Les columnes de l’interior de la Sagrada Família, una de les aportacions destacades d’Antoni Gaudí al món de l’arquitectura, són úniques tant per la forma (doble gir) com per la seva estructura arborescent, que permet absorbir i repartir les càrregues del temple.
Una columna nova en la història de l’arquitectura
Com altres elements de la Basílica, la columna de doble gir és fruit del característic afany de Gaudí de renovar l’arquitectura i de buscar la perfecció. A partir del seu mètode empíric basat en la prova i la correcció, l’arquitecte buscava una columna diferent que renovés els estils clàssics del dòric, jònic i corinti. Per fer-ho, imprimeix a les columnes un moviment d’ascensió helicoidal, agafant d’inspiració l’arbre d’eucaliptus que veu créixer des del seu estudi al costat del temple, com explica Cèsar Martinell al llibre Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix. Aquestes hèlixs ascendents (típiques de les columnes salomòniques del barroc) fan que l’observador, quan les ressegueix, alci la vista enlaire, reforcen la sensació de verticalitat i posen en relació la Terra amb el cel.
Durant anys Gaudí va estudiar amb models de guix columnes que expressessin aquest moviment i que alhora fossin prou resistents, fins que va arribar a la solució definitiva. L’arquitecte inventa una columna de base poligonal o estrellada que, a mesura que creix quan es gira simultàniament cap a la dreta i cap a l’esquerra des de la base, es va transformant cap al cercle. Amb aquesta intersecció de dos girs helicoidals, el nombre d’arestes es multiplica a mesura que la columna s’eleva i, alhora, es redueix el sortint dels vèrtexs fins a arribar, a dalt, a un polígon proper al cercle. En cada tram, per doblar el nombre de puntes, cal cada vegada la meitat de l’alçària i la meitat de l’angle girat. Vegeu la següent animació on es veu com es forma:
Gaudí, a més, aconsegueix la continuïtat naturalista a través de procediments geomètrics, tal com succeeix a la natura entre el tronc i les branques d’un arbre. Ho veiem, per exemple, a les columnes que hi ha sobre el cor o cantoria, les quals tenen un tram intermedi que serveix per preparar la transició del tronc inferior a les branques superiors. Vegeu el vídeo explicatiu on s’explica com es formen aquestes columnes:
Un bosc de pedra
Gaudí volia recrear a l’interior del temple un gran bosc frondós que ajudés a crear un clima de recolliment, tal com recull Joan Bergós, ajudant de l’arquitecte, en una conversa amb ell:
«La intimitat amb amplitud és el bosc que serà l’interior del temple de la Sagrada Família.»
Conversaciones de Gaudí con Joan Bergós. Pàgina 42
És per això que les estructures de les columnes i les voltes s’inspiren en la forma dels arbres, on el fust imita el tronc, el capitell actua com el nus de l’arbre i, a partir d’aquí, la columna es ramifica en branques que es fonen amb les voltes, que representen el fullam. A més, Gaudí deixa a les voltes forats per on ha d’entrar la llum, igual que fan els rajos de sol que s’escolen entre les fulles.
Quatre tipus de columnes, una jerarquització estructural
Les columnes principals de l’interior del temple segueixen una jerarquia basada en la seva importància estructural i mecànica, és a dir, en el pes que han de suportar.
Les més importants són les quatre de les cantonades del creuer, que han de resistir, d’una banda, la càrrega del cimbori central de Jesucrist i, de l’altra, part del pes de les quatre torres dels Evangelistes que envolten aquest cimbori, a més de la part proporcional de totes les voltes i cobertes que es troben pel camí. En segon lloc, hi ha les vuit columnes encarregades de descarregar el pes de les torres dels Evangelistes. Se situen també al creuer, darrere de les anteriors. Després hi ha les columnes de l’absis i les de la nau. Si bé les de l’absis suporten la gran càrrega de la torre de la Mare de Déu, són molt pròximes entre elles i queden equiparades amb les de la nau, que recullen el pes de les voltes i golfes de la nau central i part de les naus laterals. En quart lloc, les columnes més lleugeres en càrrega són les que recullen el pes de la cantoria i de les naus laterals.
Gaudí classifica aquests quatre tipus de columnes en funció d’elements que té a l’abast, com la base estrellada, el diàmetre, l’alçària i el tipus de pedra utilitzada.
Les bases estrellades
Per fer les estrelles de la base de les columnes, l’arquitecte utilitza sempre una superposició dels polígons regulars més simples: el triangle equilàter, el quadrat i el pentàgon. Així, per fer l’estrella de sis puntes superposa dos triangles equilàters; per fer la de vuit superposa dos quadrats; per a la de deu, dos pentàgons, i per a la de dotze puntes opta per tres quadrats.
Així doncs, les columnes amb major nombre de puntes a la base, les de dotze, són les més importants des del punt de vista de la jerarquia; ja que corresponen a les quatre columnes del creuer. Seguidament venen les columnes de deu puntes, les de vuit i, finalment, les de sis, que són les que tenen una càrrega menor.
En tots els casos, aquestes estrelles tenen les puntes interiors i exteriors arrodonides amb uns arcs parabòlics tangents, i així s’aconsegueix que la superfície que s’ofereix al tacte del visitant en el tram inicial de la columna tingui una ondulació suau.
En aquesta animació podeu veure com és la generació de les estrelles de la base dels quatre tipus de columnes del temple:
El diàmetre i l’alçària
L’alçària total de cada columna en metres és sempre el doble que el nombre de puntes, i es descompon en base, fust i capitell. Les bases sempre mesuren d’alçària el nombre de puntes en decímetres, mentre que el fust sempre mesura la suma dels tres primers trams en què es descompon. Per la seva banda, el diàmetre interior de cada columna i l’alçària del fust segueixen sempre la mateixa relació d’1/10, és a dir, l’alçària del fust és sempre deu vegades el seu diàmetre interior. Vegeu el següent quadre:
D’altra banda, la multiplicació d’arestes fins a l’infinit, per arribar al cercle, complicaria molt el tall de la pedra, de manera que Gaudí ho posa més fàcil en definir uns capitells en forma d’el·lipsoide que amaguen la resta de trams. Per tant, el cercle no és visible i se situa ja en l’interior de l’el·lipsoide que fa de nus o capitell.
El color de la pedra
Agafant de referència els assajos de pedra que havia fet Antoni Gaudí, quan es van començar a alçar les columnes a finals dels anys vuitanta es va determinar que les de dotze puntes havien de ser de pòrfir granític vermell, la pedra més resistent utilitzada en el món de la construcció; les de deu puntes, de basalt negre; les columnes de vuit puntes, de granit de color grisós, i les de sis puntes, de pedra sedimentària sorrenca de tonalitats groguenques. Aquesta tria cromàtica de materials reforça la jerarquia existent entre columnes i enriqueix l’interior del temple.
El mateix Gaudí es va adonar que les columnes de pedra massissa requeririen un diàmetre massa gran i que col·lapsarien l’espai en planta del temple, per això, mentre evolucionava el projecte, va pensar de fer les quatre columnes principals de ferro i probablement pintades d’or, tal com queda reflectit en una conversa l’any 1915 amb Cèsar Martinell recollida al llibre Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix. Al final, però, el mateix arquitecte va recórrer a la utilització del formigó armat, tal com va explicar l’any 1923 Domènec Sugranyes, arquitecte i mà dreta de Gaudí, en la seva conferència sobre l’estructura del temple a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Així doncs, la pedra és un revestiment exterior protector de l’estructura interior de formigó.
