Per què hi ha un laberint a l’entrada de la Sagrada Família?

A tot el món, hi ha moltes esglésies que tenen un laberint dibuixat a l’entrada. Algunes vegades és en un racó de la paret, com una sanefa que es pot recórrer amb el dit de la mà; d’altres és un gran laberint dibuixat al paviment, com passa a les catedrals de Chartres o d’Amiens. A la Sagrada Família, l’escultor Josep Maria Subirachs també en va posar un a la façana de la Passió. Però, per què hi ha laberints a les esglésies? Durant l’edat mitjana, aquests elements simbolitzaven el difícil camí, ple de penitències i sacrificis, que s’havia de fer per apropar-se a Déu, simbolitzat al centre del laberint. D’aquesta manera, són una metàfora del viatge de la vida, en què el que importa no és el destí, sinó gaudir del trajecte, i del coneixement que, quan és autèntic, és ple de sacrificis previs.

 

DOS TIPUS DE LABERINTS

Hi ha dos tipus de laberints: els unicursals i els multicursals. Els primers presenten un recorregut únic i generalment es tracta d’arribar a un punt central; la sortida sol ser el recorregut invers. Per tant, si sempre es va cap endavant, és impossible perdre’s. Fins al segle XV, gairebé tots els laberints que existien eren d’aquesta mena.

En canvi, des del Renaixement, als jardins de l’elit van aparèixer els laberints multicursals, formats amb tanques altes que impedien veure l’entorn, i que facilitaven no solament l’entreteniment dels nobles, sinó també les trobades amoroses en els seus racons. Per aquest motiu, el laberint va passar a veure’s com un lloc on l’home es podia perdre en el pecat, i van esborrar-se molts dels que fins aleshores hi havia a les esglésies

EL LABERINT DE SUBIRACHS

Subirachs té una escultura titulada Laberint II, de l’any 1993. És una data molt propera a quan feia el laberint per a la Sagrada Família, que està situat darrere de l’escultura de la negació de Pere, també col·locada el 1993.

Imatge cedida per l’Espai Subirachs

En un primer cop d’ull es podria pensar que són la mateixa obra, o que una és l’estudi previ de l’altra, ja que la semblança és evident. No obstant això, en resseguir el recorregut, un s’adona que són diferents. La petita escultura de fusta policromada, que es pot veure exposada a l’Espai Subirachs, al Poblenou de Barcelona, és un laberint on hi ha opcions diferents que condueixen a culs-de-sac; per tant, és del tipus profà.

En canvi, el laberint de la Sagrada Família és unicursal, de la mena que havia estat usual en l’entrada de grans temples i catedrals. I, com aquests, actua com a símbol de la vida, amb un inici que és el naixement i una única sortida possible que és la mort. Només qui l’esguarda des de fora pot preveure el recorregut, en una visió superior que recorda el punt de vista de Déu, però el qui el viu i el recorre des de dins no sap mai quines voltes anirà fent. Per això, el laberint simbolitza també el retorn cíclic de la vida i de la història. Subirachs, de fet, l’incorpora al conjunt escultòric de la façana de la Passió per simbolitzar el camí cruent que va haver de fer Jesús des de la seva condemna fins a la crucifixió.

D’altra banda, a l’època medieval, el cel i l’infern estaven concebuts amb una estructura de cercles concèntrics, com explica Dante a la Divina Comèdia, i d’aquí ve el dibuix que fan el primer tipus de laberints, que generalment són quadrats o circulars. A la Sagrada Família, Subirachs opta per una forma quadrada que, no obstant això, queda deformada cap al rectangle per l’efecte de la perspectiva.

 

HISTÒRIA DELS LABERINTS

Els laberints són coneguts des de la prehistòria i també en la majoria de cultures antigues. Es portaven en amulets o es gravaven en pedra per allunyar els mals esperits, ja que es pensava que aquests es perdrien sense trobar la víctima.

El més famós de tots els laberints és el de Creta, amb el mite del minotaure, mort a mans de Teseu, qui va poder sortir-ne gràcies al cabdell de fil de la princesa Ariadna, de qui s’havia enamorat. Aquest laberint és representat, tradicionalment, com unicursal, de manera que només hi ha un camí que ens obliga a fer tot el recorregut fins a arribar al centre i la porta de sortida és la mateixa que la d’entrada. Però això sempre ha generat dubtes: per què no va escapar el minotaure? Per què es perdien els qui entraven al laberint? Per resoldre aquests enigmes, cal traslladar la qüestió al món simbòlic i metafòric. I és que, més que no pas el fil que li facilita Ariadna, és la determinació de Teseu allò que el fa arribar al centre i poder retornar.

D’igual manera, quan hom recorria amb convenciment un laberint dibuixat a terra, concentrat en les seves oracions, es creava la paradoxa que era el món, un entorn incert, terrenal i laberíntic, que girava al voltant del creient, que resseguia el camí cap al centre.

Aquest dubte entre el camí que es fa cap endavant i cap endarrere també el recull molt bé Subirachs en el laberint de la Sagrada Família. Si ens fixem en el recorregut, primer fa tota una volta perimetral en sentit antihorari i, després de completar els quatre costats, retorna endarrere i fa una volta completa en sentit contrari. Després continua el recorregut acostant-se molt al centre, però també retorna sobre ell mateix per fer un camí paral·lel en sentit invers fins a arribar finalment al punt central.

Vet aquí, doncs, el significat d’aquest laberint que, amb l’escala d’accés que Subirachs li afegeix, de pujada i cada cop més dreta i estreta, reforça la idea simbòlica de la penitència per arribar a Déu.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *