Juntament amb la finalització de la torre de Jesucrist i la construcció de les columnes que suportaran les torres de la façana de la Glòria, que serà l’accés principal a la Basílica des del carrer de Mallorca, actualment el temple continua amb les obres de construcció de la capella de l’Assumpta i el tram del claustre annex, que va ser concebut per Antoni Gaudí com un lloc de recolliment i aïllament del soroll de la ciutat.
Una capella dedicada a la Mare de Déu
Al mig del claustre paral·lel al carrer de Provença, darrere de l’absis, Antoni Gaudí decideix construir una capella de planta quadrada dedicada a la Mare de Déu. Un dels elements més característics de la capella és la cúpula blava de 30 metres d’alçària, que representa el mantell de la Verge Maria, aixecat per quatre àngels. Com si es tractés d’una capa per aixoplugar-se del fred o de la pluja, el mantell simbolitza la protecció de Maria per als qui ho necessiten.
Per fer la cúpula, Gaudí va prendre com a referent la llitera de la Mare de Déu que l’escultor Lluís Bonifaç va fer a la catedral de Girona (una llitera o cadafal és on tradicionalment reposa la Mare de Déu abans de l’assumpció al cel). Ho explica l’arquitecte en una conversa amb Martí Mantlleu l’any 1922 i publicada a la revista Temple.
A l’esquerra, imatges del llit de la Mare de Déu de l’Assumpta de Lluís Bonifaç i de la figura de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus. Al centre, l’esbós de la capella de l’Assumpta d’Antoni Gaudí publicat el 1929 a la revista Temple amb l’estudi interior de les línies de forces. A la dreta, la recreació virtual de la capella acabada.
Juntament amb la construcció dels fonaments de la capella, actualment s’estan elaborant alguns elements escultòrics interiors, dedicats a la vida terrenal de la Verge Maria, i exteriors, que són una glossa (lloança) a la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona de Reus, ciutat natal de l’arquitecte. Per fer-los el temple ha seleccionat mitjançant concurs les propostes artístiques de Mercè Riba, Béatrice Bizot i Teresa Riba, tres escultores amb taller a Catalunya.
Així doncs, a l’interior, Mercè Riba s’encarrega dels baixos relleus que il·lustren quatre escenes de la vida de la Mare de Déu: la presentació de Maria al temple de Jerusalem, les noces de Canà, la mort de Sant Josep i la dormició de Maria. A l’exterior, damunt de les dues portes d’accés, hi ha les figures de dos sants que van dedicar la seva vida als més necessitats: sant Josep Oriol, també de Mercè Riba, i sant Roc, de Béatrice Bizot. Per la seva banda, Teresa Riba és l’autora dels quatre àngels que sostenen el mantell blau de la Mare de Déu.
Com és, però, el procés de creació d’aquestes escultures i com es passa del fang a la forma final en pedra?
Dormició de Maria: fa referència al final de la vida terrenal de la Mare de Déu. Segons la creença, abans d’ascendir al cel, Maria no va morir, sinó que es va adormir (per això el terme dormició, d’origen llatí). A l’Església catòlica, aquest fet se celebra el 15 d’agost amb la festa de l’Assumpció de Maria.
Procés de creació de les escultures
1. Model de fang
Primer de tot, les artistes modelen les seves figures en maquetes de fang o similar, respectant el llenguatge simbòlic que defineixen les comissions teològica i artística del temple.
Model de fang d’un dels àngels exteriors, de Teresa Riba
Model de fang d’un dels àngels exteriors, de Teresa Riba
Retaule interior de les noces de Canà, de Mercè Riba
2. Escaneig
Posteriorment, un escàner permet passar els models del fang a l’ordinador. Gràcies a la digitalització, es poden analitzar les figures en detall i veure com s’integren en el conjunt arquitectònic. En aquest moment és quan es realitzen possibles ajustos per tal que l’escultura encaixi mil·limètricament a l’espai on s’ubicarà, una tasca que fa l’equip de projectes de la Sagrada Família, coordinada per l’arquitecte Xisco Llabrés. Seguidament, s’envia el fitxer virtual de l’obra al taller per transformar-la en pedra.
Escaneig del model de fang de l’escultura de sant Roc, de Béatrice Bizot, que s’ubicarà en una de les portes d’accés de la capella de l’Assumpta
3. Desbast de la pedra
Les propostes artístiques es traslladen a la pedra al taller de Granits Barbany, una empresa familiar de Llinars del Vallès que des de fa anys col·labora amb la Sagrada Família. En primer lloc, un robot s’encarrega de desbastar-la, és a dir, de rebaixar un gran bloc de roca per obtenir una primera silueta del que serà l’escultura. Mitjançant un programa informàtic, s’indica a les màquines com s’han de posicionar per treballar la pedra, una tasca dura i exigent que abans es feia a mà.
4. Matisos
Un cop enllestida la feina mecanitzada, és el moment dels treballs manuals. Els picapedrers s’encarreguen de dotar les escultures, poc definides per les màquines, dels matisos i caràcter que vol l’artista, una tasca que no ha canviat i continua sent necessària, com explica Arnau Barbany, l’última generació del negoci familiar. Barbany explica que els picapedres són «com les mans de l’artista».
5. Emmagatzematge fins a la col·locació final
Si es necessita, l’escultora fa els últims retocs a la pedra i, finalment, la peça acabada es porta al centre de producció de Galera, al terme municipal de Gaià (Bages), on s’emmagatzema fins que es col·loca al seu emplaçament.
Els artistes i modelistes, imprescindibles per a la prova i la correcció
En el procés de creació de la capella de l’Assumpta i les seves escultures també cal esmentar la tasca dels artistes i modelistes del temple, que treballen en permanent col·laboració amb els arquitectes.
Els modelistes són els encarregats d’elaborar prototips a escala del que es construeix a la Basílica i els elements decoratius. Ho fan seguint el mètode empíric d’Antoni Gaudí, basat en la prova i la correcció per arribar a la perfecció. Amb aquesta metodologia, l’arquitecte podia experimentar amb noves formes o veure com es comportava el que proposava quan s’exposava a la llum, qüestions que no es poden veure en plànols, sinó en maquetes de tres dimensions.
Els artistes, per la seva banda, són els encarregats d’afegir a les maquetes tots aquells elements manuals que no es poden crear amb programes informàtics ni impressores 3D, com les escultures o els elements dels terminals.
Generalment, Gaudí feia fer els models de guix a escala 1:25, una dimensió que li permetia obtenir un detall considerable del que estava assajant. No obstant això, quan ho necessitava, feia models a escala 1:10, és a dir, tan sols deu vegades més petit que la realitat, els quals oferien encara més precisió. Així és com treballava l’arquitecte i així és com es treballa encara en la construcció del temple.
