Una de les coses que distingeix Gaudí dels arquitectes del seu temps és el fet que les qüestions estructurals i les qüestions formals, les que fan referència a l’aparença de la seva arquitectura, esdevenen sempre interrelacionades i són, d’alguna manera, inseparables. I el cas de les Escoles de la Sagrada Família n’és un exemple.
Gaudí va construir les Escoles cap a l’any 1909 amb el principal objectiu d’escolaritzar els nens del barri que creixien al voltant del temple i els fills dels treballadors de l’obra, de manera que pogués ampliar els coneixements professionals i personals dels pares en donar una major cultura als fills. L’ensenyament que s’hi va instaurar era nou i trencava amb les velles formes d’instruir, ja que l’aprenentatge es basava en l’experiència personal i pràctica, és a dir, en la vivència, tal com propugnaven els nous mètodes pedagògics de Maria Montessori. Per això, la majoria de les classes es feien a l’aire lliure i Gaudí va completar l’edifici amb umbracles coberts de bruc, que augmentaven les possibilitats i la capacitat de l’Escola.
D’altra banda, la provisionalitat de l’edifici és totalment assumida pel mateix Gaudí des del moment en què l’ubica damunt de la mateixa planta del seu projecte de temple, a l’angle oposat al que s’estava construint en aquell moment. Tot i que la distància amb l’obra era gran i que aquesta avançava a un ritme lent, la realitat i les prioritats de l’aixecament del temple davant de les edificacions auxiliars fan veure de manera evident que, des de l’inici, va ser concebut com un edifici provisional.
El fet més sorprenent de l’arquitectura d’aquest edifici és, probablement, l’ondulació de les seves façanes, que recorda les de La Pedrera de Barcelona. Tanmateix, les ones de tots dos projectes són ben diferents: a La Pedrera, Gaudí va fer un model de guix amb les seves pròpies mans. El tenien a peu d’obra i els picapedrers havien d’anar prenent les mesures per passar-les a l’obra, fent el canvi d’escala corresponent. En el cas de les Escoles de la Sagrada Família, en canvi, les ondulacions són una mostra del darrer Gaudí, que es recolza en la geometria i la precisió matemàtica com a camí alternatiu a la forma generada des del sentiment i la intuïció genuïna i personal.
UNA ESTRUCTURA DISSENYADA AMB POCS RECURSOS I MOLT ENGINY
Per construir l’Escola, es disposava de recursos mínims, ja que, si hi havia pocs diners per aixecar el temple, n’hi havia encara menys per a un edifici que tard o d’hora s’hauria d’enderrocar. I això va marcar la seva arquitectura i va obligar al projectista a esprémer les idees per evitar els materials cars. Així doncs, veiem uns acabats molt humils, però ben pràctics: l’edifici té lliscat de ciment pòrtland en lloc de paviment, i també d’aquest material és l’arrambador que protegeix de la brutícia la part baixa de les parets, que acaben amb un simple emblanquinat. El sostre de biguetes de fusta és vist, i entre fustes també és vista la ceràmica, el material més comú que aleshores es podia utilitzar. Aquesta humilitat de l’edifici és també un reflex de la humilitat de Gaudí, qui, a més, molt probablement va contribuir a les despeses de la construcció de l’edifici.
Pel que fa a l’estructura, Gaudí aprofita les biguetes convencionals de fusta que se solien utilitzar per cobrir espais menors, però les disposa amb enginy per crear, al mateix temps, la necessària evacuació de les aigües de pluja de la coberta. Com que no aposta aquí per una superfície horitzontal, evita la solució del terrat barceloní, caracteritzat per una doble coberta sostinguda amb envanets de sostremort, que hagués tingut doble cost.
A més, l’estalvi és tal que les parets són ben primes, fins al punt que tenen un gruix que, entre les dues capes de maó i el morter, no arriba als 10 centímetres, per sota dels 15 que les modernes normatives de construcció exigeixen, de mínim, a les obres de fàbrica. Aleshores, com és que se sostenen i no cauen? Gràcies a la forma que Gaudí dona a les parets. L’ondulació no és una elecció formal, ni orgànica ni un ornament. I és que, com apuntàvem al principi, geometria i mecànica són aquí indissociables per reeixir en el resultat, ja que una paret tan prima no hagués resistit la primera ventada de no haver estat per l’ondulació, que li proporciona inèrcia i la fa estable i resistent.
La coberta de l’edifici es resol amb aquesta mateixa forma ondulada. Cadascuna de les biguetes de fusta que li donen ondulació es recolza en una biga metàl·lica central ben recta i horitzontal que travessa l’edifici en el seu sentit longitudinal. D’altra banda, les biguetes també es recolzen en les façanes llargues de l’edifici, que perfilen una cornisa ondulant amb punts més alts i punts més baixos. Així, si un dels extrems d’una bigueta es recolza en el punt més alt d’una façana, l’altre, després de recolzar-se en el punt intermedi de la biga central, ho fa en el punt més baix de l’ondulació, a l’altra façana. D’aquesta manera, a la coberta no hi ha cap punt on es pugui acumular l’aigua, que evacua alternadament a tots dos costats.
D’aquesta manera, parets i coberta, fetes amb dues capes de ceràmica, eren una transformació de la tècnica tradicional de les voltes de maó de pla. I és que, si l’Escola de la Sagrada Família volia obrir nous camins en l’ensenyament, Gaudí també ho feia amb la seva nova arquitectura.
