Els vitralls: així ha estat el procés de creació

Gaudí deia que «el sol és el millor pintor». I realment, avui dia, l’experiència dins el temple li dona la raó. Segons l’època de l’any, segons l’hora del dia, segons, fins i tot, si fa un dia núvol o un dia clar, l’ambient interior pot ser una atmosfera d’alegria, de calidesa explosiva o de fredor i malenconia. Així doncs, és una simfonia de colors canviant per a un ventall d’emocions, i ho és gràcies als vitralls. En el procés per crear-los, però, cal buscar un equilibri adequat entre el respecte als criteris que Gaudí estableix i la consideració de les tècniques i els sistemes actuals de fer vitralls.

Pel que fa als criteris de Gaudí, cal tenir en compte diverses qüestions. D’una banda, no va desenvolupar prou el tema ni va arribar a cap conclusió, potser pel fet que els vitralls són una part final d’obra, més propis de la fase d’acabats i encara molt lluny de la fase de construcció bàsica que l’ocupava aleshores. D’altra banda, va iniciar una recerca amb els vitralls, buscant-ne sempre un de molt sa, en el sentit de molt net. No li agradava l’ús de grisalles, esmalts o pintures, ni les pinzellades que l’embruten i li resten llum. La seva experiència amb vitralls de quatre gruixos (tres colors primaris i blanc) són una mostra d’aquesta voluntat de donar profunditat a les figures, però sense embrutar el vitrall.

UNITAT I DIVERSITAT ALHORA

Joan Vila-Grau, que és l’artífex dels vitralls del temple, ens explica que, tot i que cada vitrall és diferent, hi ha present un sentit de conjunt que s’assoleix gràcies a uns criteris generals en tot el procés creador. Aquest és influenciat en cada vitrall pel tema iconogràfic que li correspon, però també, i sobretot, per l’orientació cardinal i el tipus de llum que rep, així com per l’obra construïda del voltant, a l’interior o a l’exterior.

El fet que els principis generals siguin els mateixos, i que sempre es tingui tan present l’orientació i la llum de cada vitrall, ha fet que al final els vitralls del temple es percebin com a una obra unitària. En cada vitrall es troba una obra singular, però totes juntes també són una obra de major envergadura. Així, a les naus, els diversos vitralls seguits, amb orientació i llum semblants, podrien haver quedat repetits, però la visió de conjunt fa que s’hagin dissenyat tenint en compte un degradat global des del creuer cap a la façana de la Glòria. D’aquesta manera, al costat de la façana de Naixement els grocs es transformen en verds i finalment en blaus intensos, mentre que al costat de Passió la transformació va des del groc cap als taronges més rogencs.

FIGURATIVISME O NO?

Una decisió que es va haver de prendre és si els vitralls havien de ser figuratius o no. Vila-Grau va donar per entès que, des del moment en què la Junta Constructora li encarregava la feina, en ser la seva obra més abstracta, aquesta decisió ja estava presa o, si més no, acceptada. Així, el primer vitrall que va fer, com si es tractés d’un examen d’ingrés, va ser el de la Resurrecció, al transsepte de Passió. Era gairebé l’únic vitrall amb un contingut simbòlic clar predefinit pel projecte de Gaudí, i potenciat per tota l’obra ja feta de Subirachs a l’exterior. El tema del triomf de la vida sobre la mort, la idea que la llavor ha de ser enterrada perquè doni fruit, va ser la font d’inspiració que el va dur a concebre el vitrall com el triomf de la llum sobre la foscor. Sense ser figuratiu, el ritme ascendent de les línies dels ploms és captat per persones amb afinades sensibilitats que, fins i tot, arriben a veure-hi un Crist ressuscitat. Vila-Grau no el va voler pas dibuixar, però de vegades ha manifestat la seva satisfacció en veure que l’obra transmet aquesta intenció.

TRADICIÓ I SUPERACIÓ

Amb els vitralls també ressorgeix el tema recurrent de Gaudí sobre la superació del gòtic. Com ja vam explicar en un article anterior, Gaudí inverteix la idea de l’equilibri lumínic interior freqüent en les catedrals gòtiques: a la Sagrada Família busca un contrast major i, per tant, molta transparència a dalt per il·luminar les voltes, decorades amb ceràmiques i petits daurats reflectors, i una atenuació de la llum a baix, provocada pel color, que crea un àmbit més propi per al recolliment i la meditació.

El color més dens de baix també és el més ric en iconografia, i la major proximitat al  fidel fa que aquest la pugui llegir o interpretar millor. I és que no podem oblidar que la funció del vitrall medieval era catequètica: recorria a les imatges per facilitar la comprensió d’un poble aleshores analfabet. Així, es feien servir les diferents porcions amb què es descomponia un vitrall com si fossin un seguit de vinyetes i s’explicaven fets de les escriptures bíbliques o dels temes relacionats amb el temple local en qüestió. A la Sagrada Família no s’oblida el contingut iconogràfic que té cada vitrall, i es poden llegir els noms dels sants i dels santuaris de cada lloc, però el cert és que tot això queda en un segon nivell de rellevància. En canvi, el que abans era més un resultat que no pas una intenció de partida, en el nostre temple s’ha convertit en la principal funció dels vitralls: la creació d’una atmosfera d’espiritualitat, un clima ple de llum, en què els visitants se senten corpresos i part d’un univers de colors i d’un lloc sagrat, amb independència dels seus orígens i de les seves creences.