Potser algú podria pensar que les sagristies, els claustres, i la resta de construccions perimetrals del temple són edificis que Gaudí va afegir per completar la grandiositat de l’obra. La realitat, però, és que l’arquitecte estava considerant aquestes construccions ja des d’una fase molt primerenca del projecte. En aquest article veurem com el paper de les sagristies, una de les quals es va acabar el desembre del 2016, esdevé, de fet, fonamental per a la culminació de la Basílica.
El 1917, la revista del temple publicava un plànol en planta on es veu com Gaudí estava pensant amb força detall en els edificis per a les dues sagristies del temple, simètriques, a les cantonades del carrer de Provença. Tot i que aviat aquella planta va quedar molt superada —Gaudí anava transformant a poc a poc el projecte—, en fixar-se detingudament en l’angle de la sagristia, ja es poden veure una sèrie de detalls que ens parlen d’unes voluntats de l’arquitecte que romandran i influiran en el projecte definitiu del temple.
El més important és que, en aquella versió, es detecta ja un espai central, quadrat, definit per una columnata perimetral, i, al voltant, una corona de dependències de diferent dimensió. És realment un antecedent de l’espai que finalment Gaudí definirà per a les sagristies: central, desenvolupat en altura, delimitat per vuit columnes i cobert amb un hiperboloide que permet donar-li llum zenital.
En els plànols en alçat es veu com Gaudí planejava la sagristia amb un cos central més elevat, amb un segon nivell de finestrals i frontons i rematada per una agulla, encara tot dins del seu estil neogòtic particular. És com si la sagristia tingués un gros cimbori, o com si tota ella s’identifiqués com un gran cimbori.
Les fotografies que es conserven de les maquetes de guix de la sagristia, amb les quals Gaudí treballava quan tenia present aquesta versió neogòtica, permeten veure molt bé aquest paral·lelisme formal entre la seva proposta inicial de remat de la sagristia i un típic cimbori gòtic.
En elles es veuen un conjunt de cobertes que van resseguint els finestrals, que al mateix temps defineixen la planta quadrada. Del centre emergeix el cos més elevat que, com un cimbori, s’aixeca i fa de llanterna del suposat espai central.
En fotografies una mica posteriors, però, es veu com la sagristia ha transformat les seves cobertes. Aquestes tenen ara una forma molt més cupular, però el cimbori central, neogòtic, es manté com en la primera versió.
Aquesta relació entre sagristia i cimbori que Gaudí comença a establir quan dissenya la primera arribarà a estrènyer-se posteriorment fins a les màximes conseqüències. Gaudí anirà evolucionant les cobertes de la sagristia cap a formes cupulars fins a assolir la magistral cúpula de paraboloides.
Quan s’actualitza aquell mateix alçat, podem veure que Gaudí proposa per a les sagristies unes cúpules altíssimes que arriben gairebé a igualar en alçària els pinacles de l’absis. Aquest nou perfil es contraposa clarament amb el perfil del cimbori neogòtic del projecte anterior. Finalment, la maqueta definitiva de guix, a gran detall, abaixarà un xic l’alçària de l’edifici, però detallarà un terminal de la cúpula que haurà de servir per fer de llanterna i seguir reforçant la idea original de Gaudí d’aconseguir dins l’edifici un espai central d’elevació i ple de llum. Les voltes interiors, amb un gran hiperboloide central per al pas de la llum, i els grans finestrals com a rosasses el·líptiques i circulars a la primera planta, són una mostra clara d’aquesta voluntat.
Aquesta nova geometria descoberta, que tant el satisfà, és la que va deixar dit que es convertís, per transformació en altura, en la nova forma de les torres o cimboris centrals.
Isidre Puig Boada, deixeble de Gaudí i autor dels llibres que recullen les seves frases i voluntat envers el projecte del temple, exposa en diverses ocasions la plena relació entre la sagristia i els cimboris, unes relacions que no només són formals, sinó que també són semblances estructurals i simbòliques. En aquest sentit, la successió de cúpules baixes que culmina amb els cimboris, màxim exalçament del temple, és mostra de la unitat del seu pla general, i per això la presència del color en tots els seus terminals que, amb la vibració de la llum i els reflexos, enllacen l’obra amb el cel.
Així doncs, el recorregut en el disseny de la sagristia, i el fet de concebre-la com una mena de cimbori, ens fa adonar que no deixa de ser un fet premonitori del que després Gaudí deixarà dit. Avui, per a nosaltres, també l’experiència de la construcció de la cúpula de la sagristia abans dels cimboris centrals, com volia Gaudí, ens ha servit d’assaig previ en geometria, estructura i mètode constructiu del que després havien de ser les futures grans torres del temple. De fet, tot i que quan treballàvem en la sagristia encara no parlàvem de pedra tesada, sí que vam concebre un embrió del futur esquelet estructural principal, una manera de modular i subdividir per organitzar la producció i facilitar el control de tots els processos, vam iniciar l’experiència constructiva de treballar amb panells prefabricats en el centre de treball extern de Galera, vam aprendre a superar les dificultats del seu transport i elevació, així com dels sistemes de marcatge i col·locació en l’escenari provisional, a Galera, i en el definitiu, a l’obra al temple.
