Antoni Gaudí deia que «el sol és el millor pintor». I realment, l’experiència dins la Sagrada Família li dona la raó. Segons l’època de l’any, l’hora del dia o, fins i tot, si fa un dia núvol o clar, l’atmosfera interior canvia gràcies a la llum solar. Però com s’ho fa l’arquitecte per omplir el temple de color?
Superació del gòtic
Quan s’estudia la Basílica i es compara amb el funcionament de les catedrals gòtiques, es pot entendre la intenció de Gaudí de superar aquest estil. A escala estructural, l’arquitecte ja va aconseguir eliminar elements exteriors com arcbotants i contraforts, que ell considerava que eren com unes crosses, gràcies a l’estructura arborescent de l’interior que ajudava a alleugerir les càrregues.
Aquest mateix esperit de renovació es veu reflectit amb l’ús de la llum natural, que penetra a l’interior a través de les nombroses finestres. Molt sovint a les catedrals gòtiques es col·loquen colors intensos a la part alta dels vitralls, ja que des de l’exterior l’impacte dels raigs del sol és més directe i sense gaires obstruccions. En canvi, a les zones baixes, on l’ombra dels arbres o altres edificis pot tapar la llum, el filtre de color és menor.
A la Sagrada Família, però, es preveu justament a l’inrevés. Gaudí situa els vitralls de colors intensos i decorats amb noms dels sants i santuaris a la zona més baixa, amb l’objectiu que els fidels els puguin llegir. En canvi, prescindeix de la policromia i les inscripcions als finestrals superiors, per tal que el sol il·lumini bé les voltes decorades amb mosaics i es destaqui la seva gran alçària, reforçant així la sensació de verticalitat i la voluntat de l’arquitecte d’acostar el temple al cel.
«A la Sagrada Família sols policromarem les parts baixes i aquelles on no toqui el sol. Les parts altes ja es policromaran, naturalment, puix que el sol és un gran pintor, que a les nostres regions pinta amb colors molt bonics.»
Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix: llibre en què es recullen les converses que l’arquitecte César Martinell va tenir amb el seu mestre.
«Els vitralls dels finestrals seran de naturalesa diversa: els finestrals baixos seran de color intens i els finestrals més alts seran de llum blanca, perquè tenen per objecte il·luminar les voltes decorades amb mosaics.»»
El temple de la Sagrada Família: llibre que Isidre Puig Boada, arquitecte i deixeble de Gaudí, va publicar el 1929, tres anys després de la mort del mestre, per deixar constància de com havia de ser la Basílica.
Foto de l’interior de la Basílica on es veu la diferència entre els vitralls inferiors plens de color i els finestrals blancs de la part superior
Colors freds i càlids
Un altre aspecte important que Gaudí va tenir en compte per il·luminar amb llum natural l’interior de la Basílica és la trajectòria solar al llarg del dia deguda a la rotació terrestre. En el cas dels vitralls, va utilitzar tons freds i càlids en funció de la posició del sol i l’orientació cardinal de la Basílica per tal de crear una experiència lumínica canviant i carregada de significat.
El sol del matí entra per l’est, on hi ha la façana del Naixement, que és l’inici de la vida. És per això que els vidres que donen a aquesta banda són de tonalitats fredes i blavoses, com correspon a la llum de l’albada. En canvi, el sol de la tarda marxa per l’oest, on hi ha la façana de la Passió, que marca l’ocàs del dia i de la vida. Per tant, els vidres que donen a aquesta part són de tonalitats vermelles i ataronjades, com la llum del capvespre.
D’aquesta manera, amb llum i color, Gaudí explica el naixement i la mort de Jesús, i crea una atmosfera que convida al recolliment i a la pregària.
La proximitat als solsticis, un espectacle de colors
Els vitralls de les naus no només tenen en compte la trajectòria solar diària, sinó també com canvia la llum al llarg de les estacions de l’any. El gir diari de la Terra sobre un eix inclinat respecte de la trajectòria del planeta al voltant del sol fa que els dies s’allarguin o s’escurcin. Per això, a l’hemisferi nord hi ha més hores de llum a l’estiu, ja que el sol surt abans de l’est, i menys a l’hivern, perquè el sol es pon abans d’arribar a l’oest.
L’espectacle de colors de l’interior de la Basílica s’intensifica durant dos moments de l’any gràcies, precisament, a aquesta trajectòria solar i a l’exposició de la llum. A l’estiu, en sortir el sol abans de l’est, durant les primeres hores del matí els rajos solars entren de forma més directa als vitralls de la banda de Naixement, gairebé perpendicularment. En canvi, a l’hivern, en pondre’s el sol abans d’arribar a l’oest, els rajos penetren rectes pels vitralls de la banda de Passió. Vegeu el dibuix explicatiu següent:
Dibuix on es mostra la trajectòria solar al llarg del dia i les diferents estacions de l’any en relació amb l’orientació cardinal de la planta de la Basílica
Aquest fenomen es produeix especialment durant les setmanes pròximes als solsticis: 20-21 de juny a l’estiu i 21-22 de desembre a l’hivern. En ser els rajos tan horitzontals i perpendiculars als vitralls, a l’hora de sortida i posta de sol, cadascuna de les rosasses es projecta sobre les columnes i el mòdul de volta del seu davant. L’efecte és, realment, impressionant.
De la tricromia al vidre emplomat
Tal com s’explica a El temple de la Sagrada Família d’Isidre Puig Boada, Gaudí busca un vidre net i pur, sense ratlles, esmalts o pintures que l’embrutin i li restin els matisos que aporta la llum. Una mostra d’aquesta intenció la trobem a la restauració de la Seu de Palma de Mallorca, una feina que a l’arquitecte li va servir per assajar un sistema innovador: la tricromia.
L’any 1999 l’artista Joan Vila-Grau va començar el procés d’elaboració dels vitralls de la Basílica, projecte al qual es va dedicar pràcticament durant més de vint anys. Vila-Grau, que per sobre de tot es considerava un pintor, va fer servir el vidre emplomat, una tècnica diferent de la tricromia, poc desenvolupada per Gaudí i que permetia fer realitat la voluntat de l’arquitecte tenint en compte els criteris de ventilació, durabilitat i complexitat que requeria el projecte.
El plom, però, no solament ajuda a la subjecció, sinó que també és un element fonamental de la composició, ja que li dona ritme i dinamisme. Això es pot veure molt bé en els vitralls blancs dels nivells superiors, on s’utilitzen només vidres transparents però amb textures variades. D’aquesta manera, si a la part baixa és el color del vidre el que dona llum de color a l’interior, a la part alta és el gruix irregular de les textures canviants el que fa que la llum blanca es refracti i es descompongui en tota la gamma completa de colors que conté.
Tricromia: mètode que consisteix a superposar quatre gruixos de vidre, un per cada color primari (groc, blau cian i magenta) i també el blanc. Amb un àcid es rebaixa la intensitat de color de cada vidre més o menys en funció de la tonalitat que es vol aconseguir. Per exemple, si es vol un verd, se suavitza el vermell i romanen intensos el groc i el blau, i d’aquests dos, es rebaixa més el groc si es vol un verd més fosc o el blau si es vol un verd més clar.
Joan Vila-Grau (Barcelona, 1932-2022): artista dedicat professionalment a la pintura, la ceràmica i el vitrall. Interessat per la renovació de l’art litúrgic, es va especialitzar en l’estudi històric dels vitralls de Catalunya i en la creació de vidrieres contemporànies.
Vidre emplomat: tècnica que consisteix a encaixar peces de vidre de diferents colors mitjançant una estructura de plom en forma de H, que permet unir-les i facilitar-ne el moviment, la dilatació i la resistència.
