Armand Puig i Tàrrech és prevere, doctor en Ciències Bíbliques i actual president de l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, amb seu a Roma. Ha estat degà de la Facultat de Teologia de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, a Barcelona, i rector del mateix ateneu. També ha coordinat l’equip de traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional. La proximitat geogràfica de la seva terra natal, la Selva del Camp, amb la d’Antoni Gaudí va ser l’espurna que el va empènyer a interessar-se per la seva vida i estudiar-lo. El seu darrer llibre, Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic, 2024),és una de les biografies més completes de l’arquitecte; un treball que ha estat guardonat amb el premi Abat Marcet 2025. Anteriorment ja havia publicat La Sagrada Família segons Gaudí i Arquitectura i símbol a la Sagrada Família. Actualment també és membre de la Comissió Teològica de la Sagrada Família. Aprofitant l’arribada de l’Any Gaudí 2026, ens reunim amb Armand Puig a la parròquia de la Basílica dels Sants Just i Pastor, a Barcelona, de la qual és rector emèrit, per parlar sobre el vessant professional i personal de l’arquitecte.

Infantesa i inspiració

Quin era el vincle de Gaudí amb el Camp de Tarragona?

La família de Gaudí era de dues procedències. De part paterna venien de Riudoms, on hi havia la casa pairal, i per la banda materna venien de Reus. Així doncs, la seva identitat és reusenca i riudomenca alhora. En qualsevol cas, Gaudí va néixer el 25 de juny de 1952 a la ciutat de Reus i fou batejat l’endemà a la parròquia prioral de Sant Pere de la mateixa ciutat.

Com va ser la seva infantesa i quins són els seus orígens familiars?

Gaudí, que va ser l’últim de cinc germans, va tenir una infantesa tranquil·la. Venia d’una família de menestrals, és a dir, no eren pagesos ni pastors, sinó que tenien un ofici que permetia una certa posició social, més aviat mitjana-baixa. Els seus pares eren gent coneguda, i l’imaginari de la ciutat de Reus i de la vila de Riudoms els seus esdeveniments el van marcar. Per tant, la infantesa de Gaudí és una mena de gran esponja de la qual ell va anar assimilant costums, tradicions, devocions, maneres de fer i posteriorment l’ensenyament, que fins als nou anys va tenir lloc en una escola del mestre Berenguer i, fins als setze, als escolapis de Reus.  

Per tant, tot i no procedir d’una família benestant, els seus pares van promoure la seva formació

No tenim gaire informació sobre els seus pares, però sí que sabem que van donar formació als seus fills. Quan Gaudí tenia setze anys, la família va vendre la casa de Reus i va traslladar-se a Barcelona. Es van mudar el pare, la mare, les tietes, el seu germà Francesc i la seva germana Rosa. 

«La infantesa de Gaudí és una mena de gran esponja de la qual ell va anar assimilant costums, tradicions, devocions i maneres de fer»

Per què decideixen marxar a Barcelona?

Jo penso que és perquè volien donar una bona formació als fills. El gran volia estudiar medicina al Clínic, i el petit, Antoni Gaudí, era bo en geometria, que no deixa de ser la mare de l’arquitectura, perquè és d’on surten totes les figures geomètriques, com els paraboloides o hiperboloides. El primer a detectar que aquell infant tenia un do per la geometria va ser l’escolapi Pare Sallarès, i això que tampoc era un estudiant brillant en totes les matèries. Els genis sempre volen a una altura superior, i a Gaudí el que realment li interessava era la geometria, és a dir, l’arquitectura. Ja des de petit portava la vocació a dins.

De fet, quan es va graduar en Arquitectura, el director de l’escola va dir: «Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà». Vostè què en pensa?

Són els nostres lectors els qui ho hauran de dir (deixa anar un somriure). Jo penso que un boig acostuma a fer bogeries, un geni fa genialitats. El que passa és que dintre d’un geni sempre hi ha un punt de bogeria, perquè també hi ha una gran creativitat. Però, vaja, Gaudí era un geni

«De petit ja era bo en geometria, que és la mare de l’arquitectura»

Gaudí va tenir una salut dèbil de nen, motiu pel qual va haver de passar períodes de convalescència que li permetien observar el seu entorn. Com diria que aquest fet va afectar la seva infantesa i com va influir en la seva posterior carrera com a arquitecte?

Gaudí era una persona que observava molt les coses. No podia jugar gaire a pilota o fer altres esports perquè tenia una salut dèbil i reuma als peus. A vegades el portaven al mas de la Calderera, a Riudoms, amb una somera perquè no hagués de caminar. Ara bé, l’observació no depèn de si estàs o no malalt, la tens o no la tens. I Gaudí la tenia. Una anècdota seva d’infant que recordem és quan pregunta per què les gallines són aus que tenen ales però no volen. És la reflexió pròpia d’un nen que té uns ulls que ho arrepleguen tot. Ell el que veia de petit ho anava reelaborant, i potser li sortia de nou als 20, 30, 40 o 50 anys. Els seus ulls blaus verdosos eren ulls penetrants.

«Gaudí era molt observador. Els seus ulls ho arreplegaven tot»

Diria que l’ofici de calderers de la família també va influir en el seu desenvolupament com a arquitecte?

Certament. Un calderer necessita imaginar que una superfície plana es convertirà en una superfície amb alçària, amplada i profunditat. Ell, com a fill de calderers, està acostumat a pensar els objectes així, amb tres dimensions. També tenia una branca de la família que eren pescadors al Serrallo, a Tarragona, així que el mar serà un altre dels seus grans referents visuals. La caldereria i el mar funcionen molt en Gaudí perquè li permeten captar la realitat amb la profunditat necessària. Quan es mira, la Sagrada Família es veu enorme. En realitat no és que sigui tan enorme, però Gaudí ha captat tan bé la profunditat que ha fet una obra on l’espai sembla més gran del que realment és.

«La caldereria i el mar influeixen en la percepció de la profunditat de Gaudí»

Recreació del taller de caldereria a la casa pairal de la família Gaudí a Riudoms (esquerra). Vistes panoràmiques del Camp de Tarragona amb el mar al fons (dreta)

Per què és important conèixer l’entorn on va viure Gaudí de nen per entendre la seva arquitectura?

Ell sovint es defineix com un arquitecte del Camp de Tarragona. Té com a gran referent Lluís Bonifàs, el gran escultor barroc de Valls, i s’inspira en tot l’imaginari de colors, formes i textures que configuren el paisatge d’aquesta zona. Un exemple el veiem a les dotze cistelles de fruita de la Sagrada Família, que són les dels arbres fruiters que hi ha al mas de la Calderera, a Riudoms, i les castanyes, que venen de les muntanyes de Prades. Per tant, la fruita que hi ha representada és la que ell ha pogut collir, tocar i menjar de petit. 

«La fruita que hi ha representada a la Sagrada Família és la que Gaudí ha pogut collir, tocar i menjar de petit»

Ametller (esquerra) i panera amb ametlles a la nau lateral de la banda de la façana de la Passió de la Sagrada Família (dreta)

Amb què s’inspira Gaudí per fer la Sagrada Família?

La inspiració de la Sagrada Família és múltiple, però una de les fonts més clares es troba en el projecte de les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger, a l’Àfrica. L’any 1893, Gaudí va començar a esbossar aquest projecte, que tot i que mai es va arribar a fer, tenia al seu obrador. Isidre Puig i Boada i altres arquitectes van veure el dibuix abans que es cremés l’any 1936, del qual es conserva una fotografia.

Fotografia del dibuix d’Antoni Gaudí del projecte de les Missions Franciscanes a Tànger

I la natura?

Ell diu que la seva mestra és la natura, que és obra de Déu i que l’arquitecte ha de recrear. A la Sagrada Família treballa molt amb models naturals, fins al punt que quan han de fer el conjunt escultòric de la Fugida a Egipte agafen un ruc, el pengen i li fan el motlle. Gaudí és un hipernaturalista.

Quin paper va jugar la religió dins la família?

Gaudí és una persona naturalment religiosa. Els seus pares el van portar a l’escola dels escolapis, on participava en les celebracions religioses, i al llarg de la seva vida tindrà molt present la Mare de Déu, sobretot la de Misericòrdia de Reus. Igualment, quan es prepara per a la primera comunió, descobreix el catecisme amb l’Arquebisbe Costa i Borràs, unes ensenyances que després inspiren la façana de la Glòria. Quan arriba a Barcelona, aquesta fe d’infant entra en una certa crisi, com és normal i habitual en el jove que arriba a la gran ciutat i va a la universitat. Així i tot, el 1883 li diran si es vol encarregar de la Sagrada Família, una proposta que no és innòcua i que requerirà donar respostes que estiguin a l’altura. Podem dir, doncs, que aquesta llavor d’infant germinarà d’adult i es convertirà en un gran fruit.

Ha dit que Gaudí tenia devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus. Quina relació té aquesta verge amb la capella de l’Assumpta que s’està construint actualment a la Sagrada Família?

Com tota la gent de Reus, Gaudí d’infant anava al santuari de Misericòrdia molt sovint per celebrar la festa patronal, pelegrinatges, misses… Aquest espai és un referent espiritual, mental i visual per a ell. És per això que va decidir dedicar la capella de l’Assumpta de la Sagrada Família (la que s’està construint darrere de l’absis) a la Mare de Déu de Misericòrdia. A la cúpula hi descobrim el perfil de la verge. Gaudí també va fer un estendard per a la coronació canònica d’aquesta Mare de Déu a Reus que ell i altres residents de la ciutat van oferir durant una peregrinació. Aquesta obra es va destruir l’any 1936, però se’n conserven fotos.

Com definiria el seu estil?

Gaudí absorbeix i fa una síntesi dels estils arquitectònics de la història humana; des dels egipcis, passant pels grecs, romans, bizantins i arribant al romànic i al gòtic. Ell, un xiquet de Reus, arriba un moment que diu que a Barcelona el que es fa és un «millorament del gòtic», que és l’art europeu que ha durat més segles. Aquesta afirmació pot semblar pretensiosa, però Gaudí no era pretensiós. El que tenia era un gran sentit de les seves possibilitats i de la capacitat que entén que li ha donat Déu.

Gaudí a Barcelona

Sabent que era un home de costums, com era el dia a dia en la vida d’Antoni Gaudí quan vivia al Park Güell?

Segons el que testifiquen diverses persones, del 1906 al 1925 solia llevar-se a una hora prudent i sortia del Park Güell per anar a la missa de vuit de la seva parròquia, a Sant Joan de Gràcia. Allà participava en l’eucaristia, on rebia la comunió. Després de missa anava a la Sagrada Família, treballava, menjava frugalment i a la tarda reposava una mica. A la butxaca hi solia portar fruita seca que li passava el mitger de les terres de Riudoms, perquè és molt nutritiva, no pesa i lleva la gana. Després caminava fins a l’església de Sant Felip Neri, on pregava i participava en les celebracions. Quan el dia declinava, caminava fins a la plaça d’Urquinaona, on comprava el diari La Veu de Catalunya, i continuava amunt fins al Park Güell. A vegades, també l’acompanyava el seu amic Llorenç Matamala. Ja de nou a casa seva, sopava de forma austera i es posava a dormir amb la finestra oberta.  

Gaudí era un home contingut i el seu horari era pràcticament el mateix cada dia, llevat dels diumenges, que anava a missa a la catedral. Després de missa es dirigia a l’escullera, on mirava el mar i s’inspirava pel seu volum. A vegades l’acompanyava Domènec Sugrañes, que va ser el seu successor. Per tant, era una vida molt típica, repetitiva, però en la qual ell va anar creixent en l’amor a Déu, fins al punt que podem parlar d’un Gaudí místic.

Per què va triar aquest model de vida?

De jove no era així: fumava puros, anava empolainat i feia servir una calessa a cavall. Era un dandi, vaja. Després de la crisi que va tenir el 1894, quan va decidir fer dejuni, comença a seguir les indicacions dels seus mentors i la seva vida canvia. Persones com els bisbes Grau, Campins i Torras i Bages, així com el pare Casanovas, influeixen en ell. Gaudí va anar trobant-se a si mateix en una vida de sacrifici, perquè ell diu que sense sacrifici no es pot fer res, fins que cap a l’any 1900 es desentén de la vida social i comença a viure d’una altra manera.

Com era l’entorn social de Gaudí a Barcelona abans d’iniciar aquesta vida retirada?

Abans del 1900 anava al Liceu i formava part de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, actual Centre Excursionista de Catalunya, i del moviment catalanista de la Lliga que s’interessava per la història, l’art i la cultura; com Jacint Verdaguer i Joan Maragall, amics seus. De fet, hi ha una foto on es veuen tots aquests personatges en una trobada a Elna. Però va arribar un moment que tot això li comença a ser sobrer i passa a tenir un estil de vida molt més auster. La santedat va anar creixent a dintre seu.

Com es reflecteix aquest canvi de Gaudí en l’encàrrec de la Sagrada Família, una obra a la qual va dedicar tota la vida?

Primer, Gaudí diu que pot acabar la Basílica en deu anys. Evidentment, després rectifica i diu «l’amo d’aquesta obra no té pressa», i passa a tenir una actitud d’obediència a Déu. En aquest moment, ell ja no creu que és arquitecte pels seus propis mèrits, sinó perquè hi ha una gran causa que ell no podrà acabar i que hauran de completar els seus successors. Aquest pensament el va tranquil·litzar perquè els mosaics venecians que culminen les torres del Naixement van estar dos o tres anys sense arribar, fet que va endarrerir la culminació de la torre de Sant Bernabé, la primera i única que va veure en vida. Mai se’l va veure inquiet per aquesta qüestió, si no que mentre esperava aprofitava per fer altres coses. Per tant, en Gaudí hi ha una transformació d’algú que ha sabut captar els temps de Déu, que no són els temps dels homes.

«A la Sagrada Família Gaudí sap captar els temps de Déu, que no són els dels homes»

Per què Gaudí surt representat en dos quadres a l’església de Sant Felip Neri?

A Sant Felip Neri, on anava Gaudí assíduament, es va formar un nucli d’artistes catòlics vinculat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc que pensaven que calia dignificar l’art amb uns motius i una estètica naturalista que elevés l’esperit. Joan Llimona, que formava part d’aquest moviment artístic i coneixia l’arquitecte, li va voler fer un homenatge i el va fer servir com a model del sant dels dos quadres que hi ha penjats a l’interior de l’església.

Antoni Gaudí retratat com a Sant Felip Neri per Joan Llimona als quadres que hi ha penjats a l’interior de l’església

Etapa final

Al final de la seva vida, Gaudí es va dedicar en cos i ànima a la Sagrada Família. De fet, se li recorda la frase de: «No tinc família, ni amics, ni fortuna, ni res. Així puc lliurar-me totalment al temple…»

Ho va dir en un moment en què la família i els amics, als quals els era molt fidel, van anar morint; Eusebi Güell, Torras i Bages, Joan Maragall, la neboda Roseta… Gaudí, que era un home molt sensible, llegeix aquesta successió de desencisos com una oportunitat per centrar els seus esforços en l’obra de la Sagrada Família. I d’aquí ve que sigui tan reeixida, perquè hi pensa dia i nit durant uns quants anys. És així com troba la forma per als campanars, que han esdevingut un símbol de Barcelona, o la solució de la nau, el tercer model que va fer i que va descobrir tres o quatre anys abans de morir. L’art genial i perfeccionista de Gaudí és el resultat de l’esforç i la inspiració que li dona Déu. Ell és la conjunció perfecta de les capacitats i del do que rep.

Amb tota l’obra que havia fet, com és que va morir sense pràcticament diners?

Va anar vivint i gastant els diners que tenia, i molts els cedia per a almoines. Com a béns, tenia la casa del Park Güell, la de Riudoms, el mas de la Calderera i unes petites propietats a Riudoms que va donar perquè fessin un camp de futbol i la línia de tren Reus-Mora. A més, durant molts anys no va voler cobrar cap honorari per la Sagrada Família. Va morir totalment deseixit i lliure de les coses materials d’aquest món.

Armand Puig a la parròquia dels Sants Just i Pastor durant l’entrevista

A tall de resum, com descriuria Gaudí en una frase?

Gaudí és un geni i és un sant. És un home que ha crescut en la santedat i ha manifestat unes capacitats inigualables de creativitat arquitectònica. En qualsevol camp hi ha grans homes, però de genis n’hi ha molt pocs, i jo crec que Gaudí era un d’ells. La seva obra és el resum de les dues ànimes: la del creatiu que és capaç de recrear l’obra de Déu i la de la persona que és capaç d’estar molt a prop d’ell: d’això, en diem santedat.