L’emmotllat amb guix d’objectes, animals o plantes era un recurs que usaven els escultors de l’època de Gaudí, però se n’amagaven perquè semblava que els restava mèrit. Les avantguardes artístiques caminaven cap a l’enaltiment de l’autor i defugien la còpia. Gaudí, però, en descobrir que els grecs ja feien servir aquesta tècnica, es va sentir reforçat en el seu ús i va arribar al súmmum del coneixement de la tècnica amb l’emmotllat de persones vives, una tècnica que va emprar per a les escultures de la façana del Naixement.
Segurament les dues principals motivacions que el van dur a la pràctica de la tècnica de l’emmotllat van ser, d’una banda, la recerca d’expressió de vida , defugint la freqüent expressivitat morta de moltes escultures, la qual cosa entroncava amb el missatge de fons de la façana del Naixement, tota ella una explosió de vida, i, de l’altra, la cerca d’unitat en el conjunt escultòric de la façana. Per aconseguir-ho, els professionals de qui es va rodejar Gaudí van haver d’acceptar humilment l’anonimat i adherir-se a la seva manera de fer per no deixar cap petja personal a l’obra i així que el resultat no fos una suma d’estils personals diferents.
DE L’ESQUELET ALS MODELS REALS
Per endinsar-se en aquesta tècnica, tot i que ancestral, Gaudí va començar amb l’estudi detallat del cos humà, imprescindible, per a la qual cosa va anar a les aules d’anatomia de l’hospital per aprendre amb cadàvers. Amb aquest coneixement, feia els esquelets amb filferro i els vestia amb una malla metàl·lica molt fina que permetia ser modelada. Convençut ja del gest i de la posició, després buscava els models reals adients i en feia fotografies per, finalment, fer l’emmotllat. El protagonista havia de vestir-se amb les túniques pertinents, o despullar-se si així ho requeria la figura representada, i rebia el guix sobre el cos fins que es formava una carcassa rígida. El procés només durava uns pocs minuts però, tot i això, hi va haver algú que no va resistir la sensació i es va desmaiar.
UN HOMENATGE A LA GENT DEL POBLE
Gaudí no s’ho va posar pas difícil a l’hora de triar aquells que quedarien immortalitzats en la façana, i va escollir la gent que tenia més a prop: manobres de l’obra, feligresos del temple o infants de l’escola parroquial; en definitiva, gent de l’humil barri del “Poblet” (nom amb què es va conèixer el barri de Sagrada Família fins al segle XX) , que s’acostava a la Basílica sempre encuriosida i admirada.
Algunes de les tries van ser força curioses, com la dels models per als àngels trompeters. En aquells anys, el temple estava rodejat de descampats que, molt sovint, es feien servir per a maniobres militars. Una vegada, uns soldats cornetes estaven tocant sense parar just a la cantonada del temple, sota l’obrador, la qual cosa molestava molt a Gaudí, que en aquell moment estava atenent la visita del seu amic, el bisbe Torras i Bages, i va manar fer-los callar. Els superiors dels soldats es van sentir ofesos i van pujar a veure qui els havia donat tal ordre. Al final, va caldre la intervenció del bisbe per calmar la situació, i la cosa va acabar amb aquells tres trompeters fent de models per als àngels que mancaven a la façana.
RELACIÓ ENTRE EL MODEL TRIAT I EL PERSONATGE
Gaudí va triar personatges del tot dissemblants: des de bisbes fins a drapaires, sotsoficials, cabrers, mossos de taverna o manobres de l’obra. I és que, més que la «bellesa plàstica», el que realment li interessava era la veritat expressiva de la gent. Gaudí veia en la veritat de la vida el reflex de la bellesa eterna, i en cada ésser, un bocí de Déu. Per això, sempre hi havia una certa relació entre el model triat i el personatge que havia de representar. D’aquesta manera, els nois de l’escola es van convertir en àngels per a la cripta, i els nadons morts a l’hospital van servir de models per a la matança dels innocents; també va ser així, buscant aquesta semblança en l’essència, com va triar els models per a les escultures més importants de la façana.
Per exemple, per fer de Mare de Déu, Gaudí va escollir una soltera madura i tan piadosa que volia anar a peu fins a Terra Santa, però, quan va ser a Premià de Mar, a vint quilòmetres de Barcelona, va dir «Déu meu que és lluny, això!», va agafar el tren i va tornar cap a casa. Per al sant Josep, va trobar el model ideal en un picapedrer que havia faltat a l’obra diversos dies seguits; quan van anar a veure’l, se’l van trobar a terra sobre una màrfega de palla tota estripada, al costat de la seva dona, que pregava perquè es posés bo. I per a l’infant Jesús al pessebre va triar un nadó real de pocs mesos: la neta de l’escultor i gran amic seu, Llorenç Matamala.
Aquesta relació de semblança és el que Gaudí va buscar també per al soldat romà de la matança dels innocents: va triar un fornit mosso de taverna perquè era de Tarragona, i Gaudí deia que la gent d’allí té faccions que recorden els emperadors i patricis de Roma. A més, resulta que tenia sis dits en un peu, en comptes de cinc, anomalia que va voler deixar visible a través de la sandàlia que calça i que podem relacionar amb una altra anomalia: la de matar els infants.
EMMOTLLAT AMB ANIMALS
Gaudí no solament va recórrer als models humans, sinó que també va fer servir la tècnica de l’emmotllat amb animals. Així, els galls d’indi, les gallines i les oques eren d’un mas veí. No obstant això, el cas més anecdòtic és el de la somera del grup escultòric de la fugida a Egipte. Per començar, li van haver de comprar l’animal a una vella terraire que passava sovint per aquests barris i que venia terra d’escudella, que es feia servir per rentar les vaixelles, perquè ella no va voler cedir la somera. Tanmateix, l’animal no es deixava emmotllar, així que Gaudí la va fer hissar embragada pel ventre; en sentir-se suspesa, espantada, es va quedar quieta i, aleshores sí, la va poder emmotllar fàcilment.
Així doncs, Gaudí, a més de representar en pedra les herbes i bestioles del solar i rodalia, també ens ha deixat una molt bona representació de la gent d’un dels barris obrers més humils d’aquell temps. Serveixi aquest article, doncs, de record i petit homenatge a totes aquelles persones que es van prestar voluntàriament a construir aquesta mena de pessebre vivent i que, encara que passin els anys, seguiran permanentment vives gràcies a l’obra de Gaudí.
