El mòdul de Gaudí, de 7’5 metres, a la Sagrada Família

El lector ja sap que ni el projecte ni les obres de la Sagrada Família no les va iniciar Gaudí, sinó l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano. Gaudí es va trobar amb bona part dels fonaments fets i la cripta començada i, just arribar, va fer alguns canvis no gens menyspreables. Després, en estudiar el temple complet, els canvis esdevingueren majúsculs.

Entre els primers canvis, cal destacar tot allò que fa referència a la cripta: la supressió de l’escala central de baixada i el canvi per l’accés en dues escales de cargol laterals, la millora de la seva ventilació i il·luminació i un nou estil dels capitells. Després, va venir l’increment de mides en totes direccions: l’amplada i llargada de la nau i del transsepte; l’altura, el nombre de torres, cimboris i campanars; el claustre al voltant, els edificis i les capelles auxiliars. Tanmateix, un dels canvis que sempre ha interpel·lat al visitant més interessat i observador és el perquè de la utilització del mòdul de 7,50 metres.

LES MIDES DEL PROJECTE INICIAL

Les obres de la cripta que Gaudí es troba ja començades deixen dues mesures inamovibles a l’hora de pensar el projecte de la planta principal, just al damunt de la cripta:

1. La mesura del diàmetre del semicercle de columnes, entre eixos de columnes, de 17,40 metres.
2. La mesura del diàmetre exterior, el del semicercle que tanca el deambulatori i només deixa a fora els espais de les capelles absidals, de 30,00 metres.

Per tant, la diferència entre totes dues és d’uns 6,30 metres per banda, que és la mesura de l’amplada del deambulatori. En tots aquests números no s’hi troba cap relació de múltiples ni de divisors, i no es detecta que del Villar fes servir cap mòdul ni mesura base.

En continuar aquesta alineació, el projecte de del Villar preveia una nau central de 17,40 metres d’amplada i una nau lateral de 6,30 metres a cada costat. En canvi, quan Gaudí continua el dibuix de la planta, no segueix aquesta alineació i tanca la girola de columnes del presbiteri en acostar-se al creuer, dibuixant així en planta una mena d’arc de ferradura. Les columnes del davant de les escales de cargol, les que continuen el semicercle, ja s’acosten a 17,00 metres, i les de basalt de sant Pau i sant Pere ja són justament a 15,00 metres de separació, un múltiple del mòdul que cerca per ordenar la planta i que posteriorment també ordenarà les altures interiors i exteriors de tot el projecte: el mòdul de 7,5 metres.

Aquest dibuix en planta amb les dimensions mostra que Gaudí no continua l’alineació natural. El canvi no és casual, és un petit trencament, un gest amb clara intenció de recerca d’una mesura concreta.

PERÒ, PER QUÈ VA TRIAR JUSTAMENT 7,5 METRES?

En dibuixar el ventall de possibilitats que Gaudí tenia davant seu, com si fóssim ell en aquells primers moments de reflexió d’una tria essencial, hem vist ben clara la seva tria. De fet, és llavors quan, des de la pluridisciplina que el caracteritza, descobrim un conjunt de possibles arguments que podrien haver influït a prendre aquesta decisió.

1) L’ordre del traçat geomètric de la planta

Tractar de l’ordre geomètric de la planta podria semblar d’entrada un plantejament medieval, gòtic, del qual Gaudí es desmarca, superant-lo, o «perfeccionant-lo», com diu ell. De fet, tot i que trencar l’alineació iniciada podria entendre’s com un desordre, més que no pas un ordre, ell, en realitat, amb el mòdul de 7,5 metres busca un nou ordre, la potència del qual es capta quan es percep com una modulació del temple en les tres dimensions, planta i secció. Per exemple, els múltiples del quadrat de 15 × 15 metres del creuer, doble mòdul, són els que regulen les altures de tot el projecte de naus que proposa:

1. Barana cors: 15 metres (7,5 metres × 2)
2. Voltes naus laterals: 30 metres (7,5 metres × 4)
3. Voltes nau central: 45 metres (7,5 metres × 6)
4. Voltes creuer: 60 metres (7,5 metres × 8)
5. Punt més alt de l’absis: 75 metres (7,5 metres × 10)
6. Llargada total de la planta: 90 metres (7,5 metres × 12)

Així, sobre un total de dotze parts serà fàcil subdividir en mitjos, terços o quarts, proporcions bàsiques i característiques en els dissenys de Gaudí per al temple.

2) La subdivisió entera de la preexistència

Gaudí busca el mòdul a partir del ja construït per fer més una transició que no pas un trencament, i la preexistència li ofereix dues possibilitats: triar com a mesura bàsica l’amplada total de l’absis, de 30,00 metres, és a dir, la mesura externa, o quedar-se amb la mesura interior, de 17,40 metres.

Aquesta darrera mesura, la del semicercle de columnes que tanca l’espai del presbiteri, l’espai de l’altar i centre de tota celebració, és una mesura important perquè defineix l’espai, el delimita. Per tant, aquesta mesura interna podria haver-se considerat com a mesura base, prioritària o principal. Tanmateix, Gaudí no ho feu així.

I és que, si prenia aquesta mesura interna com a base per generar una quadrícula regular o entramat bidireccional per ordenar la posició de totes les columnes del temple, hi havia dues possibilitats: repartir l’espai entre dos, amb un mòdul de 8,70 metres (17,40/2 = 8,70 metres), potser un mòdul massa gran; o bé, repartir-lo entre tres, potser un mòdul massa petit (5,80 metres).

En canvi, si partia de la mesura externa de l’absis, la de 30,00 metres, se li obria un ventall més gran de possibilitats.

1. Dividir els 30 metres en tres parts iguals. La nau central seria de 10 metres i les naus laterals també. En aquest cas, faltaria jerarquia i la nau principal seria, potser, massa estreta.
2. Dividir els 30 metres en quatre parts iguals. La nau central de 15 metres i les laterals de 7,5 metres. És l’opció triada per Gaudí.
3. Dividir els 30 metres en cinc parts iguals de 6,00 metres. Així la nau central podria ser de 18 metres (3 mòduls de 6 metres), i les naus laterals de 6 metres cadascuna, dues per banda.
   Potser, però, quedaria massa ampla la nau principal i massa estretes les altres.
4. Dividir els 30 metres en 6 parts iguals de 5,00 metres. Així la nau central podria ser de 20 metres (4 mòduls de 5 metres) i les naus laterals de 5 metres cadascuna, dues per banda. No obstant, la nau principal seria clarament massa ampla i les altres, massa estretes.
5. Dividir els 30 metres en 7 parts iguals de 4,29 metres. La nau central seria de 3 mòduls (12,86 metres) però hi hauria una pila de naus laterals per banda de 4,29 metres, massa estretes.
6. Dividir els 30 metres en 7 parts iguals de 4,29 metres. La nau central seria la mateixa, però les naus laterals de 2 mòduls (8,57 metres) potser serien massa amples.

A partir d’aquí les opcions es podien sofisticar però cada vegada serien menys clares.

Una altra preexistència que es pot considerar també com a factor influent és la mesura exterior total de l’absis, la que inclou les dues escales de cargol, que és de 45 metres. Aquesta mida anava totalment a favor del mòdul de 7,5 metres, ja que és un múltiple comú de 30 i de 45.

3) L’experiència estructural a la Seu de Mallorca

Gaudí va assolir un elevat coneixement de les catedrals gòtiques en estudiar-les des del punt de vista mecànic, amb gràfics vectorials, on es veu el recorregut de les càrregues pels arcbotants i contraforts fins als fonaments. Així va ocórrer en el cas de l’encàrrec d’intervenció en la catedral de Palma de Mallorca, que el va dur a un estudi molt exhaustiu; a més de la reforma de la nau i presbiteri, aquest encàrrec demanava estudiar si la desviació de verticalitat que patien les columnes era una cosa greu que hauria de provocar la ruïna.

Gràcies al treball de Joan Rubió, col·laborador de Gaudí expert en els estudis gràfics funiculars des de les obres dels viaductes de Bellesguard i del Parc Güell, van poder considerar estabilitzades les columnes. Amb aquests estudis de la Seu de Mallorca van veure els límits del sistema gòtic, el qual, a França, havia anat creixent en altura fins al cas extrem de la catedral de Beauvais que, arribant als 52 metres d’altura, no va ser estable i va caure bona part de la volta.

En la seqüència comparativa que fan Gaudí i Rubió entre Mallorca i altres catedrals és ben visible que la balear és una de les catedrals més importants en altura i amplada del gòtic conegut i, per tant, és lògic pensar que Gaudí advertís, amb aquell profund estudi estructural, la proximitat a aquest límit. Mallorca té una nau central de 12 metres d’amplada i 44 metres d’altura i unes naus laterals de 33 metres d’altura; vegeu doncs, com Gaudí arrodoneix per a la Sagrada Família aquestes dimensions apreses a Mallorca als múltiples de 7,5 metres (15 × 45 metres d’amplada i d’altura a la nau central, i altura de 30 metres a les laterals).

4) El simbolisme dels números

Tenint en compte que, quan s’analitza en profunditat tot el que dissenya Gaudí, sempre es troben múltiples lectures que acostumen a encaixar i a fer veure el tot en u (geometria, mecànica i simbologia), en aquest cas també hem pensat que hi podria haver algun motiu simbòlic en la tria del número 7,5. Dins de la simbologia profana, però també històricament dins la simbologia cristiana, els números tenen associat un significat simbòlic: el 3, la Trinitat; el 4, l’ordre terrenal; el 12, el tot, etc. Gaudí, en triar el 7,5, just entremig del 7 i del 8, potser busca participar de la càrrega simbòlica d’ambdós. En algunes religions es considera el 7 representant del bé i el 8, el del mal; aleshores, el 7,5 quedaria entre, o per sobre, del bé i del mal. El 7 és un número molt recurrent en la simbologia: tenim 7 dies de la setmana o de la creació, 7 planetes, 7 sants sagraments, 7 frases de Jesús a la creu, 7 pecats capitals, 7 dons de l’esperit Sant, 7 actes de misericòrdia, però també 7 colors de l’arc de Sant Martí, 7 metalls de la prehistòria, 7 notes musicals, 7 escales del piano o 7 savis de la Grècia antiga.

Sobre el número 8 podem dir, d’una banda, que sovint s’ha associat a la resurrecció per la forma octogonal de la planta del temple del Sant Sepulcre i, de l’altra, al baptisme, per la qual cosa molts baptisteris i piques baptismals tenen la forma octogonal. El contacte entre baptisme i resurrecció, principi i final, alfa i omega, també atorga al número 8 l’associació amb la idea d’infinit, i per això, també, la representació de l’infinit com un número 8 ajagut. El 8 queda representat amb les serps que s’entortolliguen al voltant de l’antic caduceu, equilibri de forces antagòniques, que després ha esdevingut símbol d’alquímia, de farmàcia, o de laboratoris. La serp que es mossega la cua dibuixa el símbol del 8 infinit, la forma matemàtica de la lemniscata. El 8 és, a més, el número que representa l’oxigen. En el sistema anglosaxó de mesures 8 unces fan una tassa, 8 pintes un galó, 8 furlongs una milla. El 8 és el cub de 2 (2³=8) i, a més, és dins la seqüència d’or de Fibonacci (1, 2, 3, 5, 8, 13…). En la tecnologia digital actual, el 8 té una importància enorme ja que tota la informació s’empaqueta en paquets de 8 bytes. A més a més, ens trobem altres particularitats diverses: el 8 és el número de la bona sort xinès; la rosa dels vents té 8 vents, moltes estrelles s’han dibuixat sempre amb 8 puntes i els templers dibuixaven la seva creu a partir de la intersecció de l’octàgon amb els cercles.

O sigui que, des d’aquest nou punt vista, Gaudí també podria haver trobat en el 7,5 un reforç a la seva tria per la suma dels símbols de l’obra ben feta de la creació amb la idea de l’infinit, és a dir, de principi i final i de l’univers.

Per tant, vist tot plegat, des de la visió geomètrica, la simbòlica, la lògica estructural i també des de la funcionalitat, que requereix la màxima amplada de la nau central, sembla que queda clar que la tria de Gaudí fou la més lògica i sensata dins de les possibilitats i limitacions que l’estructura inicial estableix.

Que cadascú es quedi amb l’argument que més el convenci.