La geometria del temple: l’essència que li dona forma i sentit

A l’hora de descriure la Sagrada Família, és freqüent dir, per exemple, que a l’exterior té tres façanes amb quatre campanars a cadascuna, sis cimboris i un total de divuit torres que s’enlairen cap al cel, mentre que a dins hi ha un bosc de columnes ordenades segons una retícula de 7,50 x 7,50 metres. I és que és pràcticament impossible explicar la Basílica sense fer referència als nombres, a les matemàtiques i a la geometria, de la mateixa manera que tampoc podem passar per alt la relació de tot això, que organitza la forma física del temple, amb el contingut simbòlic, que organitza la seva ànima, i amb l’esquelet estructural que tot ho sustenta.

Quan esguardem les façanes del temple veiem com Gaudí evoluciona des del gòtic cap a la geometria reglada, que dota a la seva obra d’una modernitat més que sorprenent. Així, els finestrals del soterrani són molt neogòtics, i això es veu en les motllures i la robustesa; al damunt, les rosasses dels finestrals del primer nivell s’organitzen, encara, de manera molt neogòtica, amb un òcul central i una corona de cercles al voltant, però la geometria utilitzada per aquests forats circulars és molt més moderna: un conjunt d’hiperboloides amb costures de paraboloides; finalment, els finestrals del nivell superior ja s’organitzen de manera molt més lliure, amb una rosassa central el·líptica que es desvincula de la tradicional organització de les rosasses.

Tanmateix, aquest camí cap a la geometria que fa Gaudí no només és una recerca formal que dona una riquesa i exuberància mai vistes, sinó que és fruit d’una recerca més profunda. Un exemple n’és la propagació de la llum a l’interior del temple en travessar els esmentats finestrals: aquestes formes ajuden a fer lliscar la llum per les seves superfícies i creen a l’interior un món màgic que remou l’esperit i facilita la introspecció. En qualsevol cas, l’objectiu simbòlic és el més important de tots, ja que dona sentit a l’obra completa del temple. Per això, desgranem a continuació l’essència simbòlica de les tres formes geomètriques que fan possible la formalització del temple.

 

HIPERBOLOIDES, LA LLUM

La recerca de com accedia la llum natural a l’espai interior va dur a Gaudí a fer-la entrar no només per les façanes sinó també pel sostre, la gran novetat del nostre temple en comparació amb qualsevol de les altres grans catedrals d’arreu del món. L’arquitecte troba en l’hiperboloide la millor forma per conduir la llum. Amb la seva forma de doble trompeta, que s’obre cap a dos costats oposats, permet recollir la llum a la banda de fora i escampar-la dins. Així, la llum captada a les golfes superiors, al damunt de les naus del temple, és conduïda per mitjà de tot el conjunt d’hiperboloides cap a l’interior foradant unes voltes en els punts on menys pes cal, els més allunyats dels suports inclinats del temple. Tanmateix, Gaudí no vol perdre el símbol de la tradicional pedra clau de volta, en els punts centrals de cada mòdul de sostre, que transforma en un fanal lleuger de vidre de colors.

 

 

 

HELICOIDES, EL MOVIMENT

Tanmateix, l’associació que fa Gaudí de l’hiperboloide amb la llum no és un fet aïllat: de manera molt semblant associa la figura geomètrica de l’helicoide amb el moviment. L’helicoide és la superfície que es forma a partir d’una hèlix que gira al voltant d’un eix, i les escales de cargol en són una mostra clara a dins del temple. Les columnes salomòniques, és a dir, helicoïdals, són les que mostren hèlixs des del terra fins als capitells, i aquestes formes donen sensació de moviment ascendent. Gaudí en té fantàstics exemplars al pòrtic de la Bugadera del Park Güell, entre altres obres. Al temple també hi ha alguna mostra d’aquestes columnes, com la que separa els finestrals del claustre, però la gran descoberta que va fer amb l’estudi obstinat d’aquestes columnes va ser la columna de doble gir.

Es tracta de la columna resultant de la intersecció de dues columnes salomòniques de girs contraris. S’afua molt subtilment a mesura que puja; comença marcant unes arestes que successivament es multipliquen en nombre, i, així, doblant-ne el nombre inicial en cada tram, va recorrent tota mena de figures poligonals, cada cop amb un nombre major de costats, fins a arribar al cercle.

 

 

 

PARABOLOIDES, LA SANTÍSSIMA TRINITAT 

La darrera gran associació que Gaudí fa entre geometria i significat és la del paraboloide hiperbòlic. Els paraboloides són bastant freqüents al nostre voltant i, de fet, una cadira de muntar o un coll de muntanya són mostres d’aquesta figura geomètrica.

El paraboloide es pot generar amb rectes i és la superfície reglada per excel·lència. La superfície del paraboloide la podem obtenir en desplaçar un regle que sempre es recolzi en dues rectes a l’espai. Si les rectes són paral·leles, estaríem fent un pla, però quan no ho són, fem un paraboloide. I això és el que va fer que Gaudí associés el paraboloide amb la Santíssima Trinitat. Ell diu que, si una recta representa el Pare, i l’altra el Fill, l’Esperit Sant és el regle, és a dir, el que els uneix i relaciona permanentment.

 

 

Així doncs, veiem com la geometria de les formes gaudinianes no solament organitza l’estructura del temple, atorgant-li al projecte una modernitat que encara avui sorprèn, sinó que també li dona significat. I és que en l’obra de Gaudí, geometria, estructura i símbol són inseparables.

 

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *