Com es construïa a l’època de Gaudí i com va ser possible començar a aixecar aquest temple?
El primer que hem de tenir en compte, en aquest sentit, és que els mitjans auxiliars que s’utilitzaven en aquell moment no eren gaire diferents dels que es feien servir en la construcció de les grans catedrals de l’edat mitjana, sobretot en països com el nostre, on, si bé es feien obres artísticament importants, aquestes no eren pas de gran alçària. En altres llocs del món, com és el cas dels Estats Units d’Amèrica, la construcció anava un pas per endavant i, des de finals del segle XIX, ja es disposava, per exemple, de grues de vapor per a l’elevació de grans càrregues, atesa la necessitat de començar a fer construccions de gran alçària.
Se sol dir que els gratacels són fills de l’ascensor, és a dir: fins que no hi va haver un mitjà de comunicació vertical, des d’un punt de vista de la funcionalitat, els gratacels no tenien sentit. Ara bé: pel que fa a la construcció, per fer-los possibles, van caldre mitjans cada cop més innovadors, sobretot quant a mitjans d’elevació, com ara les grues. Per tant, es pot dir que els gratacels també són fills d’aquests mitjans, ja que, sense elles, hagués estat molt difícil construir-los.
Vegem, doncs, com es treballava en l’època de Gaudí i, sobretot, en el temple de la Sagrada Família, abans de l’aparició d’aquests mitjans més moderns.
1-LES GRUES: UN SISTEMA DE POLITGES
Als arxius sobre el temple, comptem amb un dibuix de l’any 1892 on es poden veure diverses grues del tipus càbria instal·lades durant la construcció de les obres de la cripta de la Sagrada Família. Aquest tipus de grua la van començar a utilitzar els romans i, en alguns casos, podia arribar a aixecar 2,5 tones. Estava formada per una estructura de fusta i un sistema de politges amb cordes. En l’època en què s’estava construint la Sagrada Família, aquest tipus de grua també es va utilitzar en les obres de la façana de la Casa Milà (La Pedrera), que van durar de l’any 1906 al 1908. Es dona la circumstància que les grues utilitzades per a aquest emblemàtic edifici van ser ideades pel mateix Gaudí; encara en conservem una de les que es van fer servir, després d’haver estat cedida pels descendents del constructor, Josep Bayó i Font.
En aquells anys, però, aquesta grua va incorporar una variant: l’estructura ja era metàl·lica. De fet, a principis del segle XX, les estructures de les grues, fins llavors de fusta, van començar a ser metàl·liques. La Sagrada Família va ser testimoni d’aquesta evolució i, així, per a la construcció de la façana del Naixement en l’època en què Gaudí dirigia els treballs, ja se n’utilitzava una de mixta, on la ploma era completament metàl·lica i l’elevació es feia mitjançant politges amb cadenes que anaven pujant fins a poc més de cent metres.
Aquest sistema de politges es va mantenir fins a l’acabament de la façana del Naixement, l’any 1934.
2- LES BASTIDES: FETES DE FUSTA
En l’època dels romans, per a les construccions de gran alçària ja s’utilitzava un sistema de bastides que se suportaven en el mateix edifici a mesura que s’anava construint. A la Sagrada Família, en l’època de Gaudí, aquestes bastides també hi eren presents: així es va construir la façana del Naixement. En aquest cas, l’estructura de la bastida era de fusta ―ara són metàl·liques― i estava fixada amb cargols per als muntants principals i amb claus i puntes per a altres elements secundaris.
3- APROPANT EL MATERIAL AMB VAGONETES A FALTA DE PLOMES
En la construcció d’aquesta època, les grues que es feien servir no disposaven de plomes gaire llargues, la qual cosa vol dir que la distància des d’on s’agafava una càrrega fins on es col·locava definitivament havia de ser molt curta. Per solucionar aquest problema, sovint es recorria a mitjans que permetessin una translació a peu de terra tan lleugera com fos possible. En el cas de la Sagrada Família, es va optar per unes vagonetes damunt unes vies que enllaçaven el taller dels picapedrers amb el peu de la façana del Naixement.
En l’actualitat, això s’ha solucionat amb grues de ploma llarga. La més gran que té instal·lada la Sagrada Família en aquests moments permet agafar materials en un diàmetre de 140 metres de longitud a partir del seu eix. Això és possible gràcies a la gran potència que avui dia tenen aquestes màquines i a la resistència de les seves estructures.
Com a conclusió final, cal destacar que, malgrat les limitacions econòmiques que van tenir les obres de la Basílica en temps de Gaudí, es pot observar com aquests mitjans auxiliars es van aplicar amb molta imaginació per tal de fer possible la construcció d’un edifici de la complexitat de la Sagrada Família.
