El frontó de la façana de la Passió: la victòria de Jesús sobre la mort

Antoni Gaudí volia que la Sagrada Família fos com una gran Bíblia de pedra. És per això que va dotar cada espai del temple de la simbologia més adequada i representativa. En aquest sentit, va convertir les tres façanes de la Basílica en els tres moments més transcendentals de la vida de Jesús: el naixement, la mort i resurrecció, i la glòria.

LA FAÇANA DE LA PASSIÓ

Gaudí concep la façana del Naixement i la de la Passió totalment diferents, tant en significat simbòlic com en la plàstica i l’expressivitat. En una ocasió, algú li va suggerir que comencés l’obra per la façana de la Passió, mirant cap a Barcelona, ja que la del Naixement quedava d’esquena. Gaudí s’ho va pensar i, amb la seva resposta sobre la no conveniència de la proposta, estava pronosticant que al ciutadà de carrer no li agradaria la façana de la Passió. La preveia molt severa, en consonància amb el gran drama del calvari, i això no animaria a recaptar almoines per garantir la continuació de les obres. Així ho recollia Isidre Puig Boada en El pensament de Gaudí:

Pot ésser que algú trobi massa extravagant aquesta façana, però jo voldria que arribés a fer por i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte. És més, estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a rompre arcs, a tallar columnes, per tal de donar una idea de com és de cruent el sacrifici.

En contrast amb l’alegria del Nadal —amb les flors, els ocells, les formes suaus i arrodonides, les gotes i els regalims de neu— de la façana del Naixement, la mort i la resurrecció, representades a la façana de la Passió, les va voler simbolitzar a través d’un aire tenebrós que expressés la crueltat de les últimes hores de Jesús. Els dotze grups escultòrics que descriuen les hores que discorren entre l’últim sopar i la resurrecció de Jesucrist van ser encarregats a l’escultor Josep Maria Subirachs, qui, amb el seu estil personalíssim, els va imprimir exactament aquest caràcter angulós i dramàtic que desitjava Gaudí. El porxo d’entrada està format per sis columnes inclinades i nues davant la façana que sostenen una cornisa sobre la qual Gaudí va projectar un altre espai porticat en forma de frontó o porxo superior. Els divuit pilars en forma d’os que el componen simbolitzen els morts i generen un espai cobert amb què Gaudí representa el si d’Abraham.

Gaudí col·loca en el porxo superior de la façana de la Passió els qui caminen cap a la resurrecció: els patriarques d’una banda (començant per Adam i Eva) i els profetes de l’altra, els noms dels quals Subirachs va deixar escrits al mur del fons. De forma ascendent cap al centre conflueixen tots en el vitrall de la resurrecció que s’esguarda com a teló de fons des del carrer. Finalment, aquest frontó està coronat per tres acroteris, símbols de la victòria de Jesús sobre la mort, un de central i dos d’extrems.

Els acroteris són elements decoratius característics de l’arquitectura grega i romana que es col·locaven al cim o als extrems d’un frontó triangular. Inspirat, doncs, en l’arquitectura clàssica, Gaudí va projectar el nàrtex superior de la façana de la Passió com un frontó amb un acroteri coronant cada vèrtex. Al central, una creu amb àngels situada a quaranta metres d’altura, expressió del triomf de la caritat i l’amor sobre el martiri i la mort. Als dos extrems, dues representacions de Jesús de l’Antic Testament: a l’esquerra, el lleó de Judà, que va vèncer la mort, i, a la dreta, l’anyell o moltó d’Abraham, que es va entregar al sacrifici.

La façana de la Passió està pràcticament acabada, a excepció d’aquests tres acroteris del frontó i del sepulcre buit.  La creu i els àngels estan encara en procés de disseny i producció. Les escultures del lleó i de l’anyell, en canvi, estan més avançades, tot i que en aquesta última encara s’estan fent alguns petits canvis. La col·locació d’ambdues peces, però, és imminent.

L’ELABORACIÓ DE LES ESCULTURES: DE LA ROBÒTICA A L’ARTESANIA

L’escultor Lau Feliu ha rebut l’encàrrec de la Junta Constructora d’esculpir les figures del lleó de Judà i l’anyell. L’artista ha seguit un procés en contacte permanent amb l’arquitecte director, Jordi Faulí, i el cap de projecte, l’arquitecte Xisco Llabrés, per valorar els avenços de forma molt detallada i suggerir la millor expressió, col·locació i encaix en l’entorn existent, prenent sempre en consideració tant els textos bíblics com la voluntat descrita de Gaudí. Així, tot va començar amb uns petits esbossos tridimensionals que Feliu va fer en fang a escala 1:25. Després va augmentar el detall en passar a treballar a escala 1:10 i, finalment, ha elaborat els models en fang a escala 1:3.

D’aquests models de fang s’han extret uns motlles de guix que, en omplir-los, han permès obtenir uns models idèntics, però de guix, molt més aptes per al treball. Aquests nous models de guix a escala 1:3 són els que s’han escanejat per obtenir els models tridimensionals, els quals ja es podien visualitzar a l’ordinador amb tot el conjunt de la façana que a l’oficina tenim ja modelat. Per passar del guix a la pedra, i per tant a l’escala natural, s’ha aprofitat aquest darrer model virtual per fer un desbast del bloc mitjançant un robot, és a dir, un primer buidatge, fins a arribar a poc més d’un centímetre de la superfície definitiva. Així, l’escultor, que dona a mà la textura final de l’escultura, s’ha trobat amb tota aquesta feina bruta de desbast ja feta i ha pogut dedicar-se directament a l’acabat de superfícies i textures, la part més artesanal i artística.

La pedra utilitzada per a l’elaboració de les dues escultures és granit del Tarn, provinent de la regió francesa de Tarn. Aquesta pedra ja s’havia utilitzat en la construcció de les columnes i la cresteria del cimaci.

LA SIMBOLOGIA DEL LLEÓ I L’ANYELL

Jacob, fill d’Isaac i net d’Abraham, va tenir dotze fills, caps de les dotze tribus d’Israel. Just abans de morir, Jacob va voler donar-los la benedicció i, aleshores, tot i que Judà no era el primogènit, Jacob li va atorgar el ceptre de comandament i va prefigurar a Judà com a un lleó. Així, el lleó de Judà va esdevenir el símbol de la tribu de Judà, la qual va tenir com a descendents els reis David i Salomó, i, força més tard, Jesús de Natzaret, el Messies, segons la genealogia de Sant Mateu.

Per a les tradicions jueva i cristiana, el lleó de Judà representa la figura del Messies, que s’esperava que fos fill descendent del rei David, i per això el cristianisme utilitza el terme «lleó de Judà» per representar Jesús de Natzaret.

En el cristianisme, l’anyell representa Jesús, que s’ofereix en sacrifici pels pecats dels homes a semblança del que relata el Gènesi, que descriu com, després de posar-lo a prova, Déu ofereix a Abraham un moltó que troba agafat per les banyes a uns matolls per evitar, en el darrer moment, el sacrifici del seu fill Isaac.