La pedra de Montjuïc: de l’extracció al reciclatge 

La muntanya de Montjuïc dona un perfil singular a la ciutat de Barcelona. Els romans la van anomenar Montem Iovis (mont de Júpiter), però l’ús com a cementiri dels jueus durant molts segles també podria haver estat l’origen del nom. La seva pedra s’ha utilitzat per a la construcció des de l’època dels ibers i va tenir molta esplendor durant l’època romana, de la qual podem destacar els capitells del temple d’August, situat al mont Tàber, o les muralles romanes de la ciutat. 

  

UNA EXPLOTACIÓ ANCESTRAL DE LA MUNTANYA 

La roca que s’extreia de la muntanya, cada cop més valorada, va ser exportada per tot el corredor mediterrani peninsular, i eren especialment conegudes les moles de molí que s’extreien d’on actualment hi ha el Teatre Grec. Es calcula que  hi ha arribat a haver 28 pedreres en diversos indrets de la muntanya, alguns fronts de les quals encara avui són clarament visibles. 

L’explotació d’aquesta pedra s’ha mantingut al llarg del temps fins al segle XX, i s’ha utilitzat sempre per als edificis i infraestructures de Barcelona. A la ciutat es poden observar molts edificis construïts amb pedra de Montjuïc. El Palau de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, l’ajuntament de Barcelona, la Llotja, la Duana del Port de Barcelona, la Universitat de Barcelona o el castell de Montjuïc són alguns exemples de construccions civils fetes amb aquesta pedra. Entre les edificacions religioses, destaquen, per exemple, l’església de Sant Pau del Camp, la basílica dels Sants Just i Pastor, l’església de Santa Maria del Pi, la de Santa Maria del Mar, la catedral… i la Sagrada Família. 

La pedra de Montjuïc és una roca que es caracteritza pel seu ciment de component silícic, que li dona una forta consistència, superior a moltes altres roques sedimentàries. Però una de les característiques de la pedra de Montjuïc més valorades pels arquitectes del temple és la seva variabilitat cromàtica. La gamma de colors pot oscil·lar des del gris clar, el gris verdós, el beix, el groc, l’ocre, el daurat, fins als morats i els vermellosos. 

I COMENCEN A ESCASSEJAR LES EXISTÈNCIES 

A l’inici de les obres de la Sagrada Família, el 1882, es va usar la pedra de Montjuïc per iniciar la cripta. Quan l’any següent Gaudí assumeix la direcció, demana que l’edifici se segueixi construint amb la pedra de la ciutat, amb la qual es va començar a fer l’absis i la façana del Naixement. 

Tanmateix, pels voltants de l’any 1954, quan s’inicia el projecte de la façana de la Passió, l’escassetat de la pedra de Montjuïc comença a fer-se patent, sobretot quan a partir de l’any 1957 es va aturar de forma sobtada i definitiva l’explotació de les pedreres. Des d’aquell moment la utilització d’aquesta roca va quedar limitada a les existències que s’emmagatzemaven al voltant de les antigues explotacions i també de les constants esllavissades. Així, per disposar de la pedra que calia per aixecar aquella façana, es va sol·licitar a l’Ajuntament l’adquisició de 36.000 m³ d’aquesta pedra. 

La següent gran adquisició de pedra de Montjuïc va ser l’any 1988, quan l’Ajuntament de Barcelona va cedir a la Sagrada Família uns 1.000 m³ de pedra de molt bona qualitat que provenien de la remodelació de l’antic Estadi Olímpic, on es va excavar per reduir la volta atlètica dels 500 als 400 m de perímetre, de manera que guanyés cabuda i grada. 

TRENTA ANYS REAPROFITANT LA PEDRA 

El maó ceràmic, molt més econòmic que la pedra, va anar desbancant l’ús de la pedra, però el constructor tradicional va seguir preferint durant molts anys fer els sòcols i les primeres filades dels edificis importants amb la pedra de la ciutat. Aquest fet és el que ha permès, anys més tard, en el moment de l’enderroc d’aquests edificis, que des de la Sagrada Família es plantegi el reciclatge de la seva pedra. Un exemple de reciclatge d’aquesta pedra és l’aprofitament dels sòcols dels antics edificis militars al carrer de Wellington, quan es van enderrocar per fer la Universitat Pompeu Fabra. També s’ha reciclat pedra de l’edifici Miramar de Montjuïc, de les obres a la zona del Sot del Migdia, prop de l’Anella Olímpica, i dels jardins i entorns del Jardí Botànic de Barcelona. Un altre exemple de reciclatge de pedra, es va produir quan es va obrir la nova bocana del Port Vell de la ciutat, ja que els seus espigons també eren fets amb aquesta estimada pedra. 

El front de la muntanya que queda més a prop del mar, la zona del Morrot, també ha facilitat pedra al temple, tot i que, en aquest cas, es tracta de les varietats de tons més vermellosos i morats, que sovint destaquen excessivament i que convé dosificar amb cautela. 

Procedent d’ubicacions diverses, des de l’any 1988 la Sagrada Família ha anat adquirint pedra de Montjuïc per reutilitzar-la. Pràcticament cada any s’ha disposat de nou material, però  cada cop s’ha anat reduint més el volum de la pedra a causa de l’esgotament de les existències. Per això, la poca pedra de la qual encara es disposa es reserva per a obres de més compromís, com les de restauració de l’obra antiga. 

Així doncs, aquesta muntanya, que durant més de dos mil·lennis ha sigut explotada de forma intensiva, ha esdevingut un pulmó per a la ciutat i una zona d’esbarjo, amb equipaments culturals, esportius i de gaudi de la natura. 

La Sagrada Família té el privilegi de ser probablement el darrer edifici que s’està construint amb la pedra de la ciutat. Ara ja es pot afirmar que, en tot el món, no se n’ha descobert cap que sigui d’idèntiques característiques.