L’hort: un any de vida a la façana de la Passió

La façana de la Passió està a punt de ser acabada: el passat mes de desembre es van col·locar el lleó i l’anyell; el conjunt escultòric que representa la resurrecció està previst que s’instal·li al seu emplaçament durant el mes d’abril, i la creu i els àngels que culminaran el frontó es col·locaran aquest estiu. No obstant això, en aquest article ens hem volgut fixar en un espai d’aquesta façana situat darrere del gran porxo superior en forma de frontó triangular que el mes d’abril farà un any que es va finalitzar. Es tracta d’un espai prou ample que queda enclotat, tancat per aquest frontó i el finestral, i entremig de les dues torres centrals de la façana, i que, tot i no ser visible des del carrer, esdevé important per la simbologia que se li atorga: el jardí o hort on hi havia la sepultura de Jesús.

Els evangelis descriuen que Josep d’Arimatea, membre del consell de savis que administrava la justícia a Israel que havia discrepat de la decisió de crucificar Jesús, va demanar a Pons Pilat l’autorització per treure el cos mort de la creu. Pilat hi va accedir. Molt a prop de la muntanya del Gòlgota, on havia estat crucificat Jesús, hi havia un hort, i, a dins, un sepulcre nou que Josep s’havia fet tallar a la roca. Allà van dipositar el cos i van tapar l’entrada fent rodolar una gran pedra.

 

SOBRE L’ORIGEN DELS MOTS HORT I JARDÍ 

Avui dia veiem molt clara la diferència entre aquestes dues paraules, però l’etimologia ens mostra unes connexions interessants que ajuden a saber quina mena d’escenari és més fidel als textos evangèlics que ens descriuen l’enterrament de Jesús.

La necessitat humana de conrear plantes ornamentals i flors en un jardí, tal com l’entenem avui dia, és molt posterior a la necessitat de conrear hortalisses. En un inici, doncs, un hort era un tros de parcel·la tancat on l’home cuidava algunes espècies vegetals útils per a ell, i el jardí no existia. La paraula jardí apareix cap al s. XV, i es genera com un diminutiu del mot francès jard, que significava hort. Al seu torn, el mot francès s’havia extret del germànic gard, que significava tancat, clos. En anglès, ha evolucionat cap al garden, però també tenen el yard, que vol dir pati, amb clara proximitat fonètica i semàntica. En català, doncs, l’origen del mot jardí és l’hort: un espai que l’home ha tancat per a ell, un espai en propietat. El mot paradís també té a veure amb aquesta mena d’hort, ja que la paraula grega de la qual prové, peri-teicos, significaria mur, muralla o tanca perimetral que envolta un clos.

Així doncs, quan les escriptures sagrades parlen d’hort no es refereixen a un hort tal com avui ens l’imaginaríem, amb les canyes de tomaqueres i mongetes, sinó com un espai privat, clos amb una tanca, on podria haver-hi arbres de profit, com unes oliveres o algun fruiter, i on, a més, potser podia créixer, més o menys de manera silvestre, alguna planta agradable o comestible. Des del punt de vista del seu propietari, aquest espai podria ser un espai particular o domèsticament paradisíac.

 

 

I SOBRE LA PEDRERA I ELS SEPULCRES EXCAVATS A LA ROCA

Els textos evangèlics ens parlen d’aquest sepulcre excavat a la roca. Com hauria de ser, això, en temps de Jesús? Les excavacions arqueològiques de la segona meitat del s. XX van descobrir que a la zona hi havia hagut una pedrera d’on s’extreia pedra tipus malaki, que des del s. VIII aC fins al s. I aC es va utilitzar a Jerusalem per construir la ciutat. Després, en abandonar aquest ús extractiu de la pedra, es van aprofitar els talls a la roca existents i la manera de treballar-la per completar sepulcres d’ús familiar. Això era una necessitat, ja que la religió jueva prohibia l’enterrament dins del recinte de la muralla que tancava la ciutat. És de preveure que la natura començaria a colonitzar les escletxes entre els talls i els blocs que haguessin quedat amb la feina a mig fer.

Aquest indret, avui dins la ciutat, però fora de la muralla en temps de Jesús, era molt a prop d’un dels principals camins d’accés a Jerusalem, i, per tant, sembla molt raonable que fos el lloc on s’exposés una execució per a escarment dels simpatitzants del condemnat. La presència, doncs, d’una pedrera amb un front de roca ple de forats, fruit de la funció extractiva o de l’excavació de tombes, i just a sota d’un turó on es podrien haver situat les tres creus, fa pensar que el nom del Gòlgota, que significa calavera, vingués donat per la semblança física d’aquell turó amb un crani humà.

Així doncs, aquest aspecte que suposadament hauria tingut el lloc on va ser enterrat Jesús és l’escenari que s’ha volgut reproduir en aquest punt tan especial de la façana de la Passió. És l’aspecte d’una pedrera abandonada on es veuen els talls que ha sofert la pedra com si fossin el negatiu de les darreres extraccions de blocs, que havien de tenir forma de carreus de grans dimensions, com unes grans caixes.

 

 

LA VEGETACIÓ ESPONTÀNIA A L’OBAGA MEDITERRÀNIA

L’hort i la pedrera romanen en un diàleg constant entre pedra i vegetació. Amb la vegetació que a poc a poc cobreix la roca pura es veu com la vida s’imposa sobre allò que és erm. L’aparició de la vegetació colonitzadora, més natural o salvatge, ocupa tots els espais possibles entre les pedres. Les zones de menys pendent, les més humides, s’han omplert de maduixeres, violes, campanetes d’hivern i murtra que, des de l’abril de l’any passat, conquereixen ràpidament l’espai de què disposen.

Les escletxes entre blocs és on resulta més fàcil disposar la mínima terra necessària perquè arrelin les primeres enfiladisses abans que no envaeixin les cares verticals de la pedra. A mesura que el pendent va en augment, les espècies són més escasses i la vegetació va desapareixent, fins a la zona més vertical, on les falgueres omplen algunes esquerdes entre els daus de pedra.

La vegetació escollida és la pròpia del Mediterrani, específicament la de les zones obagues on toca poc o gens el sol, com en el cas d’aquest espai. És una vegetació que requereix una baixa quantitat d’aigua, i així es minimitza qualsevol risc d’humitats que podria aparèixer en aquest espai, tot i que s’han pres totes les precaucions possibles per impermeabilitzar-lo. Tot i això, per sota de tot el que és visible, hi ha una sofisticada instal·lació de recollida d’aigua de pluja que l’emmagatzema en un dipòsit pròxim, la purifica i la reutilitza amb un sistema de regatge gota a gota a la mida de cada estació de l’any.

Per no malmetre aquesta vegetació tan fràgil, s’han col·locat unes passeres metàl·liques que, en quedar elevades del terra uns 20 cm, eviten que les plantes puguin morir a causa de les trepitjades. Algunes de les espècies de plantes creixeran i sobrepassaran aquesta alçada i, aleshores, les passeres esdevindran pràcticament invisibles.

 

L’HORT, SÍMBOL DE VIDA

D’alguna manera, aquesta vegetació representa també la vida després de la mort, que és el que, en definitiva, esdevindrà la façana de la Passió en col·locar-se els dos conjunts escultòrics pendents. I és que aquest és un espai molt especial, des d’on es té una vista posterior i singular de l’escena del sepulcre buit. També es veurà des de darrere la creu triomfal que coronarà tot el porxo de Passió, i, des de sota, la gran rosassa el·líptica de la resurrecció. Encara més en contrapicat, es podrà contemplar el Crist ressuscitat daurat que hi ha a l’altura del pont entre les torres. Així doncs, aquest espai està realment carregat de contingut simbòlic.

Per tot això, en aquest racó amagat, a 25 m del terra, s’hi pretén crear una atmosfera d’introspecció i de reflexió: un lloc entre la roca dura i la vegetació silvestre, aïllat de l’entorn, envoltat de grans paraments verticals i molt a prop dels elements que defineixen un moment crucial de la fe cristiana. L’accés serà restringit i estarà reservat per a ocasions especials. Tot i això, viure’l i experimentar-lo serà com traslladar-se a un hort-jardí antic, com els del temps de Jesús, a un clos tancat, privat, un petit paradís com el que potser Josep d’Arimatea havia domesticat per al seu benestar però que va cedir per a tan noble i alta funció.

 

 

Comentaris

  1. Sigo con interés los artículos de divulgación de vuestro blog para ampliar conocimientos de la obra magna de D. Antonio Gaudí: La Sagrada Familia.

    El artículo de hoy, por lo que se refiere al “huerto”, como símbolo de vida, me parece interesante y enriquecedor, para los que somos amantes de la lectura asídua, escucha y reflexión de la Palabra de Dios.

    Por lo que refiere al tema del “huerto o jardín” del que solo el evangelista san Juan habla cuando describe cómo fue la sepultura de Jesús (Jn.19,41), me gustaría añadir que san Juan está describiendo el entierro de un rey, un entierro solemne y espléndido; y cuando dice que depositaron el cuerpo de Jesús en una tumba nueva que habia en un jardin, está aludiendo a la costumbre de enterrar los reyes de JUdá en un jardín (2 Re 21,18.26). El mismo rey David yacía en una tumba de un jardín (Ne 3,16, según la versión de los Setenta)

    Mensaje: para san Juan, Jesús, el Verbo de Dios hecho hombre, es Rey.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *