La pedra ha estat, i continua sent, el principal element arquitectònic de la construcció de la Sagrada Família. Així ho va voler Gaudí i així s’ha fet durant més de 130 anys. En aquest blog hem parlat en anteriors ocasions de la procedència internacional de la pedra de la Basílica, una situació provocada pel tancament de les pedreres de Montjuïc, i també ens hem fixat en la feina que fan els picapedrers per aportar textura, de manera artesanal, als blocs de pedra amb què el temple va prenent forma. Tanmateix, en aquest article ens volem centrar en les principals textures emprades al temple. I és que la importància d’aquesta característica en una obra de maçoneria de pedra va molt més enllà d’una qualitat estètica. De fet, l’acabat, allò que veiem quan mirem un mur o una escultura del temple, està íntimament lligat al procés d’elaboració de la pedra, des que s’extreu de la pedrera fins a la seva col·locació final.
Tal com passa en el dibuix, en què fem servir diferents llapis si volem un traç gruixut o un de molt més fi, en cas de buscar més detall, la textura resultant en cada fase de producció de la pedra és definida per les eines que s’han fet servir en el procés de llaurat. Així, quan treballem el bloc en brut, la textura que resulta d’una primera elaboració serà molt rugosa, més basta. De fet, a aquest primer pas l’anomenem «desbast», ja que és quan s’extreuen les parts més gruixudes del bloc i comença a intuir-se i afinar-se la geometria desitjada de la peça.
Un cop desbastat el bloc, el procés d’elaboració variarà en funció de l’acabat que demani el projecte. A la Sagrada Família hi ha tres tipus principals d’acabat, utilitzats des del principi de l’obra i que no han perdut vigència. De més a menys rugosos, són els següents:
1. Berrugat o topejat. És la textura més rugosa que podem trobar al temple i, en aquesta, l’acabat sobresurt uns 7-8 cm, o fins a 3-4 si el volem més pla. S’obté obrint el bloc de pedra amb un mall, i perfilant amb un cisell ample. És una textura amb nombroses arestes i cavitats irregulars i, per tant, amb molta variabilitat, la qual cosa produeix un joc de llums i ombres. Aquestes irregularitats ressalten el volum i emfatitzen el caràcter més abrupte de la pedra. La podem trobar arreu del temple, especialment a la cara exterior de la torre central de Jesucrist.
2. Punxonat bast. En aquest cas, l’acabat és menys marcat però té igualment relleu. La pedra es llaura amb un punxó i colpejant la superfície de forma més o menys regular. El resultat és una textura punxonada de 5-6 mm de gruix, similar a un gravat amb puntes. El punxonat o puntejat el podem trobar al temple en ampits i brancals de moltes de les portes i finestres.
3. Buixardat. Aquesta textura ens permet un grau de detall major, i per tant un gra més fi. Rep el seu nom de la buixarda, una eina amb forma de martell amb punxes als extrems. El grau de finor del buixardat serà definit pel nombre de punxes, i per tant del seu gruix. Aquest va des de les setze punxes d’un buixardat més fi a un buixardat més bast, en què l’eina té quatre punxes. El buixardat el podem trobar en paraments interiors i exteriors i en paviments, així com, en general, a les superfícies més extenses.
Un cop buixardada i amb la peça totalment perfilada, podem, ara sí, arribar als acabats més fins. Els més habituals són el polit, el tosquejat i l’afinat, amb un acabat que va des del més brillant al més mate, i el seu ús dependrà del tipus de pedra, ja que no totes accepten aquests acabats. De fet, dins del grup de les sorrenques, que és el grup de pedres principal que trobem a la Sagrada Família, només les pedres amb més duresa i de gra més fi es poden polir. La resta s’han de treballar amb pedra tosca, amb la qual aconseguim un acabat molt fi però amb poca brillantor. Aquesta textura és l’acabat més habitual als interiors del temple.
Aquestes són, doncs, els principals tipus de textures que resulten del procés tradicional de desbast i acabat que podem trobar al temple de la Sagrada Família. Evidentment, i com a resultat de l’avenç de la indústria d’extracció i elaboració de la pedra, avui dia el desbast és un procés totalment mecanitzat que facilita molt la feina del picapedrer. D’aquesta manera, l’artesà es pot concentrar en el detall i en treballar la pedra d’una manera o altra en funció de la textura que requereix el projecte, i no tant en extreure el bloc de la pedrera. La pedra, tot i així, segueix sent pedra, i l’ofici de picapedrer, un ofici noble amb segles de tradició i al qual les últimes tecnologies ajuden a treure el millor de cada professional, continua requerint de precisió i delicadesa, però també, alhora, de força i tècnica.
