Torres campanars i torres centrals: diferents usos, diferents dissenys

Quan expliquem el projecte de la Sagrada Família, sovint diem que tindrà divuit torres, i posem al mateix sac d’aquest còmput les torres de les façanes i les del centre del temple. Si bé és cert que aquest és el nombre de torres que va preveure Gaudí, també ho és que hi ha una diferència molt important entre la forma i la utilitat d’unes i altres.

Així, per distingir-les, mentre que per a les torres de les façanes parlem de torres campanars, en el cas de les torres centrals parlem de cimboris.

 

ELS CAMPANARS: DELS USOS CIVILS ALS RELIGIOSOS

La paraula campanar no presenta cap dubte i queda clar que fa referència a un contenidor de campanes. Tot i que aquestes podrien associar-se a un rellotge i al toc de les hores, normalment les esglésies les utilitzen, a més, amb una funció comunicativa. Tot i que ara aquest coneixement s’ha perdut, el poble sabia interpretar el so de les campanes i distingia, per exemple, quan cridaven a missa, a perill o a morts. Així, el campanar lligat a l’església esdevé molt més usual que no pas el campanar «civil».

Les grans catedrals tenen normalment una torre campanar o, a vegades, dues, a costat i costat de la façana principal. Aleshores, perquè Gaudí en posa dotze, sis vegades més?

 

ELS APÒSTOLS I LES TORRES CAMPANARS

En el cas de la Sagrada Família, Gaudí relaciona els campanars amb els dotze apòstols, i, per això, en col·loca quatre a cadascuna de les tres façanes. Els campanars van creixent en altura, des de la façana del Naixement, passant per la de la Passió i fins a la de la Glòria, sempre en grups de quatre i de manera simètrica i creixent cap al centre, perquè no tots els apòstols tenen la mateixa importància.

Entre els dotze apòstols, de fet, n’hi ha dos que van esdevenir evangelistes, Joan i Mateu, als quals Gaudí dedicarà una torre més central, encara més alta que les de les façanes.

Per tant, si descomptem aquests dos evangelistes i el deixeble traïdor, queden tres places vacants per cobrir el nombre simbòlic de dotze, que Gaudí soluciona incloent a Maties, qui, segons el text dels Fets dels Apòstols del Nou Testament, va cobrir la vacant de Judes, i a Bernabé, que segons aquest mateix document va ser un deixeble molt vinculat a la comunitat que formaven els apòstols. Gaudí els escull a tots dos per a les torres més baixes de la façana del Naixement. La darrera vacant la cobreix amb Pau, apòstol que no va conèixer directament a Jesús però que va ser qui més epístoles va escriure, creant així doctrina. Era un soldat romà perseguidor dels cristians que es va convertir en tenir una visió de Crist que el va fer caure del cavall. «Pau, per què em persegueixes?», li va dir la visió. Pau esdevé un apòstol tan important que Gaudí el situa flanquejant l’entrada principal, juntament amb Pere, el considerat primer bisbe de Roma.

 

 

CIMBORIS: L’ENTRADA DE LLUM ZENITAL

La paraula cimbori, en canvi, potser és més desconeguda. Es refereix a un element arquitectònic que dona alçària a l’espai central interior d’un temple i, al mateix temps, facilita l’entrada de llum zenital a través dels finestrals que conté. Normalment se situen en l’encreuament de la nau principal i el transsepte i, per això, portar llum zenital en el cor del temple no és només un fet simbòlic, sinó que també resulta de la necessitat d’il·luminar millor aquesta part del temple que quedaria més fosca en ser més lluny de les façanes on normalment hi ha les finestres.

Els cimboris acostumen a tenir la planta octogonal, ja que l’octàgon és una figura de transició entre el quadrat i el cercle, les dues figures geomètriques ja presents on se situen: la intersecció dels dos rectangles que formen la planta en creu dona com a resultat un quadrat, i les cúpules semiesfèriques sovint tenen com a base un cercle.

Habitualment, en les catedrals hi ha només un cimbori, situat sobre el creuer, però en la Sagrada Família Gaudí torna a multiplicar aquest nombre per sis. Així, la Basílica té sis cimboris centrals.

 

 

ABAT-SONS: EL QUE MARCA LA DIFERÈNCIA

Molts campanars disposaven en les obertures unes peces de fusta inclinades que servien per enfocar el so cap avall, que a França en deien abat-sons. Com que la funció fa la forma, a la Sagrada Família aquestes peces esdevenen de pedra, i és tal la seva presència que són les que caracteritzen les torres de la Sagrada Família en la seva imatge més reconeguda. Són aquestes velles torres les que esdevindran campanars tan bon punt es completi el temple i pugui sentir- se’n la veu del temple, com deia Gaudí per referir-se al so de les campanes, veu produïda per un carilló i no pas per la gravació d’aquest instrument, com succeeix actualment.

 

Aquests abat-sons són, doncs, la gran diferència entre unes torres i les altres: les torres campanars els tenen, mentre que les centrals no.

D’aquí en resulta que els cimboris centrals no tindran pas la fisonomia característica de les torres actuals. Els cimboris són captadors de llum i enaltidors del temple, i Gaudí va deixar dit que, per fer-los, calia prendre de model les cúpules de la sagristia, definides amb una maqueta de gran detall feta per ell mateix. D’aquesta manera, en lloc dels abat-sons, tindran finestres triangulars, molt més allargades, això sí, que a la sagristia, ja que són el resultat d’un importantíssim estirament vertical per assolir les altures definides en els diversos perfils del projecte que van dibuixar el mateix Gaudí i els seus col·laboradors.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *