Tot i que la Basílica de la Sagrada Família va necessàriament lligada a la figura d’Antoni Gaudí, aquest no en va ser nomenat l’arquitecte fins al 1883, un any després que se’n posés la primera pedra i després que l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano dimitís del càrrec. Aquestes circumstàncies van condicionar de forma decisiva el que és la Basílica ara com ara.
EL PROMOTOR DEL TEMPLE
La construcció de la Basílica de la Sagrada Família neix de la iniciativa del llibreter barceloní i home de fervorosa fe catòlica Josep Maria Bocabella i Verdaguer , qui l’any 1866 funda l’Associació de Devots a Sant Josep a fi de fomentar els valors de la família cristiana. Quatre anys més tard, viatja a Roma per obsequiar el papa Pius IX amb una imatge en plata de la Sagrada Família, i, tornant, descobreix a Loreto el santuari que acull la Santa Casa, la residència on, segons la tradició, va viure la Sagrada Família , i que, suposadament, al segle XIII es va traslladar des de Natzaret fins a aquesta localitat italiana. Bocabella va quedar meravellat pels fonaments simbòlics i artístics del santuari, i l’inspirà la idea de construir-ne una rèplica a Barcelona. Així és com s’engendra la Basílica de la Sagrada Família.
EL PROJECTE ORIGINAL: EL TEMPLE NEOGÒTIC DE VILLAR
Bocabella va encarregar el projecte a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano, qui s’havia ofert a treballar sense cobrar honoraris. Era una època d’enorme vitalitat social, econòmica i cultural a Barcelona. I era, també, un moment històric difícil per al cristianisme a Europa. És en aquest context que Bocabella, amb la intenció de recuperar l’espiritualitat del poble, va decidir que el temple que volia construir, i que seria sufragat amb les aportacions dels fidels de l’Associació de Devots a Sant Josep en un solar de l’Eixample, havia de ser una construcció contundent que transmetés pau a la ciutadania.
Tot i que Bocabella somiava construir una rèplica exacta del santuari de Loreto, de Villar el va convèncer de descartar la idea i edificar un temple neogòtic, d’acord amb les tendències del moment , però mantenint la intenció de Bocabella de monumentalitat.
El projecte de Villar s’inspirava en les grans catedrals medievals i preveia edificar una església de tres naus, amb planta de creu llatina, una cripta de dimensions notables, un absis amb set capelles i un campanar d’agulla que, situat sobre el pòrtic, hauria arribat als 85 metres d’alçària. Aquesta verticalitat, unida al disseny de contraforts exteriors i grans finestrals alveolats, donava a l’edifici una clara identitat gòtica.
La primera pedra es va col·locar el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, i la construcció es va iniciar, com era costum, pels fonaments de la cripta.
LA DIMISSIÓ DE VILLAR…
Un any més tard, l’any 1883, van sorgir les primeres discrepàncies entre l’arquitecte del Villar i Bocabella i el principal assessor d’aquest últim, l’arquitecte Joan Martorell. Del Villar volia construir els pilars de la cripta amb pedra totalment massissa, fent cada llesca entre juntes horitzontals d’una sola peça, mentre que el promotor i Martorell consideraven que aquesta opció resultava excessivament cara.
Les divergències acabarien amb de Villar dimitint del càrrec per primera vegada en la seva història com a arquitecte.
… I ARRIBA GAUDÍ
Després de la dimissió de Villar, Bocabella va oferir la direcció de les obres a Martorell. Aquest va declinar l’oferta per raons de delicadesa professional i per la seva avançada edat, però proposà el seu deixeble més avantatjat: Antoni Gaudí, de només 31 anys i que també havia treballat per del Villar.
Gaudí va ser nomenat arquitecte del temple el 3 de novembre de 1883 i es va trobar amb una proposta de projecte elaborada i unes obres iniciades: ja estaven enllestits els fonaments de la cripta i començades fins a mitja alçària les columnes.
Tot i ser un arquitecte jove i amb només cinc anys d’experiència, Gaudí va assumir amb seguretat i entusiasme el desafiament que marcaria tota la seva carrera professional fins a la mort. Ja de bon principi es va lamentar de l’orientació del temple per no poder-lo construir sobre la diagonal del solar i projectar-lo en una orientació canònica, és a dir, cap a Jerusalem: la capçalera de la creu (l’absis) cap a la sortida del sol i la de la porta principal d’accés (els peus de la planta de creu) cap a l’ocàs. Com que les obres de la cripta ja s’havien iniciat, no hi havia altra opció que mantenir l’orientació establerta per del Villar.
LA NOVA CRIPTA
Malgrat això, Gaudí va imposar altres canvis. A la cripta va aixecar les voltes més altes i va canviar els capitells per uns de més florits i vegetals. Va fer obrir finestrals més grans i va fer excavar un fossat perimetral a tot l’entorn per millorar la il·luminació i la ventilació i evitar humitats. Tot plegat, signes d’influència de la nova mentalitat d’una arquitectura higienista i preocupada per la millor confortabilitat dels espais. Tanmateix, el canvi més significatiu va ser el d’eliminar l’escala central de baixada i accés a la cripta. La de del Villar hauria estat una escala medieval, que prioritzava la visita dels peregrins cap a les relíquies exposades a la cripta i no pas cap al culte a la planta principal. Eliminar aquest buit central del projecte anterior, que no feia res més que separar l’altar del poble, és també un signe de la influència de renovació litúrgica que es començava a gestar al país i s’avançava uns setanta anys a l’esperit del Concili Vaticà II. El nou accés a la cripta el va resoldre amb dues escales de cargol als laterals que, al mateix temps, servien per accedir a les cotes més altes del temple.
A banda de la cripta, Gaudí va haver de buscar solucions al projecte que va heretar: la disposició de la Basílica triada per del Villar, per exemple, fixa la façana del temple arran de la vorera del carrer, cosa que no facilita l’espai de rebuda davant la porta principal. Gaudí va resoldre-ho buscant espai a l’altre costat del carrer i projectant un pont i unes escalinates que el travessin.
LA SAGRADA FAMÍLIA DE GAUDÍ
En poques setmanes, doncs, Gaudí va canviar totalment el projecte de Villar, no només en l’aspecte formal i estructural, sinó en la magnitud i transcendència de l’obra. Va plantejar la Sagrada Família com una gran Bíblia de pedra en què s’explica tota la història i els misteris de la fe cristiana. I es va proposar alçar una edificació de dimensions enormes sobre una planta de creu llatina de cinc naus, transsepte, absis amb deambulatori, claustre de circumval·lació al voltant per a grans processons, dotze campanars, sis cimboris i tres façanes. Va idear el projecte amb criteris geomètrics i proporcionals. A més, ambicionava convertir el temple de la Sagrada Família en un vincle entre la terra i el cel i va idear el cimbori de Jesús, l’element que culmina la Basílica amb 172,5 metres d’alçària.
No sabem del cert com hauria estat el temple de la Sagrada Família si del Villar hagués finalitzat el projecte; molt menys encara com hauria estat si Gaudí hagués entomat el projecte des del seu inici. Però el que sí que sabem és que, si del Villar volia construir un temple contundent, Gaudí el va fer superlatiu, i que aquest va aconseguir unir fe i geni artístic per transformar la Basílica de la Sagrada Família en una obra mestra universal.
