Un tesat helicoidal per a l’escala de la torre de Jesucrist

Autor: Jaume Serrallonga.

El nucli d’escala i ascensor que hi ha a l’interior del cimbori de Jesucrist és un exemple del treball amb pedra tesada que s’ha anat desenvolupant al temple des que aquesta tecnologia s’ha incorporat al projecte i a la construcció dels cimboris centrals.
 

DESCRIPCIÓ GEOMÈTRICA DEL NUCLI

Aquesta torre que hi ha dins la torre de Jesucrist té una forma general que sembla un hiperboloide, ja que s’afua a la part central i s’obre a la part superior. Tanmateix, és feta amb quatre grans paraboloides principals que abracen el conjunt de dalt a baix i li donen el perfil d’una paràbola contínua. Dos hiperboloides completen les superfícies restants, més tancats a la base i més oberts a la part superior.

Les rectes generatrius dels paraboloides permeten foradar la superfície. D’aquesta manera, es generen unes obertures romboidals que donen transparència al nucli, li treuen pesantor i faciliten la visibilitat, tant des de dins cap a fora com des de fora cap a dins. Això permet ensenyar l’escala de cargol que hi ha dins, la qual li dona la raó de ser.

A la part superior, el nucli s’eixampla fins a tocar la pell de la torre i es transforma en una mena de corona de dotze puntes que el connecta amb la torre exterior. En aquest punt, es maximitzen les esmentades obertures, i la pell exterior de la torre, ja més estreta, queda realment a poca distància. Aquí hi ha una biga circular que congrenya alhora tant el nucli interior com els panells exteriors.

A conseqüència d’aquest eixamplament, l’escala de cargol es va separant de l’ascensor interior, que és totalment vertical. Així, l’escala no toca l’ascensor al llarg del darrer terç del recorregut, i els graons han de ser volats, és a dir, agafats al mur del nucli i suspesos en la part interna. Això va fer possible plantejar un ascensor realment lleuger i transparent.

Per la seva banda, a la part baixa del nucli es formen quatre grans pilars que deixen entremig quatre grans obertures, formalitzades com a arcs parabòlics de diferents alçàries. Aquestes creixen en funció del perfil ascendent de l’escala i permeten l’accés a l’interior. Els arcs parabòlics se situen enfront de les portes d’accés des de les torres dels Evangelistes, que també es formalitzen com a arcs parabòlics, la qual cosa dona unitat al conjunt.

 

PLANTEJANT L’ESTRUCTURA DE PEDRA

En plantejar el projecte, era clar que l’escala de cargol central era una premissa funcional necessària, però el fet de voler construir-la en pedra massissa va esdevenir un autèntic repte. I és que, per suportar un graó de pedra des de només un costat, cal que estigui ben pinçat, és a dir, que tingui prou pes a sobre de l’extrem encastat per compensar la tendència a trabucar. No obstant això, aquesta opció no era interessant si això significava que havia d’haver-hi un mur pesant i gruixut, ja que, des del punt de vista de l’aparença estètica, se cercava la transparència i el màxim alliberament de la planta. A més, es donava la circumstància que hi havia graons volats pels dos costats; era el cas d’aquells que es trobaven amb una finestra romboidal, és a dir, sense mur, al costat extern. Per últim, a la part alta del nucli, on hi havia realment molt forat i poc mur, i per tant poc pes, el tema del pinçat es presumia complicat.

Per tot això, el recurs de la pedra tesada semblava l’única solució possible: d’una banda, compensava la manca de pes on feia falta, i de l’altra, garantia l’estabilitat de tots els graons, tant si eren pinçats pel mur del nucli com si eren totalment volats i es lligaven els uns amb els altres successivament. D’aquesta manera, i després de l’èxit assolit en les proves de la pedra tesada dels panells exteriors de la torre, es va optar per aplicar també aquest sistema per resoldre aquesta singular qüestió estructural del nucli.

 

TIPUS DE TESAT AL NUCLI

Així doncs, hi ha dues menes de tesat al conjunt del nucli. D’una banda, hi ha el tesat del mur del nucli, situat a la part alta, entre els 35 i els 60 metres, per compensar la manca de pes en aquesta zona. Als 9 primers metres, a més, el mur del nucli no té cap mena de tesat, i després hi ha un mínim tesat de reforç perimetral de les obertures romboidals, fins que comença el tesat, especialment important, de la part alta. D’altra banda, trobem el tesat dels graons, que segueix la forma helicoidal i aconsegueix que cada graó esdevingui fort i solidari amb el graó immediatament inferior.

El sistema emprat en el primer cas, tot i les diferències, és prou semblant al que hi ha als panells de les torres centrals, en què les barres de tesat es van inclinant per contornejar les obertures, en aquest cas romboidals. En el cas del nucli de la torre de Jesucrist, aquestes barres no podien ser molt llargues i tampoc podien desviar-se de la posició central de la pedra en cada secció. Així, de manera similar als panells exteriors, les barres simples (centrades) o les parelles de barres s’alternen en tramades successives i s’intercalen les unes amb les altres en els punts de transició, seguint la sèrie 1-2-1-2-1…

Per altra banda, el sistema emprat en el cas del tesat helicoidal dels graons de l’escala va resultar més sofisticat del que es pensava, i va implicar haver de considerar diverses dificultats constructives.

En aquest sentit, cal tenir present en primer lloc que, en una escala de cargol, els graons s’eixamplen radialment cap enfora, de manera que, com més enfora es mesuri, l’amplada (la petja) va augmentant respecte a l’alçària (el cantell). Això fa que cadascuna de les tres barres de tesat tingui un pendent diferent i que el cap de tesat que agafa tot el conjunt no quedi mai perpendicular a totes tres direccions al mateix temps. Així doncs, es van haver de dissenyar unes femelles especials que a un costat tenen la cabota esfèrica per poder orientar-les fàcilment segons la direcció de cada barra, així com un sistema per immobilitzar la seva posició que segueixi permetent aquest marge d’orientació. En aquest cas, les barres necessàries per lligar els graons successius progressen segons la sèrie 2-3-2-3-2…

En segon lloc, va caldre resoldre el tema dels junts de morter entre graons. Com que s’estava plantejant de tesar-los, el morter no era un simple reomplert de junts, sinó que esdevenia morter estructural, ja que hauria de resistir la compressió a què se sotmetria el conjunt. Per tant, després de rejuntar dos graons amb aquest material, calia preveure el temps necessari perquè s’endurís fins a assolir la resistència requerida abans de poder tesar. Aquest es va estimar en unes set hores. Així, en sumar-li el temps necessari per dur a terme el tesat i el replanteig i la col·locació del graó següent, s’arribava a completar una jornada de treball. Aquesta previsió implica que, com a màxim, es pot col·locar un graó al dia, i això, finalment, ha marcat el ritme de l’obra i, de retruc, ha condicionat el de fabricació i d’estocatge.

 

LLEUGER I ROBUST ALHORA

Així doncs, aquesta torre interior de 60 metres, tot i estar construïda amb un mur prim per resistir aquesta alçària, està formada per blocs realment grans de pedra massissa que són visibles per l’interior i l’exterior, la qual cosa li dona robustesa. Perquè semblés menys pesada, es va buscar que fos de color clar. Com que també havia de tenir una resistència estructural alta a la compressió simple, es va triar el granit Blanco cristal. L’especejament és fet en grans blocs de 81 centímetres d’alçària, que equival a la de 5 graons, i de dimensions variables en planta que poden arribar a ser de 2 x 0,80 metres. Des de l’exterior del nucli, el graonat de l’escala es percep en el dibuix dels junts, ja que es forma una franja de quadrats encadenats que ressegueix l’hèlix de l’escala, la qual cosa mostra que els graons travessen tot el gruix del mur i queden perfectament pinçats pel seu pes.

Les barres internes que tesen aquests grans blocs de pedra s’han d’enfilar fins a quatre o cinc blocs de 81 centímetres en alguns casos. Això implica una precisió en l’execució de les peces insòlita en el món dels tallers de mecanització de la pedra, ja que cal garantir la perfecta ubicació, diàmetre i inclinació de totes i cadascuna de les perforacions. Altrament, en fer passar una barra de tesat podria topar amb algun forat mal centrat.

Així doncs, en comptes de créixer amb grans panells premuntats de pedra tesada com ho fan les torres centrals, l’escala del nucli de la torre de Jesucrist creixerà graó a graó, dia a dia, pas a pas, seguint aquest camí cap al final de l’obra.
 

Jaume Serrallonga
Doctor en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya amb la tesi doctoral Geometria i mecànica en els models de Gaudí. És membre del Departament de Projecte de la Sagrada Família i ha estat professor a diferents universitats.
A la Basílica, entre d'altres, ha estat l'encarregat dels projectes de les voltes de l'absis i la sagristia de Passió. Després de treballar en el gran hiperboloide de la torre de Mare de Déu i en el nucli de la torre de Jesucrist, actualment ho fa en el projecte de la façana de la Glòria.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *