Gaudí i el treball en equip: els seus col·laboradors artesanals

 

L’arquitecte s’ha de saber aprofitar del que «saben fer» i del que «poden fer» els operaris. S’ha d’aprofitar la qualitat preeminent de cadascú. Això és: integrar, sumar tots els esforços i donar-los la mà quan s’encallin; així, treballen de gust i amb la seguretat que dona la plena confiança en l’organitzador. A més, cal recordar que no hi ha ningú inútil, tothom serveix (si bé no tothom amb la mateixa capacitat); la qüestió és trobar per a què serveix cadascú.

Antoni Gaudí

Bergós, Joan; Conversaciones de Gaudí con J. Bergós, pàg. 172

 

Tot i que la figura de Gaudí sobresurt i aglutina tots els elogis d’unes obres genials, reconegudes i valorades des de tots els punts de mira, segurament no haguessin estat possibles sense la col·laboració de tot un equip complet i pluridisciplinari de persones que amb el temps han acabat eclipsats, entre els quals hi ha molts artesans.

En aquest sentit, la Casa Vicens, la primera obra significativa de Gaudí, ja és una mostra de combinació d’oficis tradicionals. A més de destacar per la ceràmica, també és remarcable el treball de forja, i bons exemples d’aquesta tècnica són les baranes dels balcons i la reixa amb la fulla de margalló com a mòdul que omple tota la tanca. A l’interior, l’art apareix en l’ebenisteria de la fusta policromada i en els sostres que feien els artesans guixaires.

Amb aquest article, doncs, volem reivindicar alguns dels experts en els treballs més artesanals de qui es va rodejar Gaudí, tant a la Sagrada Família com a altres de les seves reconegudes obres —som conscients que quedaran molts noms i feines artesanals per citar per manca d’espai— i així reconèixer, tal com ho feia ell, que els bons resultats són fruit de la col·laboració, que tothom és capaç d’aportar alguna cosa i que l’organitzador té la responsabilitat de veure en què és bo cadascú.

 

ESCULTURA: MATAMALA, MANI I LLIMONA

Quan Gaudí era estudiant, va treballar per a Josep Fontserè en el projecte del parc de la Ciutadella. L’escultor Joan Flotats i Llucià també hi va treballar, i és lògic pensar que es podrien haver conegut aleshores. Flotats va ser deixeble dels reconeguts germans escultors Agapit i Venanci Vallmitjana, i va ser l’escultor de l’anunciació que hi ha a la clau de volta de la cripta de la Sagrada Família.

El gendre de Flotats va ser Llorenç Matamala i Piñol, un dels més grans amics de Gaudí. Ja van treballar junts en el projecte del parc de la Ciutadella, ja que Matamala era deixeble de Flotats, i després va esdevenir amic inseparable de Gaudí. Va dirigir l’equip d’escultors de la Sagrada Família que va realitzar gran part dels conjunts escultòrics de la façana del Naixement. Fins i tot és seu el sant Jordi de la façana de la Casa Botines de Lleó. El fill de Llorenç Matamala, Joan Matamala, va continuar l’obra del seu pare i va completar el conjunt escultòric de la façana del Naixement.

 

A l’esquerra, l’apòstol Bernabé, per al qual Llorenç Matamala va fer de model; a la dreta, l’apòstol Mateu, autorretrat de Joan Matamala. 

 

Entre els escultors que van col·laborar amb Gaudí, també podem citar a Carles Mani, a qui Gaudí va escollir poc després d’haver vist la seva obra Els degenerats. L’esperit del treball en equip fa que no es pugui destriar de manera clara quina obra va fer Mani a la façana del Naixement, ja que col·laborava amb els Matamala, però el que sí que se sap és que, sota la direcció de Gaudí, va realitzar el crucifix que presidia l’oratori de la Casa Batlló; aquest crucifix va ser adquirit després pel museu de la Sagrada Família i ha servit de model a Francesc Fajula per fer el Crist que actualment presideix l’altar major de la Basílica.

Gaudí va ser el padrí de noces de Carles Mani i Antònia Bonay, l’any 1907, a la mateixa cripta de la Sagrada Família, la qual cosa és una mostra de la bona relació que hi havia entre ambdós, com també ho és el fet que Mani visqués a la mateixa casa del Park Güell on després va viure Gaudí. Va treballar també en l’encàrrec d’una Mare de Déu del Roser per a la façana de La Pedrera, que finalment no es va arribar a construir per por del propietari després de la Setmana Tràgica de Barcelona. El 1911, en quedar vídua, la dona de Mani va donar tota l’obra del seu marit a la Junta Constructora de la Sagrada Família.

Un altre escultor que va col·laborar amb Gaudí va ser Josep Llimona i Bruguera, qui també es va formar als tallers dels germans Vallmitjana. Amb el seu germà pintor, Joan, van ser els fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat de conviccions religioses conservadores de la qual també va ser associat Antoni Gaudí. En el quadre de Joan Llimona que encara es pot veure dins l’església de Sant Felip Neri, on Gaudí anava cada vespre, es pot veure que l’arquitecte va servir de model per a la figura del sant.

Josep Llimona, de reconegut prestigi entre els escultors de l’època, va fer per al projecte de Gaudí a Montserrat el Crist Ressuscitat que sembla que voli sobre la cova a la roca que fa de sepulcre. També va fer un retaule de la Sagrada Família per a la Casa Batlló que avui podem veure a la nostra cripta presidint l’altar major, i al museu del temple en format còpia. També és seu el Crist Ressuscitat de la capella de la cripta on hi ha enterrat Josep Maria Bocabella.

 

FUSTA: L’ORIGEN DE TOT

Se sap que va ser gràcies al gran treball realitzat per Gaudí en un moble de fusta amb aplicacions de metall que el comte Güell es va interessar per l’arquitecte. Així va ser, de fet, com es van conèixer el Sr. Güell i Gaudí. La peça en qüestió era una vitrina que la guanteria Casa Comella va enviar a l’Exposició Universal de París del 1878. L’havia fet amb la col·laboració d’Eudald Puntí, mestre fuster, que tenia el seu taller al costat del taller d’escultura de Llorenç Matamala.

Al taller de Puntí, Gaudí també va realitzar els dissenys dels fanals metàl·lics per a la Plaça Reial i per al Palau Güell. En aquesta darrera obra, a més, va elaborar els enteixinats, les portes i altres elements decoratius del menjador. El treball amb fustes nobles molt variades (eucaliptus, faig, roure, noguera o banús, entre altres) i d’una qualitat excepcional és molt detallat, i fins i tot apareix en les zones més secundàries.

No obstant això, en el cas de la Sagrada Família destaca la col·laboració de Joan Munné Seraní, que era un fuster i fabricant de mobles que va col·laborar amb Antoni Gaudí en diversos projectes, com ara la Colònia Güell o la Casa Batlló. Havia de ser ben bé de la seva confiança, perquè és un dels artesans que es va endur per a un projecte fora de Catalunya, el de la Casa Botines de Lleó. Per a la cripta de la Sagrada Família va fer els bancs, el confessionari, la trona i els mobles d’objectes i ornaments litúrgics actualment reconstruïts i exposats a la sagristia del temple.


 

FORJA: EL CONEIXEMENT FET COL·LABORACIÓ

Gaudí, que ja tenia un gran coneixement del ferro i del llautó perquè el seu pare i els seus avis eren calderers, va alternar amb una varietat de tècniques i materials dins del ram del metall, com ara el ferro forjat, el ferro fos, el ferro colat o el llautó. Joan Oñós és l’artesà d’aquest camp a qui se li atribueix la forja dels mobles originals de la sagristia, així com la reixa que protegeix la base de la columna amb la genealogia de Jesús a la façana del Naixement.

Pel seu taller van entrar com a aprenents i es van formar com a experts els germans Badia Miarnau, Josep i Lluís, i el Palau Güell, una de les primeres obres de Gaudí, va resultar el punt de contacte d’aquests amb el mestre. El treball de forja realitzat allí per ells, juntament amb Joan Oñós i Salvador Gabarró, és abundant i remarcable. Tots quatre van esdevenir forjadors de confiança de Gaudí, cosa que queda palesa en el fet que el mestre es va endur Oñós per treballar en la Casa Botines de Lleó.

Entre altres dissenys remarcables de Gaudí fets en el taller dels germans Badia, ubicat al carrer de Nàpols, van sortir peces com ara les baranes dels balcons de La Pedrera i la reixa d’entrada i l’escut heràldic del Palau Güell.

Un altre exemple excepcional del treball amb forja és el drac que fa de porta de la finca dels Güell a Pedralbes. En aquest cas va ser fet pel taller de serralleria Vallet i Piqué, de Barcelona, i podem veure com combina amb elements industrials de serralleria comuna. Així, després d’una vista llunyana que ja impressiona, si un el contempla de prop, hi sabrà reconèixer peces comunes en el muntatge de màquines, motors, o elements diversos de la indústria siderúrgica, com ara cargols, molles i volanderes.

 

CERÀMICA: LES RESTES PER FER EL TRENCADÍS

A la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat, o «La Rajoleta», com es coneixia popularment, es van realitzar peces dissenyades pels millors arquitectes i dissenyadors del moment, com ara Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier i, òbviament, també per Antoni Gaudí, en col·laboració amb Pau Pujol, el fill del fundador de la fàbrica.

A la Casa Vicens, per justificar les rajoles per tota la façana i per l’interior, es diu que el promotor Manel Vicens era un home de borsa que tenia una fàbrica de rajoles. Però el cert és que a la casa El Capricho, de la mateixa etapa primerenca de Gaudí, ja apareix un ús molt similar de la ceràmica. En el cas de la Sagrada Família, Gaudí va utilitzar diverses peces ceràmiques per als terminals dels campanars de Naixement, com per exemple les peces ceràmiques blanques que formen el lema «hosanna excelsis». Tot i això, els colors més vistosos els va fer amb trencadís de vidre venecià.

Gaudí va utilitzar rajoles de diferents procedències, però les produïdes per la fàbrica Pujol i Bausis van tenir un paper especial: les va usar per revestir les xemeneies i algunes parts interiors del Palau Güell, però van prendre el seu màxim vigor amb la tècnica del trencadís, especialment aplicada al Park Güell. Es diu que Gaudí i Josep Maria Jujol anaven a recollir restes de ceràmica descartades a una pila de runes prop de la fàbrica. Aquelles peces destonificades que rebutjaven els experts són les que més els van atraure a ells, i, ara, són en el banc ondulant que corona la sala hipòstila.

 

Autor de la fotografia de capçalera: Pau Audouard. Institut Municipal de Museus de Reus.

Comentaris

  1. Bon article, com sempre !

    Per cert, comptant arquitectes, escultors, obrers i personal d’oficines, quantes persones treballen actualment a la Sagrada Família?

    Cordialment

    1. Hola Thierry,
      La Sagrada Família disposa d’uns 100 treballadors propis però té subcontractades (900 persones) moltes de les activitats professionals com per exemple: serveis de neteja, seguretat, personal d’atenció al públic o obra.
      Gràcies pel teu interès i salutacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *