Les columnes de doble gir: geometria, mecànica i simbolisme

La columna de doble gir cal entendre-la com a resultat del característic afany de superació de Gaudí. Ell ja havia experimentat molt amb columnes amb moviment helicoidal, des del Park Güell fins al mateix temple, i és que la presència de les hèlixs imprimeix a les columnes un moviment ascensional, un dinamisme que, resseguint-les, condueix a l’observador a alçar la vista enlaire i, per tant, a posar en relació la terra amb el cel.

SÍNTESI DE LA COLUMNA ARQUITECTÒNICA DE TOTS ELS TEMPS

Gaudí buscava una columna nova, una columna que superés les anteriors, però no amb voluntat trencadora o revolucionària, sinó amb el seu característic i simple afany de superació i de persecució de l’obra ben feta. Així, després d’una recerca tenaç i constant, va arribar al descobriment d’aquesta columna nova, que entroncava amb tota la història de les columnes en el món de l’arquitectura. Tanmateix, lluny de classificar-les en columnes jòniques, dòriques o corínties, Gaudí ho feia de manera molt més trivial i les agrupava en tres grans models ben bàsics:

• La columna llisa, cilíndrica, sense cap decoració, generada per simple extrusió del cercle de la base, com les columnes del Panteó d’Agripa, a Roma.
• La columna grega, gravada amb estries verticals de dalt a baix, amb el Partenó d’Atenes com a perfecte exemple.
• La columna salomònica, la típica del barroc, que dibuixa hèlixs ascendents. Les columnes del baldaquí de Sant Pere del Vaticà en són bons exemples.

En aquest article veurem com la columna de doble gir que ell descobreix sintetitza aquests tres models històrics, ja que inclou el cercle, les estries i les hèlixs.

LA COLUMNA DE DOBLE GIR

Per entendre com Gaudí va arribar a aquesta solució, cal seguir el seu camí, sempre molt pràctic, sempre empíric.

Imaginem un cilindre de guix fresc, encara modelable, i una plantilla de fullola amb un forat central amb el perfil estrellat de puntes arrodonides, amb la qual Gaudí aleshores estava treballant com a secció de les columnes. En fer passar el cilindre pel forat i fer lliscar la plantilla, aquesta modelarà el cilindre, que quedaria gravat amb estries de dalt a baix si el moviment fos recte i uniforme segons la direcció de l’eix del mateix cilindre. Gaudí, però, va introduir el gir.

Així, en girar la plantilla a mesura que avançava el seu moviment, com qui gira un volant, el cilindre queda gravat talment com una columna salomònica, mostrant el camí helicoidal de l’hèlix seguida. Això no era pas nou, però sí que va ser nou fer una segona passada de la plantilla, i aquest cop fer-la girar en sentit contrari. Ara el camí seguit no és el mateix, la plantilla torna a extreure guix fresc sobrant, i el resultat és la part comuna de dues columnes salomòniques. Aquesta nova columna, partint de l’estrella, arriba al cercle, s’aprima cap amunt, cosa que la fa esvelta i elegant, i té una forma que multiplica les estries fins que la secció acaba essent el cercle.

El fust de la columna generat d’aquesta manera queda dividit en trams, ja que, per no retornar a la forma de la plantilla estrellada original i tendir progressivament al cercle, cada vegada que es dobla el nombre de puntes s’acumula la part ja suprimida i es genera un nou tram.

Vegeu a continuació com el gir simultani en dos sentits oposats va generant, en tres trams, les diferents seccions, que multipliquen el nombre d’arestes successivament a mesura que es puja en alçària. En cada tram, per doblar el nombre de puntes, cal cada vegada la meitat d’alçària i la meitat d’angle girat.

UNA AMAGADA VISIÓ SIMBÒLICA

Sabem que en Gaudí el significat és inseparable de la forma, i aquí també ho podem advertir. El fet de dibuixar un estel a terra (la forma de la base de la columna), i amb moviment helicoidal fer-lo pujar cap al cel, té un clar contingut de relació de la terra amb el cel.

A més, repetir aquest viatge (dues passades de plantilla en sentits oposats), ens fa recordar que Gaudí va deixar dit que les columnes van dedicades als sants de les diverses diòcesis de Catalunya i del món, amb els sants que ascendeixen cap al cel i els àngels que descendeixen a buscar-los… Això ens pot donar la clau i pensar en tot allò que podria ser present en el cap de Gaudí quan va decidir de fer les dues passades de plantilla en sentits oposats.

QUATRE TIPUS DE COLUMNES, UNA JERARQUITZACIÓ ESTRUCTURAL 

Les columnes principals de l’interior del temple són jerarquitzades segons la capacitat portant necessària des del punt de vista mecànic o estructural.

En primer lloc, hi ha les columnes de les quatre cantonades del creuer, que han de resistir, d’una banda, la càrrega del cimbori central de Jesucrist, i, de l’altra, part del pes de les quatre torres dels Evangelistes que envolten aquest cimbori, a més de la part proporcional de totes les voltes i cobertes que es troben pel camí. Són, per aquesta raó, les columnes més importants.

En segon lloc, hi ha les vuit columnes encarregades de descarregar el pes de les torres dels Evangelistes. Se situen també al creuer, darrere de les anteriors.

Després hi ha les columnes de l’absis i de la nau. Si bé les de l’absis suporten la càrrega de la gran torre de la Mare de Déu, són molt pròximes entre elles i queden equiparades amb les de la nau, que recullen el pes de les voltes i golfes de la nau central i de part de la nau lateral.

Finalment, les columnes que separen les naus laterals de la nau principal recullen el pes de les cantories i de la nau lateral. Són les més lleugeres quant a càrrega.

Gaudí distingeix aquests quatre tipus de columnes amb tots els elements que té a l’abast, com un expert que, didàcticament, explica i ordena. Les diferències, doncs, les trobarem en la base estrellada de partida, en el diàmetre, en l’alçària i en el tipus de pedra utilitzada.

LES BASES ESTRELLADES

El primer que diferencia les columnes és la forma de la base, l’estrella de partida. Això ens ha portat a referir-nos a les columnes pel nombre de puntes de les estrelles utilitzades en cadascuna. Així, la columna amb major nombre de puntes és la que en té dotze. És, per tant, la més important des del punt de vista de la jerarquia.

Per fer aquestes estrelles que defineixen les diferents columnes, Gaudí utilitza sempre una superposició dels polígons regulars més simples: el triangle equilàter, el quadrat i el pentàgon. Així, per fer l’estrella de sis puntes, superposa dos triangles equilàters; per fer la de vuit, superposa dos quadrats; per la de deu, dos pentàgons, i per la columna de dotze puntes, opta per tres quadrats.

Per tant, les quatre columnes del creuer són les de dotze puntes; les vuit columnes de deu puntes són les dels Evangelistes; les columnes de la nau i les de l’absis són fetes amb una estrella de vuit puntes; i les de les naus laterals i cantoria, amb una estrella de sis puntes.

En tots els casos, aquestes estrelles tenen les puntes interiors i exteriors arrodonides amb uns arcs parabòlics tangents, i així s’aconsegueix que la superfície que s’ofereix al tacte del visitant en el tram inicial de la columna tingui una suau ondulació.

Vegeu, a continuació, com és la generació de les estrelles base dels quatre tipus de columnes del temple:

EL DIÀMETRE I L’ALÇÀRIA

L’alçària total de cada columna en metres és sempre el doble que el nombre de puntes, i es descompon en base, fust i capitell. Les bases sempre mesuren d’alçària el nombre de puntes en decímetres, mentre que el fust sempre mesura la suma dels tres primers trams en què es descompon. Per la seva banda, el diàmetre interior de cada columna i l’alçària del fust segueixen sempre la mateixa relació d’1/10, és a dir, l’alçària del fust és sempre deu vegades el seu diàmetre interior.

D’altra banda, la multiplicació d’arestes fins a l’infinit, per arribar al cercle, complicaria molt el tall de la pedra, de manera que Gaudí ho posa més fàcil en definir uns capitells en forma d’el·lipsoide que amaguen la resta de trams. Per tant, el cercle no és visible i se situa ja en l’interior de l’el·lipsoide que fa de nus o capitell.

EL COLOR DEL MATERIAL 

Gaudí va utilitzar el laboratori de materials de l’aleshores acabada d’estrenar Escola Industrial al carrer del Comte d’Urgell per obtenir empíricament la resistència de molt diversos tipus de pedra.

Amb aquest estudi es va determinar que les columnes de dotze, les del creuer, fossin revestides amb pòrfir granític vermell, la pedra més resistent utilitzada en el món de la construcció. Les columnes de deu, sota les torres dels Evangelistes, són revestides de basalt, és a dir, negres. Les columnes de vuit són de granit, grisoses, i les de sis són de pedra sedimentària sorrenca, groguenques.

Malgrat aquests assajos, el mateix Gaudí es va adonar que els requeriments estructurals per a les columnes eren superiors i va pensar de fer les columnes amb ferro, ja que, tal com queda reflectit en les seves converses amb l’arquitecte i col·laborador Cèsar Martinell l’any 1915, les columnes fetes amb pedra de construcció convencional, massisses, requeririen un diàmetre massa gran que col·lapsaria l’espai a la planta del temple. Tot i això, finalment, va recórrer a la utilització del formigó armat, tal com va explicar l’any 1923 Domènec Sugranyes, mà dreta de Gaudí, en la seva conferència sobre l’estructura del temple davant dels arquitectes de Catalunya.

Per tant, la tria de materials es va fer respectant les intencions inicials segons el criteri previ de jerarquia estructural, ja que, a més, aquests materials tenen unes diferències cromàtiques importants que ajuden a distingir els elements i enriqueixen l’interior del temple amb el color propi de cada material. No obstant això, aquests materials són només un revestiment exterior protector de l’estructura real, el formigó interior.

Els principals arguments que van conduir Gaudí a crear columnes-arbre, amb ramificacions i branques que van a buscar el centre de gravetat de cada part de les voltes, són arguments de mecànica estructural. Tanmateix, Gaudí aprofita això per donar forma a la seva arquitectura, que acaba prenent una imatge literalment de bosc frondós. I és que ell buscava un espai per al recolliment i la pau interior amb llum filtrada per les fulles, diàfana entre els troncs separats, potser com aquell que el poeta i amic seu mossèn Cinto Verdaguer descrivia en el poema sobre la Fageda d’en Jordà.