Des que vam iniciar aquest blog, el novembre del 2017, sovint ens hem referit als Àlbums del Temple, uns documents molt importants per als arquitectes de l’oficina tècnica de la Sagrada Família, els investigadors i tots aquells interessats en l’obra de Gaudí. Però, què són exactament i per què són tan rellevants?
L’Asociación Espiritual de Devotos de San José, promotora del projecte i de les obres del temple, editava periòdicament una revista anomenada El Propagador de la devoción a San José, que servia per posar al corrent els 600.000 associats que va arribar a tenir de les activitats de l’associació, entre les quals hi havia misses o actes solemnes per promoure la devoció a Sant Josep. També informava de les novetats del projecte i de l’obra del temple. Aquesta revista es va anar transformant amb el temps i encara perdura amb el nom de Temple, publicació que conserva l’objectiu d’explicar i compartir els avenços en l’obra i les activitats que tenen lloc a la Basílica, i que es pot consultar a les biblioteques públiques de Catalunya.
Les notícies sobre l’obra que es publicaven a El Propagador eren molt diverses. Així, es recollia des de la col·locació de la primera pedra d’una columna a la compra de determinat material, passant per la culminació d’una maqueta o la nova versió de Gaudí per a alguna part del projecte.
De manera paral·lela a les notícies i informacions publicades a El Propagador, que feien referència al projecte i a l’obra, posteriorment van veure la llum els Àlbums del Temple. En el fons, no eren més que una nova ocasió per informar sobre la construcció del temple i, conseqüentment, aconseguir fons per poder continuar amb les obres. Als primers àlbums, les descripcions del projecte s’atribueixen, inicialment, a l’arquitecte ajudant de Gaudí, Domènec Sugranyes i, després, al secretari de la junta del temple, Joan Martí Matlleu. Tot i que Gaudí no va escriure cap article per a la revista, el fet que les primeres d’aquestes publicacions es fessin quan ell encara vivia porta a pensar, indiscutiblement, que les havia de conèixer i autoritzar, i aquest fet és el que sustenta el seu valor.
El primer d’aquests àlbums es va publicar el 1914, amb portada a tres tintes i textos en cinc idiomes: català, castellà, francès, alemany i anglès. És una clara mostra de l’interès, més enllà de l’àmbit local, que aleshores ja suscitava l’obra. Té 26 pàgines, i les 16 centrals són de paper de més qualitat per acollir una mostra fotogràfica de l’estat de les obres en aquell moment. En aquesta mena de fascicle central es pot veure, també, un plànol-croquis del temple complet. Aquest és un dibuix que ja havia estat publicat amb anterioritat i que mostra uns terminals de les torres que ja havien evolucionat respecte a les primeres propostes.
El 1917 es va publicar el segon àlbum del temple, aquest cop amb 36 pàgines. L’àlbum es presenta amb la mateixa portada i els textos són gairebé idèntics al primer. També conserva el dossier fotogràfic central, però se li afegeixen deu pàgines que aporten una informació nova i molt interessant, com ara plànols del projecte de la Sagrada Família, fotografies de les maquetes del projecte que mostren com ha anat evolucionant i diversos estudis comparatius de l’església que estava imaginant Gaudí amb altres d’arreu. En aquest sentit, el sistema que s’utilitza és molt visual, ja que el que fa és col·locar mitja planta del projecte de la Sagrada Família junt amb mitja d’un altre temple. També es fa això amb les vistes en alçat. D’aquesta manera, el nostre temple es compara amb les principals seus catalanes, com ara la de Girona, Manresa i les dues més importants de Barcelona, la Catedral i Santa Maria del Mar, però també amb moltíssimes catedrals espanyoles i exemples del gòtic europeu, entre les quals trobem les principals esglésies de Roma, la de Sant Marc de Venècia, o la catedral de Colònia (Alemanya), amb què es fa una comparació en alçat.
Resulta difícil fer una datació exacta del tercer àlbum, però s’estableix entre el 1922 i el 1925, és a dir, encara en vida de Gaudí. De contingut i portada diferent, té 32 pàgines en total. El nombre d’idiomes s’ha reduït a tres (català, castellà i francès), la qual cosa fa que es disposi de més espai per descriure el projecte. Així, en aquest número hi ha setze pàgines per explicar-lo, juntament amb un dossier fotogràfic central també de setze pàgines, que inclou fotografies noves i d’altres reutilitzades. De l’estudi exposat en el segon àlbum, només se’n conserva la planta del projecte, completada amb una nova secció longitudinal del temple, així com un estudi comparatiu amb les esglésies de Roma i Colònia.
El quart àlbum, d’entre el 1927 i el 1929, és, amb 52 pàgines, el més complet de tots. Té una portada semblant al tercer i inclou informació en tres idiomes. També incorpora un dibuix general del projecte actualitzat i un dossier fotogràfic central de setze pàgines, part noves i part reutilitzades. Acompanyant els textos apareixen il·lustracions molt diverses, algunes de les quals completen l’estudi comparatiu de catedrals d’arreu; del temple hi ha nous plànols en planta i en alçat o, fins i tot, una pàgina completa que detalla la façana del Naixement, aleshores a punt de finalitzar. En ser publicat després de la mort de Gaudí, aquest àlbum es converteix, a més, en un mitjà per parlar de la seva obra i de la seva aportació al món de l’arquitectura.
Aquest quart àlbum va servir de base per al primer llibre sobre el temple que el mateix 1929 va publicar l’arquitecte Isidre Puig Boada, deixeble de Gaudí i director de les obres entre el 1966 i el 1974, els últims tres anys juntament amb Lluís Bonet. Aquesta publicació completa de manera molt detallada la descripció i simbologia del conjunt inclòs a l’últim àlbum.
En publicar-se tan sols tres anys després de la mort de Gaudí, es considera que totes dues publicacions, tant el quart àlbum com el llibre de Puig Boada, són les descripcions més fidels a les seves darreres intencions pel que fa a l’evolució del projecte. Per això, són unes de les fonts escrites més consultades i tingudes en compte pels arquitectes que, des de l’anonimat, segueixen fent créixer l’obra amb el màxim respecte al projecte original per destacar el seu autèntic mestre i creador, Antoni Gaudí i Cornet.
