D’on venen les pedres amb què construïm la Sagrada Família?

Com la majoria d’edificis històrics de Barcelona, la Basílica de la Sagrada Família es va concebre amb la idea de construir-la majoritàriament amb la pedra més idònia, tenint en compte tant la proximitat com la duresa i la resistència a la degradació ambiental, és a dir, la seva durabilitat. Tots aquests requisits es complien en l’anomenada pedra de Montjuïc, ja que els afloraments que n’han permès l’explotació des de fa més de dos mil anys se situen únicament a la muntanya de Montjuïc.

UNA ROCA SEDIMENTÀRIA ÚNICA AL NOSTRE PAÍS

La pedra de Montjuïc és una pedra sorrenca. A Catalunya en tenim moltes, de pedres sorrenques que es comercialitzen, però la de Montjuïc és única en tractar-se d’una sorrenca silícica. Això implica que la majoria dels grans que la componen ―com a roca sedimentària que és― són de quars, que és de composició silícica, com també ho és el ciment que els uneix. Aquesta característica li confereix una durabilitat molt superior a la de les pedres sorrenques de la resta de Catalunya, que no presenten aquesta proporció de sílex ni en els grans de quars ni en el ciment, que sol ser majoritàriament de naturalesa calcítica.

Alhora, una altra característica de la pedra de Montjuïc també molt important és la variabilitat cromàtica. Així, trobem pedres amb tons que van des dels blanquinosos als grisosos, passant pels vermellosos, els rosats, els beixos i, fins i tot, els blavosos.

Malauradament, però, amb el tancament de les darreres pedreres de Montjuïc, al voltant dels anys setanta del segle passat, la continuïtat de la construcció de la Basílica amb aquesta pedra s’ha vist limitada a l’aprofitament dels enderrocs d’altres construccions i a petits estocs acumulats per diverses empreses o institucions per a possibles restauracions arquitectòniques.

A LA RECERCA D’UNA PEDRA SEMBLANT…

És des d’aquest moment, doncs, que es comencen a utilitzar altres pedres com a substitutes de la de Montjuïc per a les diverses fases de construcció de la Basílica. Això ha comportat una recerca constant de noves pedres que aconsegueixin reproduir al màxim les característiques de color, textura, capacitat de ser treballada i composició química i mineralògica que té la pedra de Montjuïc, així com les seves propietats mecàniques i durabilitat.

A més d’aquestes característiques, les noves pedres també han de complir amb els requeriments de subministrament de les pedreres, ja que, amb els elevats volums de pedra necessaris per a la construcció de la Basílica, de res serveix trobar-ne alguna que sigui pràcticament igual a la de Montjuïc si no en pot sortir prou volum per abastir les nostres necessitats. Aquest ha estat un dels colls d’ampolla que sovint ens ha afectat més, i una de les solucions ha estat incorporar, en el ventall de pedres, diferents granits torrats de gra fi, ja que estèticament i química són molt semblants a la pedra de Montjuïc, encara que no ho siguin des del punt de vista genètic.

La recerca, feta a Catalunya, Espanya, Europa i a la resta del món, ha donat els seus fruits i ara com ara les diferents pedres utilitzades com a substitutes de la de Montjuïc són les següents:

• Pedra de Fraguas: procedent de Galícia. Es tracta d’un granit torrat de gra fi que actualment ja no utilitzem, ja que se’n van tancar les pedreres.
• Pedra de Moray o Clashach: ve d’Escòcia. És una pedra sorrenca de gra fi i de colors que van de marronosos a rosats. Actualment, l’usem de manera restringida a causa del baix potencial de la pedrera.
• Arcosa de Blavozy: ens arriba de França. És una pedra sorrenca de gra fi a microconglomerat i de color gris. Li passa com a la de Moray, que ara com ara l’emprem molt poc perquè no hi ha massa reserves a la pedrera.
• Pedra de Brinscall o Beix Anglès: ve d’Anglaterra. És una pedra sorrenca de gra fi a gruixut i de color beix.
• Pedra de Vargas: aquesta ens arriba de Cantàbria. Es tracta d’una pedra sorrenca de gra fi i de colors que van des de blanquinosos fins a cremes.
• Silvestre moreno: procedent de Galícia. És un granit torrat de gra fi.
• Silvestre fino: també ve de Galícia. És, com l’anterior, un granit torrat de gra fi.

Aquests últims quatre tipus de pedra són les que actualment estem fent servir més.

Aquesta recerca constant de noves pedres segueix sent activa avui dia, perquè l’elevat ritme constructiu actual marca unes exigències, tant en els volums de subministrament de la pedra com en la seva qualitat. D’aquesta manera, es fa necessari l’augment de proveïdors per complir aquestes expectatives i evitar situacions de risc per les possibles fallides d’alguna de les pedres, sigui per esgotaments de la pedrera, per disminució de la qualitat, per fallida de l’empresa, etc.

… I D’ALTRES MÉS SINGULARS

Paral·lelament a la pedra de Montjuïc i les seves substitutes com a components principals en la construcció estructural de la Basílica, hi ha també un seguit de pedres amb característiques molt concretes que donen resposta a necessitats estètiques, estructurals o normatives molt específiques i que també hem localitzat arreu del món. Aquests en són alguns exemples:

• El granit Blau Bahia: ens ve del Brasil i és utilitzat pel seu color blau com a símbol de puresa de la Verge Maria en la base i els arestons de la torre de la Mare de Déu.
• El pòrfir vermell: arriba de l’Iran. Pel seu color vermell, l’usem com a símbol de la sang de Jesucrist; a més, la seva duresa i resistència el fan idoni per a les quatre columnes del creuer i el paviment del pla de la Basílica.
• El basalt: prové de Catalunya i d’Itàlia. També l’utilitzem en algunes columnes a causa de la seva duresa i resistència. A més, pel seu color fosc, l’emprem en la cornisa del nàrtex de la façana de la Passió com a símbol de la passió de Jesucrist.
• El granit Blanco cristal: és de Madrid i, per la seva lluminositat i el seu color blanc, així com la seva alta resistència, és la pedra del nucli de la torre de Jesucrist.
• La pedra d’Ulldecona: aquesta pedra catalana s’utilitza en paviments interiors de la sagristia i de la nau principal, així com en les cobertes, pels seus colors càlids i, alhora, per la seva resistència.

A més a més, recorrem a una varietat de granits provinents d’Extremadura (granit Quintana), Galícia (granit Silvestre moreno i granit de Vilachá), Catalunya (granit Ull de Serp), Brasil (Itaunas i Himàlaia) i França (granit del Tarn). Tots ells s’utilitzen per la seva duresa i resistència al desgast en columnes, paviments, escales o frontons.

Totes aquestes pedres esmentades tenen una presència destacada a les torres centrals. De fet, els cimboris centrals necessiten vuit d’aquestes pedres: la sorrenca de Vargas, la pedra de Brinscall o Beix Anglès, l’arcosa de Blavozy, el granit Silvestre fino d’A Gudiña (Ourense), el granit Silvestre moreno de Guitiriz (Lugo), el granit Blanco cristal de Cadalso de los Vidrios (Madrid), el pòrfir vermell de Yazd (Iran) i el granit Blau Bahia, del municipi Itaju do Colônia (Brasil).

Finalment, hi ha un tercer grup de pedres que s’utilitzen en menor mesura i bàsicament a les parts interiors o protegides de la Basílica. Com que no estan exposades a les inclemències meteorològiques, els requeriments mecànics i de durabilitat poden ser menors que les anteriors, alhora que també aporten qualitats estètiques diferents per a cada ús al qual van destinades. En aquest cas, trobem les pedres següents:

• Pedra de Vilafranca (Catalunya): és una pedra calcària ja utilitzada per Gaudí a l’interior de la façana del Naixement. Un cop tancades les pedreres de les quals s’extreia, ha estat substituïda per la pedra de Calafell, de Catalunya, i per la calcària Capri, d’Andalusia.
• Pedra de la Floresta (Catalunya): utilitzada en paraments interiors, finestrals dels claustres i de les escales de la sagristia, així com en diverses escultures de les façanes del Naixement i de la Passió.
• Pedra sorrenca de Sant Vicenç (Catalunya): emprada en alguns paraments i en els arrambadors de les escales de les torres dels evangelistes.
• Diverses pedres calcàries i marbres (Carrara, d’Itàlia; Blanc Macael, d’Andalusia; Beix Mallorca, de València; pedra de Colmenar, de Madrid, i un llarg etcètera), utilitzades per enaltir diversos elements arquitectònics, com ara als arrambadors de les escales i als seients de les cantories, a la cripta, a la sagristia de Passió, etc.

En total, doncs, són una cinquantena els diferents tipus de pedres que s’han utilitzat fins ara en la construcció de la Basílica. I, això, sempre tenint present que no és una xifra definitiva perquè al temple treballem constantment per anar incorporant noves pedres que puguin complementar les actuals o definir nous espais i atendre nous requeriments.