Històricament, les cobertes dels temples s’han construït de fusta o bé de pedra. La primera opció aporta una gran lleugeresa a l’estructura i transmet les càrregues verticalment als murs de suport, però, malgrat aquests avantatges, la naturalesa d’aquest material comporta un manteniment gairebé continu i el risc d’incendis en limita la vida útil. Per aquest motiu, s’ha tendit a construir les cobertes amb pedra, un material que resol les mancances de la fusta però que, en canvi, comporta l’aparició d’empentes inclinades que cal compensar. Per solucionar aquest problema, en el romànic es recorria principalment a la juxtaposició d’altres voltes i murs de molt gruix, i en el gòtic, amb unes construccions més altes i esveltes, s’utilitzaven contraforts i arcbotants.
En el cas de la Sagrada Família, Gaudí opta per unes cobertes de pedra que queden alliberades de contraforts i arcbotants. Gràcies al sistema mecànic plantejat, amb unes columnes que s’inclinen en funció de les càrregues, aquestes es poden traslladar directament a la base de les columnes sense necessitat d’elements externs que hagin de contrarestar les empentes horitzontals. Des del seu origen, a més, les cobertes del temple es plantegen com una doble coberta: una és la volta i l’altra, pròpiament la coberta. Aquest sistema té la virtut que aïlla l’edifici de la climatologia exterior a través d’una cambra ventilada, com si fossin unes golfes, i, a més, aporta un espai de servei per a diferents usos a la part superior.
Aquesta estratègia és comuna a totes les cobertes superiors del temple, tant les de les naus laterals com les de la nau central. No obstant això, l’espai interior d’aquestes últimes, en ser molt verticals, queda subdividit en tres nivells interiors suportats per les columnes de la nau.
ELS ORÍGENS DEL PROJECTE
El projecte de les cobertes del temple, que s’ha concretat ara, s’ha pogut definir a partir de l’estudi de la documentació original, és a dir, a partir de les maquetes i la documentació gràfica i escrita de les generacions precedents, així com a partir de fotografies originals anteriors als anys trenta. Al mateix temps, s’ha adaptat la solució de cobertes de naus laterals, de pendent molt suau, a la verticalitat dels nivells superiors.
El cert és que Gaudí va deixar definides moltes parts del temple en models de guix a diferents escales i treballats amb un gran nivell de detall. En el cas de les cobertes del temple, la solució va quedar definida en una maqueta de guix a escala 1:25 quan s’estava plantejant l’última gran modificació de les naus. Per desgràcia, aquesta maqueta va resultar danyada el 1936.
Les feines de restauració i recuperació dels fragments que es van poder salvar ens han permès reconstruir aquesta maqueta —que ara es pot veure exposada al museu— i ens serveixen per establir la geometria dels diferents elements que la componen. Actualment, es fa servir la tecnologia escàner làser per aconseguir un model tridimensional molt fidel a l’original. Aquest model, que es pot editar informàticament per eliminar les parts no rellevants, ens permet reconstruir-ne la geometria. Paral·lelament, s’estudien les fotografies històriques d’aquests mateixos models a través de la geometria descriptiva per poder determinar les proporcions i mides del conjunt.
En relació a la documentació gràfica, cal destacar l’estudi mitjançant l’estàtica gràfica del temple que realitza Domènec Sugranyes, estret col·laborador de Gaudí, l’any 1923. En aquest es mostra el comportament de les columnes de la nau principal i com aquestes s’inclinen per equilibrar el descens de les càrregues que generen les cobertes de les naus central i laterals.
LES COBERTES DE LA NAU CENTRAL: ELS DETALLS
Gaudí planteja per al temple de la Sagrada Família dues grans famílies de cobertes: les de les naus laterals i les de la nau central. Les primeres se situen sobre les voltes de 30 metres, a les naus laterals de la nau principal, amb una amplada de dos mòduls per costat. També les trobem a les naus del transsepte, amb una amplada d’un mòdul per costat, i a l’absis. Totes elles són cobertes força horitzontals. En canvi, les cobertes de la nau central, tant de la nau principal com del transsepte, per sobre de les voltes de 45 metres, són molt més verticals.
En l’actualitat, d’aquesta solució definitiva plantejada per Gaudí per a les naus de la Sagrada Família, en tenim enllestides les voltes a 30 metres de l’absis i del transsepte i s’estan iniciant els treballs previs de les cobertes laterals de la nau principal. Manquen per construir les cobertes laterals de la nau principal i les de la nau central, el projecte executiu de les quals, no obstant això, s’ha definit recentment. El primer nivell d’aquestes cobertes, comprès entre la cota de 45 metres i la de 54 metres, és l’únic que connecta directament amb l’espai interior, i ja està construït. Aviat s’iniciarà la construcció dels dos restants.
Puig Boada, a El temple de la Sagrada Família, va descriure així aquestes cobertes: «Les de la nau central, que són les altes, estan constituïdes per una sèrie de piràmides, una per trast de volta, acordades entre elles i amb els frontons dels finestrals pel mitjà d’uns grossos paraboloides». Damunt els paraboloides hi haurà cinc escuts, semblants als dels campanars del Naixement, amb les inscripcions «Amen» i «Alleluia». El fanal completarà aquest conjunt i estarà coronat amb una tau. La il·luminació natural s’aconseguirà a través de les obertures situades darrere els frontons, i també per un conjunt de tres finestres situat a les cares planes entre els paraboloides.
Les columnes de la nau central arriben fins al nivell de les voltes de 45 metres, on s’enllacen per formar la base de suport que sustentarà el pes de les voltes i el parament exterior. A partir d’aquest nivell, les columnes continuen fins als 60 metres amb una geometria més simplificada, que passa a ser octogonal, però mantenen el mateix diàmetre. El capitell es defineix amb plans triangulars i paraboloides hiperbòlics, de manera que es forma la transició entre la columna i les voltes que generen el segon i tercer nivell de golfes.
El darrer tram de columnes, dues a cada mòdul, es realitzarà amb formigó armat, continuant la solució del nivell de 45 metres. Un encofrat recuperable dividit en quatre parts, dues per columna, permetrà formigonar els diferents mòduls de la nau principal i dels transseptes de manera successiva.
LA PEDRA PER A LES COBERTES, D’ESCÒCIA I L’ÍNDIA
Com s’explica a un article publicat en aquest mateix blog, actualment no es disposa de suficient volum de pedra de Montjuïc, que ha abastit tradicionalment el temple. Per aquest motiu, s’ha optat per fer servir una combinació de pedres (d’Escòcia i de l’Índia, la Jodhpur beix), de manera que es pugui aconseguir un cromatisme el més semblant possible a les parts baixes ja executades.
A diferència de les cobertes de la nau lateral, l’especejament no serà diagonal, sinó per filades horitzontals, seguint els trams ja executats als nivells inferiors i a la zona del creuer. A més a més, la verticalitat d’aquests paraments fa necessària la incorporació d’un sistema de fixació mecànica que garanteixi que les peces de teula no es desprenguin amb el temps.
La textura escollida per a la major part dels blocs de pedra és de tipus punxonat suau. Els elements més complexos, com les finestres, les barbacanes o les parts interiors, tindran textura buixardada per poder emfatitzar més la seva geometria.
Finalment, cal destacar el tractament de trencadís que s’aplicarà als escuts, realitzats amb ceràmica blanca de diferents tons i algunes peces daurades del mateix material que es pot veure als terminals dels campanars. La proposta es validarà pròximament amb la realització d’un prototip.
VOLTES CERÀMIQUES DE MAÓ DE PLA, EL SUPORT DE LA COBERTA
Per sustentar la geometria de la coberta s’han plantejat unes voltes de maó de pla que es connecten entre elles per mitjà d’uns nervis ceràmics que coincideixen amb les inflexions entre els plans de coberta i els paraboloides. El fet de suportar aquest tipus d’espai amb nervis i voltes és un recurs habitual en l’obra de Gaudí que es pot veure a la Casa Batlló o al Palau Episcopal d’Astorga. En aquest sentit, també trobem exemples d’altres autors, com ara el Vapor Aymerich, Amat i Jover i Can Batlló, dels arquitectes Lluís Muncunill i Rafael Guastavino, respectivament, que han estat referents ineludibles per entendre l’aplicació de la volta de maó de pla al nostre entorn més proper.
Els nervis són de perfil parabòlic i estan construïts amb maons a sardinell. S’aixecaran conjuntament amb les voltes per garantir la unitat del conjunt.
A l’hora de plantejar les voltes s’han utilitzat els criteris generals proposats per Guastavino, de forma que la fletxa de la volta és el 10 % de la llum. Això permet tenir una curvatura acceptable i que la volta treballi correctament. El fet de tenir curvatura implica que les vores de les voltes tenen més gruix que a la part central; aquest increment es massissa amb formigó lleuger.
Per a la construcció de les voltes s’ha recuperat el procés constructiu tradicional de volta catalana per mitjà del qual aquestes s’executen disposant un entramat de cindris que serveixen de guia per a la col·locació de la primera capa de rajola (senzillat) amb especejament en espiga. Entre aquesta capa i la segona (doblat), la volta es reforça amb una malla de fibra de basalt per poder resistir el vent i eventuals episodis de sisme. En les cobertes de la nau central, on les sol·licitacions seran majors que a la nau lateral, el gruix de rajoles serà variable per adaptar-se a les zones amb major requeriment estructural i també es reforçarà amb malla la capa més externa. Per poder validar la solució, s’ha realitzat un prototip d’un sector de volta al magatzem de Galera.
Tot i que la volta de maó de pla és una tècnica àmpliament utilitzada, la seva resistència depèn dels materials que la componen: el morter i la rajola o maó. Per aquest motiu, s’ha realitzat una extensa campanya d’assaigs amb l’objectiu de conèixer el comportament real de cada un dels materials i de la volta com a material compost.
EL FANAL O CLAU DE VOLTA
Les cobertes, d’acord amb la descripció de Puig Boada, estan «coronades per uns edículs (edicles) que fan de suport d’uns fanals». La funció d’aquest element és doble. En primer lloc, exteriorment el conjunt del fanal representa la culminació del discurs eucarístic que es representa a les naus del temple. Per aquest motiu, les peces de pedra es revestiran amb ceràmica blanca de diferents tons, símbol de puresa, i la tau, com a la façana del Naixement, amb ceràmica vermella, símbol de Déu. De nit, aquest mateix paper el farà la lluminària del fanal, que marcarà un camí de llum subtil en unir les tres façanes amb les torres centrals, cosa que fa referència a la llum de Déu.
La segona funció és estructural. El conjunt de voltes amb què es resolen les cobertes formen una cúpula que necessita una clau de volta que tanqui el conjunt i generi el pes suficient perquè els esforços es transmetin de manera correcta. El fanal, de 37 tones de pes i 7 metres d’alçada, serà aquesta gran clau de volta, premuntada gràcies a uns tensors que uneixen els diferents blocs de pedra perquè treballi com a un únic element.
Així doncs, la construcció d’aquesta part del temple és particular pel fet de definir-se com unes grans cúpules realitzades amb extenses voltes de maó de pla i pedra, construïdes com es feia tradicionalment a peu d’obra, i coronades per un gran fanal de pedra premuntat.
La realització de les cobertes de la nau central, conjuntament amb les de les naus laterals, permetrà cobrir el conjunt del temple i per primera vegada serà possible veure-les, tant al seu interior com a l’exterior, completament acabades.
