Com es van fer les escultures de la façana del Naixement: la tècnica de l’emmotllat

A la façana del Naixement, les escultures que hi ha es van fer recorrent a la tècnica de l’emmotllat, que en temps de Gaudí era d’ús corrent. Així, al seu obrador, va emmotllar tota mena de vegetals, fulles i fruites, i també eines usuals de fuster, com l’enformador i el martell, per a la portalada de Sant Josep. També va emmotllar animals morts, des d’ocells a rèptils, passant per granotes i gripaus. Fins i tot va emmotllar una somera per a l’escena de la Fugida a Egipte. En aquest cas, l’animal estava viu i, per poder emmotllar-la, la va fer hissar embragada pel ventre. En sentir-se suspesa, espantada, es va quedar quieta i, aleshores sí, la va poder emmotllar fàcilment. Les nombroses fotografies que es conserven de l’obrador, on es veuen sostres i parets plenes de models sorgits dels emmotllats, són una bona prova d’aquesta feina i donen fe de l’ús recurrent que Gaudí va fer d’aquest mètode.

En un article anterior, ja vam veure, a més, que també va recórrer a aquesta tècnica per fer escultures de persones. Gaudí, de fet, va utilitzar la gent que tenia més a prop per fer de models. D’aquesta manera, li van servir per a aquest fi des de manobres de l’obra fins a feligresos del temple o infants de l’escola parroquial. La gent de l’humil barri del Poblet, nom amb què es coneixia el barri de la Sagrada Família aleshores, va quedar, així, retratada per sempre en aquesta façana, interpretada com un cant a la vida. Però, com ho feia en aquest cas Gaudí per emmotllar una persona?

Algunes de les claus d’aquesta tècnica han quedat recollides al llibre La visió artística i religiosa de Gaudí, de Descharnes, Prévost, Pujols. La primera qüestió que s’havia de tenir en compte, segons s’apunta a la publicació, era la traça, experiència i professionalitat de l’emmotllador perquè no només calia saber fer bé la feina, sinó que l’havia de fer molt ràpidament, ja que el guix prenia forma molt de pressa i el seu reinflament desprenia una escalfor intensa que, juntament amb la humitat i la forta pressió, produïa una sufocació molt perillosa que podia ser mortal.

Pel que fa al cos, l’emmotllat es feia per parts, i totes les peces emmotllades es desaven, numerades, a l’obrador del temple, en una dependència annexa. Sovint eren intercanviables, de manera que es podien fer combinacions diverses. Això no obstant, el més compromès de tot era l’emmotllat de la cara. Si es desitjava conservar les celles, les pestanyes o la barba, prèviament s’havien d’untar aquestes parts amb pomada o mantega fresca; altrament, la persona havia de presentar-se afaitada de fresc. Després s’untava la cara i la naixença dels cabells amb oli, i es cobria amb una o dues tovalloles per evitar que el guix s’escolés cap als cabells o les orelles. La persona es col·locava ajaguda horitzontalment amb els ulls i la boca ben tancats. Per permetre la respiració, es posava a la boca i als narius un canonet de ploma ben petit. El guix es pastava amb aigua tèbia i es deixava prendre una mica per disminuir l’efecte d’aquesta acció damunt la cara, i aleshores s’aplicava amb un pinzell fi, començant pel front, seguint per les galtes i acabant per la boca i el nas. En cosa de pocs instants, un minut com a màxim, s’havia de retirar el motlle alçant-lo per les vores i fent-ho amb molt de compte perquè sortís, sencer, com una cuirassa.

L’OBJECTIU DE L’EMMOTLLAT EN GAUDÍ

Gaudí usa l’emmotllat per economia i eficàcia, ja que li permet obtenir una empremta de la realitat com a forma i moviment alhora. Els emmotllats i les fotografies eren les tècniques amb les quals s’ajudava per aconseguir el que realment buscava: la veritat de la vida. Si la fotografia li servia per captar allò que seria fugisser, com el batre d’ales, el fum o la caiguda d’un cos, l’emmotllat li permetia representar amb fidelitat el personatge que realment volia. En escollir una persona real, que triava no només per una determinada fisonomia, sinó també perquè la seva ànima o caràcter s’assemblava al personatge que volia representar, s’acostava així a la veritat que desitjava.

Tanmateix, la feina escultòrica de Gaudí, que començava amb petits esquelets de filferro, no acabava amb l’emmotllat. Després, Gaudí sempre repassava, corregia, estilitzava o simplificava. Finalment, la seva escultura quedava integrada, com fosa, dins la massa de l’edifici, com si sorgís d’ella i la prolongués. I és que totes dues, la seva escultura i la seva arquitectura, neixen de l’estructura interna, de l’esquelet, de la qual Gaudí deia que, en ser l’element variable, era el que donava i estructurava la forma. «La resta només són detalls que de lluny desapareixen…», afegia.