Textos: extrets de l’exposició «La Sagrada Família, Gaudí i Barcelona. Cent quaranta-quatre anys de camí compartit / Imatges: arxiu de la Basílica de la Sagrada Família
Ja es pot veure als jardins del Palau Robert l’exposició «La Sagrada Família, Gaudí i Barcelona. Cent quaranta-quatre anys de camí compartit», una proposta que explora la relació històrica i simbòlica entre el temple de la Sagrada Família i la ciutat de Barcelona, en el marc de les celebracions de l’Any Gaudí. Mitjançant catorze plafons, es construeix un recorregut cronològic que mostra com la Basílica ha crescut acompanyant i reflectint les grans fites socials, urbanes i culturals de la ciutat i dialogant amb aquestes. El resultat és una narrativa visual que ens parla de comunitat, de persistència i de mirada col·lectiva.
Repassem algunes de les fotografies de l’arxiu de la Sagrada Família que es poden veure a l’exposició ordenades cronològicament:
El 19 de març del 1882, diada de Sant Josep, es col·loca la primera pedra del temple en un solar enmig d’hortes i camins de Sant Martí de Provençals, a l’actual Eixample. Hi assisteixen el Bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot, i el Bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili, acompanyats de diverses autoritats de la ciutat. Francisco de Paula del Villar va ser l’arquitecte inicial del projecte i, tot i que breu, la seva etapa posa els fonaments d’una obra destinada a transformar-se profundament, fins a la seva dimissió el 1883.
Projecte de Francisco de Paula del Villar, arquitecte inicial de la Sagrada Família
El 3 de novembre del 1883, un jove Antoni Gaudí assumeix la direcció del projecte i proposa un temple de vocació universal. La capella de Sant Josep, una de les set que trobem al deambulatori de la cripta, es consagra el 1885. És l’origen d’un temple viu, un espai recollit, carregat de simbolisme, que adquireix la condició de llavor espiritual i arquitectònica del temple que vindrà.
Mentre l’Exposició Universal del 1888 projecta Barcelona al món, el temple sorgeix com a reflex espiritual d’una ciutat que somia i es transforma en capital cultural, social i artística de Catalunya. El 20 d’abril del 1897, Barcelona s’annexiona per decret les viles de Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia i Sant Andreu. De cop, la ciutat guanyava 70.000 habitants i la seva superfície creixia exponencialment.
Vista de la capella de Sant Josep a la cripta, 1885 (esquerra) i vista de l’absis l’any 1892 (dreta). Fotos Aleu.
A començaments del segle XX, Gaudí dissenya i construeix les Escoles de la Sagrada Família, un espai destinat a la formació dels infants del barri i fills i filles dels treballadors del temple.
Al temple, avança la façana del Naixement, i el 1925 s’alça el campanar dedicat a sant Bernabé, la primera torre dedicada als apòstols i l’única que Gaudí veurà completada. Aquesta fita comença ja a definir la silueta vertical del temple i el perfil de la ciutat.
Edifici de les Escoles de la Sagrada Família, un equipament destinat a la formació dels infants del barri i fills i filles dels treballadors del temple, any 1913
El 7 de juny del 1926, Gaudí és atropellat per un tramvia i tres dies després, el 10 de juny, mor a l’Hospital de la Santa Creu, al cor de Ciutat Vella, actual Biblioteca de Catalunya.
El seguici fúnebre recorre gran part de Barcelona fins a la Sagrada Família, entre carrers plens de gent que vol acomiadar-lo. Amb ell s’acaba una etapa, però comença el seu mite. El temple, encara inacabat, es converteix en un monument viu al seu llegat. Gaudí és enterrat a la capella de la Mare de Déu del Carme, a la cripta del temple.
«No és de doldre que jo no pugui acabar el temple. Jo em faré vell, però d’altres vindran rere meu. El que s’ha de conservar sempre és l’esperit de l’obra, però la seva vida ha de dependre de les generacions que se la transmeten i amb les quals viu i s’encarna»
Antoni Gaudí. Adaptació.
El 1930 culminen els quatre campanars de la façana del Naixement. És un moment decisiu: per primer cop, la ciutat pot veure l’ambició vertical del projecte. El temple comença a apuntar cap al cel. Al taller escultòric, veïns, infants i artesans del barri serveixen de models sota el guiatge de l’escultor Llorenç Matamala.
Aquesta façana és un cant a la llum, a la natura i a la persistència d’un somni col·lectiu. En aquells mateixos anys, Barcelona viu una etapa de grans transformacions urbanes i de forta projecció exterior, marcada per la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Entre obres públiques, tensions socials i canvis polítics, la ciutat es mostra al món com una capital moderna mentre lluita per la seva identitat.
Visió dels quatre campanars de la façana del Naixement acabats, any 1930 (dreta). Arxiu Mas
El 1936, es crema el taller de Gaudí amb els plànols i maquetes originals, però el projecte no desapareix. Els antics col·laboradors, conscients del valor de la seva obra, van protegir els fragments conservats. Gràcies a aquest gest valent i discret, i la seva posterior dedicació, sovint des de l’anonimat, el somni de Gaudí sobreviu i es recompon anys més tard. Aquesta etapa fa valer la memòria i la cura per a la transmissió d’un llegat que es manté sempre latent.
En un període marcat per grans tensions socials i polítiques, la Sagrada Família entra en una etapa de silenci; l’activitat constructiva s’atura, però el temple roman dempeus, com un símbol de persistència.
Magatzem de maquetes del taller-obrador d’Antoni Gaudí a la Sagrada Família abans de l’incendi (esquerra). Arxiu Mas. Les Escoles de la Sagrada Família preses pel foc a causa dels aldarulls, 1936 (dreta). Autoria desconeguda
Gràcies a la dedicació dels deixebles de Gaudí, el temple reprèn progressivament la seva construcció. El 1954 s’inicien les obres de la façana de la Passió, que avancen lentament però de manera continuada. El 1976 es culminen els quatre campanars d’aquesta façana. És una etapa marcada per l’esforç col·lectiu que, amb recursos limitats, manté viu el llegat de Gaudí.
Vista de la façana de la Passió, l’any 1966 (esquerra). Foto Aleu. Capta de donatius de la façana de la Passió de l’any 1955 (dreta). Foto Salvador
Amb el retorn de la democràcia, la Sagrada Família reprèn el seu impuls constructiu i s’inicien les obres de les façanes i les voltes de les naus laterals. El Papa Joan Pau II visita el temple el 1982, que passa a ser símbol d’una ciutat que desperta. Noves tècniques modernes i una renovada confiança col·lectiva defineixen aquest moment com un punt d’inflexió amb l’encàrrec de la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió a Josep Maria Subirachs.
Paral·lelament, la ciutat es prepara per a una nova projecció internacional que culmina l’octubre del 1986, quan Barcelona és designada seu dels Jocs Olímpics del 1992, fita que marcarà l’inici d’un profund procés de modernització i obertura al món.
El 2005 la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família entren a formar part del Patrimoni Mundial de la UNESCO, convertint el temple en un referent arquitectònic universal i una icona inseparable de la nova ciutat cosmopolita.
El 2010, un cop finalitzat l’interior del temple, el Papa Benet XVI consagra la Sagrada Família i li concedeix el títol de basílica menor, en una celebració de gran repercussió mundial. Aquell mateix any, l’interior de la Basílica rep el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona.
Igualment, a partir del 2010 es comença a aixecar el cimbori central, amb la torre de la Mare de Déu, els quatre Evangelistes i la torre de Jesucrist. Les noves tecnologies i l’augment de visitants aporten els recursos necessaris per mantenir un ritme de construcció sostingut.
El Papa Benet XVI fa la seva entrada per la porta de la Glòria, 2010. Agustí Codinachs
Entre els anys 2011 i 2020, la Sagrada Família viu una etapa d’intens progrés. El 2015 finalitzen les obres de la sagristia. Tres anys més tard, el 2018, es culmina la façana de la Passió, amb la col·locació de la creu al capdamunt del frontó. Igualment, avancen els treballs de les torres de la Mare de Déu i dels Evangelistes, que comencen a alçar-se i preparen el camí cap a la culminació del conjunt de torres centrals, amb la torre de Jesucrist al centre.
En plena pandèmia, el Patronat de la Sagrada Família decideix culminar la torre de la Mare de Déu. Una decisió presa en un moment d’especial dificultat amb la voluntat de transmetre esperança. La llum de l’estel de la torre il·lumina Barcelona com a nou símbol d’esperança i de represa d’una il·lusió col·lectiva.
El Cardenal i Arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella i Omella, beneint la torre de la Mare de Déu, 2021. Pep Daudé (dreta). Vista de la construcció de les torres centrals, amb la de Jesucrist al centre envoltada per les torres dels quatre Evangelistes i la de la Mare de Déu a l’absis, 2023. Pep Daudé (esquerra).
Després de quasi un segle i mig de camí, la Sagrada Família i Barcelona continuen avançant amb un destí compartit. El temple, nascut de la fe i l’esforç col·lectiu, i la ciutat, viva i canviant, comparteixen un mateix impuls: aixecar la mirada cap al cel, i construir una ciutat des de la confiança.
En un món que corre sense aturar-se, el temple ens recorda el valor de l’esforç i la perseverança. La seva construcció, feta amb les mans de cinc generacions, és un acte de fe en el temps. En contrast amb el ritme accelerat de la vida contemporània, la Sagrada Família es configura com un espai de pausa i recolliment, concebut per al silenci, l’acollida i la contemplació.
La Sagrada Família i Barcelona, símbols d’una mateixa manera de fer, continuen el seu diàleg. Una obra transmesa de generació en generació, viva més enllà del temps i de les persones, però unida per l’amor a un mateix propòsit.
Vista de la construcció de les torres centrals, amb la de Jesucrist al centre envoltada per les torres dels quatre Evangelistes i la de la Mare de Déu a l’absis, 2026. Pep Daudé
