El pròxim 20 de març s’inicia la primavera, l’estació en què la natura retorna a la vida des de la letargia hivernal i es mostra en tota la seva esplendor. Gaudí va tenir en la natura una gran font d’inspiració, i aquesta influència va estar segurament condicionada pel fet que, de petit, va patir unes malalties reumàtiques que el van obligar a passar llargues temporades en una masia enmig del camp que la família tenia a Riudoms (Tarragona); també pel corrent modernista que va caracteritzar les manifestacions culturals i artístiques de finals del segle XIX, en què eren habituals les formes curvilínies, pròpies de la natura.
Així, segons Gaudí, el gran llibre que calia esforçar-se a llegir era el de la natura. I la clau diferencial de la seva proposta és, precisament, la d’aquest esforç en tractar d’entendre-la amb l’objectiu d’aplicar les seves característiques a la seva arquitectura. Per això, va arribar a defensar que els arquitectes del futur es basarien en la imitació de la natura: «És la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes», va dir. Aquesta influència, en qualsevol cas, està relacionada amb l’altra font d’inspiració de la seva obra: el missatge cristià. I és que totes dues eren una mostra del seu convenciment que l’obra del Creador era inigualable.
Però, com es veu aquesta influència de la natura a la Sagrada Família, la culminació de tota l’obra de Gaudí? D’entrada, hi ha relacions amb el regne inert dels minerals, i és així com la geometria dels terminals de les torres del temple, on hi ha piràmides, plans i arestes, així com interseccions de poliedres diferents amb una esfera, ens pot recordar les cristal·litzacions que experimenten alguns minerals com ara la pirita. Però, sens dubte, és molt més freqüent trobar relacions amb formes vives, especialment vegetals. Veiem, doncs, tres exemples de la influència que la natura va exercir en l’arquitectura de la Sagrada Família.
1. LA COLUMNA DE DOBLE GIR, EL GIR DE LA BRANCA DEL BALADRE
Un dels exemples més importants de la influència de la natura en l’arquitectura de la Basílica es troba en una de les principals troballes de Gaudí: la columna de doble gir, present a l’interior del temple. A la natura, aquesta forma geomètrica de doble gir es pot trobar en algunes espècies vegetals, com ara el baladre (Nerium oleander) o l’abèlia (Abelia chinensis). En aquestes, les fulles surten de la tija per nivells amb tres fulles cadascun que, per buscar la llum del sol, s’orienten buscant l’espai que deixen lliure les fulles del pis de sobre. Això provoca que, a l’interior de la branca, el nucli de saba que puja recobert de l’escorça protectora vagi girant helicoidalment per alimentar les fulles de cada nivell i, de fet, si se secciona la branca, es poden observar dues de les formes geomètriques que hi ha al darrere de la columna de doble gir del temple: el triangle equilàter i l’hexàgon. Aquest últim es forma en girar un triangle equilàter segons les lleis d’aquesta columna.
2. LES COLUMNES DEL PORXO DE PASSIÓ, LA BASE EIXAMPLADA DEL TRONC DE LES SEQUOIES
A Amèrica Central hi ha uns arbres de grans dimensions, les ceibes (Ceiba pentandra), que eixamplen la seva base amb unes arrels tabulars, la qual cosa els permet millorar l’equilibri. És el mateix sistema de les immenses sequoies (Sequoiadendron giganteum), característiques del nord de Califòrnia i a la base de les quals també hi podem veure un eixamplament del tronc de manera nervada que permet cada nervadura enllaci amb les diferents arrels que l’arbre estén pel subsòl. Això és exactament el que dissenya Gaudí per millorar el suport de les columnes inclinades del porxo de la façana de la Passió, on les bases són molt més amples que les columnes, la qual cosa ajuda a millorar el suport i la transmissió dels esforços inclinats cap als fonaments.
3. LES COBERTES DE LES ESCOLES, L’ONDULACIÓ DE LES FULLES DE MAGNÒLIA
A l’hora de plantejar un sistema d’expulsió d’aigua per a les cobertes de les escoles de la Sagrada Família, Gaudí no recorre a la doble coberta amb envanets de sostremort, com era habitual als terrats tradicionals de l’època, ni tampoc fa ús de grans encavallades o estructures triangulars per salvar la dimensió de les aules. De fet, simplement ondula el sostre. Ho fa, a més, alternant els punts més alts de les ondulacions a les diferents façanes. D’aquesta manera, quan en un costat hi ha el punt més alt, a l’altre hi ha el més baix. Aquesta mateixa relació es pot veure en molts elements vegetals que, de manera similar, evacuen l’aigua amb superfícies guerxades. És el cas, per exemple, de les fulles de magnòlia (Magnolia grandiflora), que tenen els marges ondulats, la qual cosa facilita l’expulsió de l’aigua en cas de pluja.
