A la Sagrada Família hi ha molts espais i detalls que el visitant habitualment no pot conèixer, ja sigui perquè són molt amunt i allunyats del carrer, perquè queden amagats o perquè es troben en zones on només accedeix el personal autoritzat. Aquest és el cas de les llotges que hi ha darrere dels diferents conjunts escultòrics de la façana del Naixement. En aquest article ens hem volgut fixar en una de les més grans i singulars: la que hi ha darrere del grup de la Coronació de la Mare de Déu, situat dalt del portal central d’aquesta façana. Gaudí la va emplenar de detalls, desconeguts per a la majoria, però de gran valor; de fet, en alguna ocasió algú va preguntar-li per què esmerçava tant d’esforç en detalls que no es veurien des del carrer i ell li va respondre que potser la gent no ho veuria, però sí Déu, que sempre ho veu tot. Ara, però, tothom pot accedir virtualment a aquest espai amb aquesta fotografia en 360 graus:
Aquesta llotja exterior correspon al conjunt central de tres llotges que hi ha en aquest nivell de la façana i és força més ampla i espaiosa del que hom es pot imaginar. El terra és fet de pedra, com tot el conjunt, i és format per unes peces similars a teules que van conduint cap enfora l’aigua de pluja que pugui entrar. L’espai té una part coberta, caracteritzada per la seqüència d’arcs de catenària decorats amb palmes. Si es mira amunt, es pot abastar la verticalitat d’aquest espai interior, que queda tancat per una volta de pedra situada just a sota del gran xiprer que culmina l’afinat frontó triangular de la portalada principal.
Les escultures són just al llindar d’aquest gran arc de palmes que les cobricela i, per tant, queden ja un xic al descobert. Són a una altura d’uns 20 metres i ens mostren la figura del Crist a punt de col·locar una corona sobre el cap cot de la seva mare. Des de darrere, veiem el respatller del tron on seu, acabat amb dues grans esferes que el rematen. Als costats hi ha els testimonis de l’escena: a una banda sant Josep, i a l’altra un pastor del pessebre, en representació d’aquells qui van ser els primers amics de la Sagrada Família, els de més humil condició. Com a detall final, podem esmentar que a través de la part calada de la dreta es pot veure també un dels molts ocells que hi ha a la façana: un pelicà.
DE LES ESCULTURES AL SIMBOLISME
No obstant això, el tresor més gran que es pot descobrir en aquest singular espai és el magnífic treball escultòric i simbòlic de la cara exterior del finestral, que no es pot contemplar bé ni des del carrer ni des de dins del temple, de manera que ni se sospita que existeixi. Sí que es pot gaudir, però des d’aquesta llotja, des d’on ens adonem que el conjunt escultòric es manté com suspès a l’aire, ja que només està agafat a les estretes motllures que defineixen les diferents rosasses, de manera que sembla que voli. Aquest intencionat efecte d’ingravidesa creat per Gaudí és en perfecta sintonia amb l’escena celestial representada amb el conjunt d’àngels.
Com tot al temple, aquest finestral també té un significat simbòlic. Tot ell està dedicat a la Trinitat, i això es veu en els rètols que posa Gaudí. Per començar, al centre posa la paraula Déu en llatí (Deus) i ho fa amb una D majúscula al davant de les altres tres lletres. Les tres inicials de les paraules que conformen la Trinitat les distribueix en forma de triangle: la P de pare (Pater en llatí) és a dalt; a l’esquerra hi ha la lletra F de fill (Filio en llatí), i a la dreta veiem les lletres SS, les dues inicials de l’expressió llatina Spiritu Sancto, és a dir, de l’Esperit Sant. És per això que aquest conjunt també representa un símbol anomenat de sant Atanasi, el Quicumque, que perdura en la litúrgia cristiana des de l’edat mitjana, especialment en el diumenge de la Santíssima Trinitat. És una mena de credo que desgrana el significat de la Trinitat i que pren el nom de la seva primera paraula: resat en llatí, començava dient «Quicumque vult salvus esse, ante omnia opus est, ut teneat catholicam fidem…» (Qualsevol persona que vulgui salvar-se, abans que res, haurà de mantenir la fe catòlica…).
Les tres lloances, escrites també en llatí (Sanctus, Sanctus, Sanctus), accentuen l’estructura triangular del conjunt. Al mateix temps que estan lloant el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, cal tenir en compte que la triple repetició d’una paraula és la manera de formar-ne el superlatiu en l’idioma hebreu, que normalment no té altra manera d’exalçar una cosa més que enunciant-la dues o tres vegades. Per això en els escrits bíblics trobem expressions com càntic dels càntics, carn de la carn, o Sant del Sants; d’aquesta mateixa manera, l’expressió Sant, Sant, Sant vindria a ser un equivalent de Santíssim.
Així doncs, aquest treball amagat darrere l’escena de la Coronació és, altre cop, una bona mostra de com Gaudí cuidava tots els detalls. I aquests detalls, que serien inaccessibles per a la immensa majoria d’admiradors que l’obra de Gaudí ha multiplicat arreu del món, poden ser ara descoberts per tothom gràcies a tecnologies com la de les fotografies esfèriques de 360º, que permet acostar-s’hi i conèixer-los, i per tant, estimar una mica més aquesta gran obra que és el temple de la Sagrada Família.
