Antoni Gaudí va ser un revolucionari del seu temps i ben aviat es va convertir en un dels principals exponents de l’arquitectura modernista catalana. La seva obra, personal i imaginativa, s’inspirava en els elements vegetals i animals de la natura, i va ser del seu interès a plasmar unes formes orgàniques que no són planes sinó corbades d’on va sortir el que va originar tot un llenguatge propi que es va plasmar amb la innovadora tècnica del trencadís, un dels seus segells més personals. 

El trencadís és una tècnica per al revestiment d’estructures que consisteix en la creació d’un mosaic, generalment abstracte, a través de trossos irregulars de ceràmica, vidre o marbre. S’explica l’anècdota que un dia Gaudí va anar al taller del ceramista Lluís Bru i, en veure com col·locava les peces, es va impacientar, va agafar una rajola, la va trencar i va exclamar: «A grapats s’han de col·locar, sinó no acabarem mai!». Anècdotes a part, el fet és que Gaudí, en els seus projectes, feia ús de colors brillants i duradors en superfícies ondulants que capturaven aquesta brillantor i n’augmentaven els efectes plàstics. Per aconseguir aquestes condicions feia servir ceràmica, però necessitava que aquesta s’adaptés a la varietat de superfícies que construïa. El trencadís va ser la solució que li permetia usar aquest material de forma flexible en tot tipus de construcció, fins i tot en les de formes arrodonides. 

Aquesta tècnica, a més, li possibilitava el reciclatge i la reutilització de materials diversos. I és que, a banda d’impulsar una arquitectura respectuosa amb la natura, Antoni Gaudí va ser un pioner a l’hora de ser respectuós amb el medi ambient. Feia servir peces de rebuig que aconseguia de fàbriques col·laboradores. En els seus trencadissos, Gaudí escollia colors alegres i definits per tal de donar llum, dinamisme i energia a la seva obra, i combinava diferents materials i tècniques per produir efectes diversos. A banda de ceràmica, també utilitzava vidre, marbre o pedres. Els materials escollits li servien també com a cuirassa per a les edificacions que construïa, ja que són resistents a la intempèrie i al pas del temps. 

La tècnica del trencadís va ser utilitzada per primera vegada en el picador de l’entrada de la finca Güell, i la trobem en les obres més emblemàtiques de l’arquitecte, com ara el Park Güell o la Casa Batlló. 

A la Sagrada Família hi trobem diverses aplicacions d’aquesta tècnica, tant a l’interior com a l’exterior de la Basílica, tot i que els trencadissos que més destaquen són els de les torres: amb la finalitat de treure el màxim profit visual i simbòlic als campanars, tots ells culminen amb cimboris i pinacles revestits de mosaic vidrat policromat de l’illa de Murano, a Venècia, per la qual cosa se’l coneix també com a vidre venecià. 

Els trencadissos de les torres de la façana del Naixement es van realitzar en l’època de Gaudí, i els de les torres la façana de la Passió als anys setanta. Actualment, un dels professionals encarregats de coordinar i elaborar artesanalment aquesta tècnica és Joan Orriols, qui ha elaborat part dels trencadissos de les voltes interiors, així com tots els de l’absis i els de la sagristia. En el vídeo següent, ell mateix ens explica com aplica la tècnica en els treballs que s’estan realitzant actualment (els terminals de les ofrenes) i com es duu a terme aquest ofici que posa en pràctica la tècnica que va popularitzar Gaudí fa un segle