A gairebé 200 metres d’altura, els gruistes Joan Montoya, Rufino Galán i José Encina fan possible que la Sagrada Família continuï creixent i alçant-se cap al cel de Barcelona. Amb moviments precisos i una coordinació mil·limètrica, mouen i col·loquen peces de grans dimensions que van donant forma al somni de Gaudí. Fa gairebé dues dècades que treballen junts, compartint maniobres, reptes i anècdotes. En aquest temps han passat de veure la Basílica sense cobertes a aixecar 5 torres, a l’espera de culminar la de Jesucrist el 2026, que farà 172,5 metres i serà la més alta del temple. A continuació podeu veure com és un dia a dia a la seva feina:
Cap amunt
Els tres gruistes arriben a dos quarts de vuit del matí a la Sagrada Família. Abans de pujar a les grues, fan una reunió tècnica amb Jaume Oromí, del departament d’edificació i responsable de medis auxiliars, per assignar les tasques del dia. Avui és un dia assenyalat: un dels braços de la futura creu de la torre de Jesucrist s’ha de traslladar de 54 metres, a l’espai habilitat a les cobertes de la nau central on s’han fet els acabats finals, fins al transsepte de la banda de la façana de Passió, on romandrà fins que es col·loqui al terminal. Aquest moviment es fa per deixar espai al muntatge de les noves peces de la creu que aniran arribant les pròximes setmanes. «No és una feina repetitiva. Cada dia és especial», diu Rufino.
El torn d’avui assigna a Joan Montoya la grua instal·lada a la torre de Jesucrist, la més alta d’Espanya. Rufino Galán s’encarrega de l’altra grua, la del pati de materials, on s’està construint la capella de l’Assumpta i un tram del claustre annex, mentre que José Encina fa tasques de supervisió i coordinació. Actualment, s’està instal·lant una tercera grua que donarà servei a la torre de Jesucrist i a la futura façana de la Glòria. «Ens organitzem amb un quadrant setmanal», explica Encina. «Cada setmana un de nosaltres opera la grua principal i fem relleus per assegurar que el servei no s’aturi. Quan un baixa a dinar, l’altre puja. Així, l’obra no para.»
A les vuit del matí, Montoya inicia la seva ascensió. Des del pla del temple fins a la cabina, necessita uns vint minuts. Tres muntacàrregues successius el porten fins a la trava, una passarel·la metàl·lica exterior situada a 130 metres d’alçada que connecta la torre amb la grua. D’allà, encara ha de pujar per l’escala interior de l’aparell fins a arribar a la cabina. Quan finalment s’asseu al seient, la Sagrada Família s’estén sota els seus peus i el mar dibuixa la línia de l’horitzó. «Tenim les millors vistes de Barcelona», comenta.
Passarel·la metàl·lica que connecta la grua amb la torre de Jesucrist i que fan servir els gruistes per accedir a la cabina
Maniobres de precisió
A l’espai de treball de 54 metres, Jaume Oromí observa i dona instruccions pel walkie-talkie. El primer braç de la futura creu de Jesucrist s’ha de moure amb molta precisió. Montoya segueix cada indicació amb calma. La peça s’alça lentament sobre les torres per evitar que interfereixi amb cap element arquitectònic. L’escena és imponent: el braç blanc de la creu travessant el cel blau de Barcelona.
Aquesta maniobra és possible gràcies a la nova grua instal·lada el maig de 2024, una estructura d’enginyeria alemanya amb ploma batent que ofereix més llibertat de moviment i més seguretat. De fet, a diferència de les grues tradicionals de torre horitzontal, aquesta és un model únic a Espanya que permet maniobrar amb molta precisió en espais verticals i reduïts. Pesa unes 330 tones, arriba als 200 metres d’altura i està equipada amb una caixa negra, similar a la dels avions, que enregistra tots els moviments en temps real. Aquest control constant és clau per a un entorn tan viu, on la seguretat és primordial per garantir que l’obra pugui conviure amb els visitants i la ciutat.
Per això, tots tres gruistes van anar a Alemanya a fer un curs de simulació especialitzada per a aquest model de grua. «És una màquina molt potent, però cal conèixer-la bé. Et dona llibertat de moviment, però també exigeix molta responsabilitat», assenyala Montoya. Quinze minuts després, el braç de la creu queda dipositat al lloc previst.
Un dels braços de la creu de Jesucrist a l’espai de treball de 54 metres abans d’iniciar el moviment
El braç de la creu alçant-se sobre les torres
La peça arribant al transsepte de la banda de Passió, on restarà fins que es col·loqui al terminal
«Gaudí ja intuïa que les eines de la seva època evolucionarien», reflexiona. «Amb els sistemes de l’època no s’hauria pogut aixecar la torre de Jesucrist. Però ell mateix va deixar escrit que caldria adaptar-se als nous temps. I això és el que fem: continuar la seva visió amb les eines actuals», explica Montoya.
A mig matí, Montoya baixa de la grua i s’ajunta amb els seus companys a la zona d’esmorzar. Parlen de feina, però també de vida: ja són més de divuit anys sent companys. En realitat, Encina, el gruista més veterà del temple, fa 22 anys que treballa aquí. «No és una obra qualsevol. Cada peça té un valor i nosaltres tenim la missió de col·locar-la al seu lloc exacte. És un orgull i una pressió alhora», diu Galán, i afegeix: «Mires enrere i te’n recordes d’aquella pedra que vas posar, que et desperta un record».
La grua de la torre de Jesucrist és un model únic a Espanya: és la més alta de la península i disposa d’una ploma batent que ofereix més llibertat de moviment i permet arribar als 200 metres d’altura.
«No és una obra qualsevol. Cada peça té un valor i nosaltres tenim la missió de col·locar-la al seu lloc exacte. És un orgull i una pressió alhora»
Amb la seva experiència al temple, els tres companys han viscut molts reptes plegats: la col·locació de l’estrella de la torre de Maria (la primera torre que van acabar), les figures dels quatre Evangelistes o els primers panells de la torre de Jesucrist, de 23 tones de pes. «Nosaltres l’únic que fem és posar el nostre granet de sorra», exposen. També recorden algunes anècdotes: el dia que van veure la nevada a Barcelona des de la cabina, o aquella nit en què, per la Mercè, Galán va assistir a la projecció de llums sobre la façana del Naixement. «Hem vist postes de sol, llamps, arcs de Sant Martí… Són moments únics que et fan adonar d’on ets», recorden.
I quan d’aquí a uns anys les grues comencin a desmuntar-se, reconeixen que se’ls farà estrany, però al mateix temps desitgen que arribi aquest dia. «Serà meravellós quan puguem enretirar-les i veure la Basílica neta perquè voldrà dir que l’hem acabat», manifesten.
A mitja tarda, tots tres baixen de les altures. Amb els peus a terra ferma, acaba una altra jornada dels gruistes de la Sagrada Família. Avui, però, no pleguen tots. Amb motiu de la Diada, un d’ells es queda per hissar la senyera a la façana de la Passió. Un gest senzill que corona un altre dia de feina i d’orgull.
Rufino Galán a la cabina de la grua de la capella de l’Assumpa (esquerra). Joan Montoya observant les vistes des de la passarel·la (dreta).
