La informació documental de l’article prové del llibre Antoni Gaudí, vida i obra, d’Armand Puig i Tàrrech, i d’altres fonts d’informació que se citen al llarg del text.

L’any 1868, Antoni Gaudí, amb setze anys, va anar a viure a Barcelona. Deixava enrere la seva infantesa al Camp de Tarragona, una etapa en què va assimilar costums, tradicions i maneres de fer, i en què la natura, la llum i el mar van forjar la seva identitat. (Vegeu article del blog «Tornant als orígens»). La voluntat de convertir-se en arquitecte el va portar a la capital catalana, on va completar els estudis de secundària que havia començat a Reus i va ingressar a l’Escola Provincial d’Arquitectura. Durant l’etapa formativa, compaginava les classes amb feines per a artesans i altres arquitectes, com Francisco de Paula del Villar. Es va graduar el 1878, any en què també va rebre el seu primer encàrrec oficial: el disseny dels fanals de la plaça Reial i del pla de Palau de Barcelona. Era el primer projecte d’una prolífica carrera que començava en una ciutat en plena transformació i expansió impulsada per la Revolució Industrial, i on s’establiria definitivament, tot i que sempre va mantenir el vincle amb la seva terra natal.

De jove, Gaudí freqüentava els ambients intel·lectuals i culturals de la societat barcelonina. Assistia sovint a les funcions del Liceu i als concerts del Palau de la Música Catalana, participava en els debats de l’Ateneu Barcelonès, practicava l’equitació i era soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, entitat precursora del Centre Excursionista de Catalunya. «Fumava puros, anava empolainat i feia servir una calessa a cavall. Era un dandi, vaja», explica Armand Puig.

Tanmateix, a les acaballes del segle XIX, l’arquitecte va patir una profunda crisi personal que el va portar a fer un dejuni i a replantejar-se com volia viure. Guiat per persones de la seva confiança, com els Bisbes Joan Baptista Grau i Vallespinós i Josep Torras i Bages, va decidir adoptar una vida molt més austera i retirada. «Gaudí va anar trobant-se a si mateix en una vida de sacrifici», explica el doctor Armand Puig.

En aquest moment de transformació, va donar forma a nous costums i va fixar unes activitats i rutines que va mantenir fins a la seva mort.

En aquest article veiem com era un dia en la seva vida i el recorregut que feia des de la casa de mostra del Park Güell, on, a partir del 1906, va traslladar la seva residència.

Casa de mostra del Park Güell, on va viure Antoni Gaudí del 1906 al 1925

Al matí baixava a peu fins a la parròquia de Sant Joan de Gràcia, el seu temple habitual de culte durant aquells anys. Alguns historiadors apunten que Gaudí hauria contribuït al disseny d’un trencadís de la capella del Santíssim Sagrament, atribuïda a Francesc Berenguer, deixeble seu.

Església de Sant Joan de Gràcia, a la plaça de la Virreina

Després de l’eucaristia, caminava fins a la Sagrada Família, on treballava des del 1914. Des d’aquell any, un cop finalitzada La Pedrera, es va dedicar exclusivament a l’obra que li havien encarregat a finals del 1883. Annex al temple hi va construir l’obrador, on preparava les seves maquetes i models, i també l’edifici de les escoles provisionals de la Sagrada Família, destinades als fills dels obrers i als nens del barri.

Vista exterior de l’obrador de Gaudí l’any 1927. Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Gaudí passava la major part de la jornada al temple: feia els dibuixos, preparava maquetes i models, supervisava l’obra, parlava amb els seus col·laboradors i els explicava el projecte, o rebia les visites de tots aquells que s’interessaven pel que estaven fent. Fins i tot el novembre del 1925 va deixar la casa del Park Güell, on des de feia uns anys residia sol després de la mort del seu pare i de la seva neboda, per instal·lar-se a la Sagrada Família. Fins a la seva mort, el juny del 1926, va viure en una petita cambra de l’estudi, envaïda per plànols i maquetes, on havia col·locat un llit per dormir.

Antoni Gaudí passejant per l’obra del temple. Estudi de Gaudí a la Sagrada Família i llit on reposava

L’arquitecte solia dur fruita seca a les butxaques, que li feia arribar el mitger de les terres de Riudoms, per passar la gana fins a l’hora de dinar. A la tarda, acabada la feina, caminava fins a l’oratori de Sant Felip Neri, on pregava i participava en l’ofici dels vespres. Aquí és on Gaudí es dirigia la tarda del 7 de juny del 1926, quan va ser atropellat per un tramvia. Aquella mateixa tarda havia treballat en uns llums d’alabastre per a la cripta i, en acabar la feina, va dir a l’operari que l’acompanyava: «Demà farem coses molt boniques». Però ja no hi va tornar, perquè moriria tres dies després a l’Hospital de la Santa Creu.

Façana exterior i interior de l’oratori de Sant Felip Neri, espai que freqüentava regularment Antoni Gaudí

Sant Felip Neri era un espai important per a Gaudí, tant en l’àmbit espiritual, ja que era on es confessava i seguia la direcció de Lluís M. de Valls i Agustí Mas, tots dos felipons, com en l’àmbit social i artístic. Aquí es trobava habitualment amb membres del Cercle Artístic de Sant Lluc, una associació d’artistes que compartien els ideals del catalanisme cristià promoguts pel Bisbe Josep Torras i Bages. Entre d’altres, hi havia el director de l’Orfeó, Lluís Millet, que va ser el director de capella i compartia amb ell l’interès per la música popular i el cant gregorià, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch o el pintor Joan Llimona. Aquest últim, germà de l’escultor Josep Llimona (col·laborador a la Sagrada Família), li va retre un homenatge fent-lo servir de model de Sant Felip Neri en els dos quadres que hi ha penjats a l’interior de l’església.

Quadres de l’oratori de Sant Felip Neri en què apareix Antoni Gaudí retratat com a sant. Obres de Joan Llimona

Quan el dia declinava, tornava al Park Güell a peu o en tramvia, amb l’edició de la tarda de La Veu de Catalunya sota el braç, que comprava a la plaça d’Urquinaona. Solien acompanyar-lo, mentre la salut els ho va permetre, amics com Pere Santaló, metge, i Llorenç Matamala, cap dels escultors de la Sagrada Família. De vegades passava pel taller de modelistes de la Sagrada Família per sopar i, en arribar a casa, tal com havia fet en sortir-ne, pregava breument davant la imatge de sant Antoni de Pàdua que hi havia al jardí.

Gaudí recorria a peu entre vuit i deu quilòmetres cada dia pels carrers de Barcelona. L’activitat física ocupava un lloc essencial en la seva rutina diària, tal com ell mateix expressava: «Els peus sostenen el cap. El caminar és indispensable per a equilibrar el treball intel·lectual i per a proporcionar un son fort i reparador. Cal estar ocupat tot el dia, intel·lectualment i manualment, caminant i fent exercici, tot a proporció de les forces que es tenen: així es dorm tota la nit completa i això és l’equilibri, la compensació, la vida».*

  *Joan Bergós, Gaudí. L’home i l’obra, pàgina 27.

Aquestes caminades s’allargaven els diumenges al matí. Després d’assistir a missa a la catedral, Gaudí es dirigia a l’escullera del port per contemplar el mar. Ja des de petit havia adquirit aquest costum a Tarragona, perquè el mar, segons deia, li permetia percebre el volum i les tres dimensions. Sovint l’acompanyava Domènec Sugrañes, el seu primer col·laborador a la Sagrada Família i l’arquitecte que el succeiria al capdavant de les obres. Durant aquests passejos, Gaudí, un home agradable d’escoltar i avesat a la reflexió, mantenia llargues converses amb els seus acompanyants sobre els temes més diversos. «Cal alternar la reflexió i l’acció, que es completen i es corregeixen l’una a l’altra», explica l’arquitecte a Joan Bergós, un dels seus joves col·laboradors.