Antoni Gaudí concebia els seus treballs com a projectes en evolució continua: una idea original la podia sotmetre a canvis fins al darrer moment, fins i tot un cop iniciades les obres. Per aquest motiu, transformava els plànols que dibuixava en grans maquetes d’escala 1:10 i 1:25, perquè considerava que les tres dimensions li permetien anar resolent els desafiaments estructurals i formals que poguessin anar sorgint. Part de les maquetes de la Sagrada Família, juntament amb els plànols i dibuixos, van ser destruïdes l’any 1936, deu anys després de la seva mort. Les que es van salvar van ser restaurades i serveixen per continuar l’obra d’acord amb el pla de Gaudí.
La tecnologia, però, ha evolucionat d’una forma trepidant durant els 135 anys que fa que es va posar la primera pedra de la Basílica. L’equip d’arquitectes que ha treballat i treballa en les obres del temple s’han servit d’aquests avenços per millorar el seu procés de projecte i construcció i aconseguir que el somni de Gaudí sigui una realitat. Així, a partir de l’any 2001, inspirats en els mètodes de treball de la indústria de l’automoció i l’aeronàutica, es van introduir els programaris de disseny en 3D i les impressores 3D per tal de poder elaborar les maquetes de guix de forma àgil i precisa. El fet de poder veure a l’ordinador una aproximació real en 3D del que s’havia de construir ajudava a prendre decisions i anar redissenyant cada espai a mesura que avançava l’obra. La impressió en 3D permetia seguir fent servir les maquetes per validar el projecte, tal com feia Gaudí, però agilitzant-ne el procés d’elaboració. Tanmateix, aquest software de modelatge tridimensional no era suficient, ja que no s’aconseguia veure com incidia la llum sobre els diferents espais o com es reflectien els colors de les finestres sobre els paraments.
Els renders —imatges estàtiques que simulen la realitat recreant un model 3D—, introduïts més recentment, permeten aproximacions molt més semblants a la realitat. No obstant això, aquesta tècnica comporta un procés d’elaboració amb un cost extra i un procés de treball lent, ja que les propostes no es poden tenir fins després d’uns dies d’haver-les sol·licitat.
Així, no és fins a finals del 2016 que s’introdueix un mètode de tecnologia capdavantera que ha proporcionat a l’equip d’arquitectes de la Basílica una nova ajuda en el disseny i la presa de decisions: les ulleres de realitat virtual, que permeten endinsar-se en simulacions tridimensionals.
ÚS PROFESSIONAL DE LA REALITAT VIRTUAL
Inspirats i assessorats una vegada més pels sectors automobilístic i aeronàutic a escala industrial, l’equip tècnic de la Sagrada Família ha apostat per introduir la realitat virtual en el procés de disseny del projecte amb l’objectiu principal de facilitar la presa de decisions. En arquitectura, normalment, només es feia ús d’aquesta tècnica en la fase de promoció i venda d’habitatges de gamma alta, amb la qual el client pot experimentar de primera mà el producte que vol comprar. En canvi, a la Sagrada Família, és la primera vegada que s’implementa aquesta tecnologia en el disseny d’una obra tan singular i de tanta envergadura. L’ús de les ulleres 3D com a ajuda en el procés creador, més que no pas una eina per vendre un resultat final, tancat i acabat, és també una gran novetat.
Però, com funcionen les ulleres 3D? L’equip d’arquitectes, amb l’ajuda del programari 3D, dibuixa els models virtuals que, posteriorment, un programa informàtic converteix al moment en un entorn en tres dimensions; Les ulleres de realitat virtual els permeten entrar dins de l’espai com si fos real, possibilitant-los la valoració de les propostes tant de l’exterior com de l’interior del temple. És a dir, que l’espai que fins ara només podia ser imaginat a partir de dibuixos i maquetes, passa a ser viscut i experimentat des de dins. Ara, cada canvi que els arquitectes vulguin aplicar al projecte, pot ser revisat al cap de pocs minuts d’haver-lo introduït.
La plataforma, que permet mantenir viva la idea de Gaudí d’experimentar en tres dimensions, està preparada per simular fins i tot les variacions solars en funció de l’època de l’any: un comandament permet fer canvis a l’instant de diversos materials, colors, textures i llums, sempre que se seleccionin d’una base de dades prèviament configurada. Les vidrieres i les parets, per exemple, poden passar de veure’s plenes de llum a tenir un to més tènue segons l’hora del dia o el dia de l’any escollit. En definitiva, el treball amb materials i textures permet comprovar d’una manera més rigorosa els efectes de la llum solar a l’interior dels espais.
En aquest moment s’està aplicant aquesta tècnica de realitat virtual als treballs de la torre de Jesucrist, que, amb 172,5 metres, serà la més alta de les sis torres centrals que s’han d’aixecar cap al cel de Barcelona en els pròxims anys. La idea és, però, que amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) se sumin totes les parts pendents i es pugui fer servir el mateix sistema per a la concepció dels terminals de les altres torres que resten per aixecar, una fita prevista per al 2022.
ELS AVENÇOS QUE HAN PERMÈS LES ULLERES 3D
Per posar exemples concrets, fins al moment la realitat virtual ha permès prendre decisions en el disseny d’acabats interiors de les torres com les baranes, paviment, vitralls i materials diversos utilitzats dins la torre central. Amb l’ús de les ulleres 3D s’ha pogut experimentar i comparar les diverses opcions que el projecte posava sobre la taula, i ha facilitat triar les que permetran millorar l’experiència del visitant.
La primera vegada que les ulleres 3D es van utilitzar al temple va ser per a l’interior de la torre de Jesucrist. En aquella ocasió, van servir per visualitzar com seria realment aquest espai de 60 metres d’altura tenint en compte l’efecte de perspectiva vist amb l’ull humà i no amb un programa de dibuix. Aquesta tecnologia, doncs, va permetre copsar com es veurà realment l’espai, que s’allunya d’una visió apuntada per tenir una visió més cupular, amb un bon efecte espacial
La realitat virtual ha suposat, per tant, un gran complement en la concepció del projecte de la Basílica de la Sagrada Família, ja que les mesures del temple són tan excepcionals que d’altra forma seria molt difícil visualitzar i experimentar els canvis, fer propostes dels espais acabats i poder escollir l’opció més adequada.
