Antoni Gaudí sempre va tenir molt present el cant en el projecte de la Sagrada Família. En aquest article descobrim amb Umberto Viotto i Narcís Laguarda, arquitectes de la Junta Constructora, com Gaudí va imaginar l’espai de cantories (les tribunes dedicades als cors) i la seva acústica, com volia que fos la distribució dels cantaires, així com els seus gustos musicals i la relació que tenia amb Lluís Millet i l’Orfeó Català.
Un cant que omple el temple
Gaudí volia que la veu dels cantants embolcallés l’interior del temple per manifestar la presència de Déu. És per això que va situar els cors al voltant del recinte, a prop dels fidels, a 15 i 20 metres sobre el terra. L’alçada permet aprofitar millor l’espai i que els cantaires vegin bé l’altar i la persona que els dirigeix des de qualsevol punt de la nau. A més, com diu Umberto Viotto, les voltes hiperbòliques actuen de tornaveu, és a dir, el sostre reflecteix la veu i la dispersa cap als fidels, com la llum, per tal que la paraula de la litúrgia arribi a tothom. Abans de la Sagrada Família, Gaudí ja va provar aquest efecte acústic en el púlpit que va dissenyar durant les obres de restauració de la Catedral de Mallorca, que incloïa un tornaveu de pedra al damunt que havia de servir per amplificar el missatge de l’orador.
Rèplica del tornaveu que va dissenyar Antoni Gaudí per a la Catedral de Mallorca (esquerra). Voltes a sobre de les cantories que reflecteixen la veu i la dispersen cap a la nau (dreta)
«La paraula, que és el temps i el vehicle de l’oració, no pot faltar al temple, i en ell tindran gran importància els llocs destinats a cors d’homes, de dones (gineceu) i de nens. La paraula dominarà la música»
Cèsar Martinell. Gaudí i la Sagrada Família explicada per ell mateix (pàgina 77)
En l’àmbit acústic també cal destacar la importància del claustre. Tradicionalment, aquest espai s’emplaçava adossat a un dels laterals de les esglésies o monestirs, però Gaudí volia que envoltés la Basílica perquè el concebiacom un lloc d’aïllament del soroll de la ciutat i de pregària abans d’accedir a l’interior.
Perímetre del claustre de la Sagrada Família
Quant a la distribució, tal com s’explica als Àlbums de Temple, Gaudí va situar els cors de dones (gineceus) seguint el traçat de les façanes de les naus laterals i de la façana de la Glòria, és a dir, en forma de lletra u. A sobre seu, a 30 metres, va preveure un altre espai de cantaires, mentre que damunt del deambulatori que circumda el presbiteri, a l’absis, hi va ubicar les veus blanques (les dels infants). Completant els cors també va descriure un lloc situat al cimbori central, a 45 metres, destinat a la capella de música del temple, entre quatre orgues. Finalment, sobre la porta principal Gaudí va preveure un podi o balcó, conegut com el Jubé, per al cant de les benediccions.
En total va imaginar espai per a més de mil veus, que durant les celebracions s’havien de fusionar amb els cants dels fidels situats a sota. «És necessari que el poble prengui part en els cants de l’Església», explica Gaudí a Joan Bergós, ajudant de l’arquitecte i amic seu, en el llibre Antoni Gaudí. L’home i l’obra.
Igualment, en converses amb Gaudí, Isidre Puig Boada, arquitecte col·laborador i deixeble seu, escriu que a l’interior s’hi havia de representar l’himne final de les pregàries que tradicionalment es canten al llarg d’una jornada (matines, laudes, vespres i completes), distribuïdes al temple en funció de la trajectòria solar al llarg d’un dia. A aquests càntics de les hores ja citats per Gaudí s’hi han afegit els de l’any litúrgic; amb els de l’Advent, Nadal i Quaresma situats a la banda del Naixement i els de la Pasqua i Pentecosta a la Passió, explica Narcís Laguarda.
Les partitures d’aquests cants gregorians es materialitzen en les baranes de cantories en forma de tetragrama. A més, a dalt de cadascun dels dotze trams de grades hi anirà el títol que servirà per identificar més fàcilment cada cant, tot i que de moment només se’n pot llegir un de mostra: «Veni creator Spiritus».
Cantories de la nau lateral, al costat de la façana del Naixement (esquerra). A les baranes de les grades hi ha les partitures dels himnes litúrgics escrits en un tetragrama i, a dalt, es llegeix el títol «Veni creator Spiritus» (dreta)
Cantories damunt del deambulatori reservades a les veus dels infants
Capella de música: conjunt de músics que servien en una institució, com una catedral o una cort. També es refereix a la forma d’interpretar música només amb la veu, sense instruments, coneguda com a cant a cappella («capella» en italià); el seu origen es relaciona amb la pràctica de cantar sense instruments a les esglésies.
Tetragrama: conjunt de quatre línies paral·leles horitzontals utilitzat antigament en l’anotació del cant gregorià.
Referents musicals de Gaudí: retorn als orígens
Com hem vist, un dels objectius de Gaudí per a la Sagrada Família era apropar la música religiosa als fidels, seguint la tendència promoguda pel papa Pius X (1835-1914) en el motu proprio Tra le sollecitudini. Per fer-ho, l’arquitecte volia tornar als orígens, al cant gregorià, la música tradicional de l’Església catòlica d’origen medieval, i al cant popular català; dos referents musicals que compartia amb el seu amic Lluís Millet i Pagès, director i fundador de l’Orfeó Català. Probablement, la seva relació va començar arran de les visites que l’arquitecte feia a l’església de Sant Felip Neri, on Millet era el director de capella. Els dos amics també es reunien a la Sagrada Família, com s’observa en aquestes fotografies:
L’afinitat musical de Gaudí i Millet es va fer palesa ja l’any 1916, quan van assistir al primer curs de cant gregorià al Palau de la Música Catalana. «És en aquest moment on l’arquitecte aprèn sobre els cants tradicionals de l’Església o la litúrgia de les hores, uns coneixements que després va voler representar a la Sagrada Família», exposa Laguarda. De fet, es conserva una fotografia amb els assistents al curs, impartit per Gregori Maria Sunyol, monjo de Montserrat.
Assistents al curs superior de cant gregorià realitzat al Palau de la Música l’any 1916, entre els quals hi ha Lluís Millet i Antoni Gaudí. Font: Centre de documentació de l’Orfeó Català
Antoni Gaudí també sentia afinitat per l’Orfeó Català de Barcelona, una agrupació coral fundada el 1891 pel seu amic amb l’objectiu de difondre el repertori coral català i universal. El 29 de juny del 1922, en una visita al Palau de la Música coincidint amb la diada de Sant Pere, va demostrar la seva estima cap a aquest grup quan li van demanar que signés en el llibre d’or de l’entitat. L’arquitecte, a qui li agradava dibuixar, va improvisar una al·legoria d’Orfeu (heroi de l’antiga Grècia), tocant la lira i envoltat d’animals. Sota la il·lustració, que es conserva a l’arxiu de l’agrupació, va escriure la dedicatòria següent: «Al Cel tots en serem d’Orfeonistes».
Dedicatòria d’Antoni Gaudí al llibre d’or de l’Orfeó Català. Font: Centre de documentació de l’Orfeó Català
Gaudí també va forjar una amistat amb Joan Baptista Serra de Martínez, arquitecte i col·laborador seu en obres com la Casa Vicens. En el llibre Gaudí i la música, Serra de Martínez, que era mestre de la capella de Sant Just i Pastor,explica que l’arquitecte de la Sagrada Família havia visitat la parròquia en alguna ocasió per escoltar els assaigs de cant popular. En aquest mateix llibre també s’hi reprodueix una anècdota curiosa entre Gaudí i Lluís Millet. Va ser un dia que passejaven per la Basílica, quan el director de l’Orfeó va preguntar al seu amic què li havia semblat la representació d’una passió de Bach al Palau de la Música. L’arquitecte, que no era un gran aficionat als compositors alemanys, va mostrar la seva admiració envers l’obra i va afegir: «Em sembla, però, que m’ha agradat tant, perquè vós, amic Millet, l’heu arranjada un xic». (Gaudí i la música. Joan Baptista Serra de Martínez, pàgina 33)
La relació Gaudí-Millet va durar fins a la mort de l’arquitecte, el 10 de juny del 1926, tres dies més tard que fos atropellat per un tramvia. El compositor va ser un dels encarregats d’acompanyar el taüt durant la processó fúnebre que va recórrer els carrers de Barcelona des de l’Hospital de la Santa Creu fins a la Sagrada Família, caminant al seu costat com tants cops ho havien fet. Un cop a la Basílica, Millet va homenatjar el seu amic dirigint l’Orfeó Català, que va interpretar el Requiem de Tomás Luis de Victoria, un dels músics més representatius del Renaixement espanyol.
Aquest 21 de novembre s’ha fet a l’interior de la Basílica un concert internacional amb l’Escolania de Montserrat, el Copenhaguen Boys Choir i el Tölzer Knabenchor de Baviera. Ha estat una nova ocasió per omplir la Basílica de cants, com volia Gaudí. En aquesta ocasió, però, els cors no han ocupat les cantories, que es reserven per a ocasions molt assenyalades.
