A la recta final de la seva vida, Gaudí havia perdut molts amics i familiars. El darrer cop que va haver d’encaixar va ser el diagnòstic d’un càncer incurable del cap dels modelistes, Llorenç Matamala, el qual sentia per Gaudí un afecte molt especial. De fet, els dotze darrers anys de la seva vida, Matamala es va oferir a acompanyar-lo de nit perquè no estigués sol a la casa del Park Güell. Però des que van ingressar el modelista el 1925, Gaudí ja no va pujar més a aquesta casa, i va decidir quedar-se a viure a la Sagrada Família, a la petita cambra del seu obrador, envaït totes les hores del dia per llibres, models, i plànols enrotllats.
El 7 de juny del 1926 Gaudí estava treballant en unes làmpades per a la cripta i, en acabar la jornada i abans de dirigir-se, com cada dia, a l’església de Sant Felip Neri, va dir a un dels operaris que l’ajudaven: «Vicenç, demà veniu d’hora, que farem coses molt boniques». Tanmateix, Gaudí no va arribar mai al barri del centre de la ciutat on es troba aquesta església. En travessar la Gran Via, a l’altura del carrer de Bailèn, va ser atropellat per un tramvia. Va ser dut a l’antic Hospital de la Santa Creu, i no pas al més modern amb el qual ja comptava la ciutat perquè ningú el va reconèixer, i allí va morir el 10 de juny, just quinze dies abans de complir els 74 anys.
El fatídic accident amb el tramvia li va arrabassar la vida i va estroncar el seu procés creador al temple, que a partir de llavors va quedar en mans dels seus col·laboradors més fidels. Entre els treballs acabats a la seva mort, destaca el terminal del campanar de la torre de Bernabé, situada a l’extrem de la façana del Naixement més proper al carrer de Mallorca, les obres del qual van finalitzar el novembre del 1925. Les altres tres torres d’aquesta façana havien anat pujant simultàniament i els faltava ben poc per acabar-se. A més, Gaudí també havia deixat enllestida la maqueta completa de la façana en la seva darrera versió. Però, com es trobava la resta del projecte en aquell moment? Ho recordem aquesta setmana, 93 anys després de la mort de Gaudí.
Font: Arxiu Mas
EVOLUCIONANT DES DEL NEOGÒTIC
Al llarg dels anys, Gaudí havia anat definint el projecte fins a arribar a la darrera versió. Havia estudiat cada part significativa fins a perfeccionar-la i convèncer-se que no podia quedar millor. D’aquest procés en són testimonis diverses plantes, seccions i alçats de conjunt, i, sobretot, models de guix.
A la seva mort, de fet, ja feia uns tres anys que havia enllestit completament el projecte de les naus: havia començat amb una primera versió encara molt neogòtica, amb columnes cilíndriques i verticals sense cap textura helicoidal que sostenien uns arcs que, al seu torn, aguantaven unes voltes semblants a les de creueria, i la darrera solució era feta amb columnes arborescents que es ramificaven per sostenir unes noves voltes fetes amb hiperboloides. La detallada maqueta que va fer a escala 1:10, tan gran que permetia entrar-hi i passar-hi per sota, oferia als continuadors de Gaudí tot el necessari per resoldre el disseny i la construcció.
També havia resolt la façana de la Passió. En aquest cas, una malaltia que el dugué fins al llindar de la mort el va inspirar per refer el projecte. Va fer-ne un dibuix tan detallat i amb tanta passió que es va excedir amb l’aigua de l’aquarel·la i el plànol se li va arrugar completament, per això es va excusar davant d’un col·laborador quan aquest se’l va trobar planxa en mà procurant resoldre les conseqüències d’aquest incident. No es conserva cap altra part del temple dibuixada per ell amb tant de detall i per això va dir que ja no calia fer el model de guix.
En els darrers anys, també havia acabat la maqueta de la cúpula de la sagristia amb tota la seva definició i els detalls de les finestres triangulars, les passeres i el terminal. Era el resultat d’una evolució fins una darrera versió, en què la forma cupular a base de grills de paraboloides acaba donant la geometria global de l’edifici. La importància d’aquesta maqueta va més enllà de la mateixa sagristia, ja que estableix la base per a la generació geomètrica i el disseny dels cimboris centrals.
Abans de l’accident amb el tramvia, a més, Gaudí s’estava dedicant al creuer i a les torres centrals. Els seus biògrafs diuen que ja havia aconseguit finalitzar el càlcul estructural de la torre principal, el cimbori dedicat a Jesucrist. Si es té en compte que aleshores els càlculs eren gràfics, i calia mesurar la direcció i magnitud dels vectors que representaven les forces actuants sobre l’edifici, és comprensible que els col·laboradors haguessin arribat a dibuixar a terra uns plànols tan llargs que no cabien sobre les taules. No passava el mateix amb el càlcul del cimbori de la Mare de Déu, del qual només s’havia definit la forma bàsica i l’alçària.
Per últim, des del 1921, ja havia començat a treballar amb la façana principal, la de la Glòria, i, en el moment de la seva mort accidental, Gaudí ja havia definit una maqueta amb els principals volums que concreten les torres i el gran nàrtex que tindrà la darrera façana que manca construir al temple.
Així, doncs, malgrat que sigui sense la seva presència física, sempre hi ha hagut prou dades que ens han permès seguir aixecant l’obra del temple amb un esperit permanent de continuïtat i de màxima fidelitat a la idea original de Gaudí.
