El 13 de juny és la festivitat de sant Antoni de Pàdua, patró del ram de la construcció. És un dia festiu en el calendari laboral del sector, tot i que a la Sagrada Família es desplaça al dilluns següent, de manera que enguany ho celebrem el dia 18 de juny. Amb motiu d’aquesta diada, hem volgut explicar-vos com és un dia a l’obra i com es treballa per fer possible el somni de Gaudí.
7.30 H: L’ARRENCADA DEL DIA, ABANS QUE TOTHOM ARRIBI
Aquests es posen en marxa a les vuit del matí, i és llavors quan comencen la seva feina la resta de treballadors, des dels paletes fins als fusters, ferrers, picapedrers o modelistes. Alguns venen del mateix barri, de ben a prop. Altres, però, venen cada dia de molt més lluny, de Castellterçol, Manresa, o, fins i tot, de Berga, a cent kilòmetres de Barcelona. Els previsibles problemes quotidians de trànsit els fan matinar i prendre’s el viatge amb temps suficient.
ELS HORARIS: EVITAR LES MOLÈSTIES ALS VEÏNS
Fa un temps, la Sagrada Família va pactar amb l’Ajuntament de la ciutat una sèrie de mesures per millorar les relacions amb els veïns, entre les quals hi havia la qüestió dels horaris. Així, per exemple, les sirenes laborals d’entrada i sortida se senten ara una mica més tard del que se sentien abans.
Els horaris en què el temple està obert al públic representen un esforç important per a les obres, ja que redueixen força la franja de temps per treballar sense visitants. Només queda una hora al matí, de 8 a 9 h, i a l’estiu una a la tarda, de 20 a 21 h, per poder realitzar maniobres complicades que, pel risc que comporten, convé fer fora de l’horari en què el temple està obert als visitants, i per respectar així l’horari pactat per evitar sorolls al veïnat.
Al matí hi ha una parada curta de 20 minuts per esmorzar. És un clàssic irrenunciable del món de la construcció i té lloc entre les 9.30 i les 9.50 h. Al migdia hi ha una altra parada per dinar, en aquest cas, d’una hora, que es fa en dos torns perquè l’obra no pari. El final de la jornada és a les 18 h, tot i que sempre hi ha qui s’allarga encara una mica més.
DILLUNS: EL DIA PER PLANIFICAR LA FEINA
Per començar la setmana, cada dilluns es fa una reunió d’obra, en què es coordinen tant els temes de construcció com els de seguretat. Cal tenir en compte que l’obra és viva, i les bastides, les escales o els accessos van canviant de lloc, de manera que cal estar permanentment ben informat.
En l’organització de la feina, s’estableixen les prioritats i es reparteixen les tasques a fer setmanalment segons les dates acordades, el pressupost i els recursos humans i materials disponibles. Ara, el principal front a l’obra és l’aixecament de les torres centrals, on hi ha diversos equips treballant en cadascuna d’elles. També hi ha altres fronts d’obra en altura, com ara el cimaci de Passió o la restauració dels terminals; l’altre gran gruix de feines és a nivell de carrer, entre les quals hi ha la col·locació del paviment nou al pla de temple.
HOMES DELS TEMPS
Una de les coses que més pot afectar el ritme de l’obra és la meteorologia. I és que, com més avança l’obra en altura, més se’n nota la influència. De fet, a nivell de carrer potser no notem que faci gaire vent, però allà dalt l’exposició és molt més elevada: no hi ha res que freni el vent, i és molt més intens. Això és molt perillós, i resulta especialment incompatible amb el treball amb la grua, tan necessària per a tot. Per exemple, quan es belluga una càrrega d’un pes i una superfície considerables, com ara un panell de les torres, el vent pot fer-la rotar o pendular, i quan baixa cap al lloc on els treballadors l’han de rebre i corregir-ne l’orientació i la posició, la inèrcia d’un moviment de pèndol o rotació a causa del vent podria ser fatal. Per això, així que s’arriba als 50 km/h de velocitat del vent, les grues tenen l’ordre d’aturar-se. El dubte apareix quan cal iniciar una feina i la velocitat del vent és un poc per sota d’aquest valor, perquè, si a mitja feina comencessin les ratxes de vent, aleshores s’iniciaria el perill. Així, els treballadors del temple s’han convertit en autèntics homes del temps, i van mirant tant els equips tècnics de què disposem al temple com el cel.
A part del vent, la boira, la pluja o fins i tot la neu també poden alterar de manera significativa un dia de feina a la Sagrada Família. Pot ser molt bonic veure la sortida de sol cada dia des de les altures, però la realitat és que el clima pot ser molt extrem i condiciona molt la feina del dia a dia: molta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern, tot i que pot ser divertit arribar a poder fer, alguna vegada, un ninot de neu amb els pinacles de fons.
L’HORA DE PLEGAR
Abans d’arribar a la fi de la jornada, cal deixar cada cosa al seu lloc. L’ordre és molt important, ja que una ventada no esperada fora de les hores de treball es podria endur qualsevol cosa que no s’hagi lligat o recollit. Per exemple, les cordes que fan servir els escaladors, de les quals penja cada dia la seva vida, no poden quedar a sol i serena, i per això es disposa de baguls i armaris que es tanquen amb clau, així com de casetes d’obra a diferents altures. Com l’ordre, també és necessària i imprescindible la netedat. Cal deixar les eines netes, com per exemple el tanc de la formigonera, que ha de quedar ben net cada cop després d’haver-se fet servir. Altrament, el formigó carregat d’impureses no arribaria ni de bon tros a la cota de qualitat i resistència que estem acostumats d’assolir. Són les últimes tasques, però no per això menys importants, que es fan cada dia en aquesta obra, i no és una obra qualsevol, sinó l’obra magna de Gaudí.
