Gaudí ja va pronosticar en el seu temps que «vindria gent de tot el món per veure la Sagrada Família» i que el temple tindria «influència en l’art». I realment ha estat així al llarg dels més de cent anys d’activitat a les obres de construcció de la Basílica. Durant tot aquest temps, el temple ha rebut la visita de persones clau en la seva difusió arreu del món, especialment de la seva arquitectura. A més, alguns dels que van venir, molt interessats en el projecte, van fotografiar-ne plànols i maquetes, un material gràfic que s’ha afegit al que han utilitzat els arquitectes continuadors del projecte de Gaudí a l’hora de prosseguir la feina iniciada. Repassem algunes d’aquestes figures que, vingudes de tot el món, es van convertir en ambaixadors internacionals de Gaudí.
EL RECONEIXEMENT EN EL MÓN OCCIDENTAL…
El maig del 1952 es va celebrar a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, una ocasió que va atreure 300.000 congressistes i que va permetre que la ciutat, i amb ella la Sagrada Família, fossin el centre de l’atenció internacional. Així, tan sols dos mesos després, la màxima autoritat en història de l’art del món anglosaxó d’aleshores, Nikolaus Pevsner (1902-1983), reconeixia en una sèrie de programes de ràdio de la BBC que la Sagrada Família era «una cosa fabulosa, miraculosa, que et colpeix», de la qual destacava, entre d’altres, uns pinacles «fets de ceràmica vidriada amb una tècnica increïble», en al·lusió al trencadís. Pevsner, que a la seva obra fonamental, Pioneers of Modern Design (1936), havia omès la figura de Gaudí, reconeixia vint anys després el gran valor del que ell mateix va anomenar «l’il·lusionisme de Gaudí». Així, quan l’any 1968 escriu The Sources of Modern Architecture and Design, dedica moltes pàgines a parlar de les obres de Gaudí i a elogiar-les. No era, en qualsevol cas, el primer a reconèixer el treball de Gaudí en l’àmbit internacional: el 1950, l’arquitecte italià Bruno Zevi, gran teòric de l’arquitectura moderna, publicava el seu llibre Storia dell’architettura moderna amb una imatge del banc del Park Güell a la coberta. Zevi defensava l’arquitectura orgànica de Gaudí en un moment en què imperava el racionalisme. Tot això, a més, ocorria en un moment en què a la ciutat comtal es començava a gestar un grup d’artistes i intel·lectuals encaminats a generar l’opinió contrària a la continuació de les obres.
Aquest ambient de crítica local, sumat a uns anys de postguerra i molta pobresa, feia feixuc el treball diari i el progrés de l’obra. Per això, el reconeixement que va implicar la gran exposició sobre Gaudi del Saló del Tinell al Palau Reial Major de Barcelona i la creació de la Càtedra Gaudí a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, l’any 1956, va ser un puntal per a la seva continuïtat. El reconegut biògraf de Gaudí, Josep Francesc Ràfols (1889-1965), va ser el primer a ocupar-la.
La feina de divulgació feta per Ràfols des d’aquest entorn acadèmic va donar fruit ràpidament. Només dos anys després, el 1958, l’acadèmic nord-americà George R. Collins (1917-1993) visitava Barcelona per conèixer a fons l’obra de Gaudí, i el 1960 va publicar Antonio Gaudí, el primer estudi seriós en anglès sobre l’arquitecte i la seva obra. Des de la Universitat de Columbia, a Nova York, on era catedràtic, va ser un personatge clau en la recuperació del reconeixement internacional de Gaudí. Cal recordar, en aquest sentit, que una de les tècniques constructives que va popularitzar Gaudí, la volta catalana, no era pas desconeguda en aquella gran metròpoli en concret i en aquell país en general, gràcies als treballs que ja havia fet l’arquitecte valencià, Rafael Guastavino, format a la mateixa escola de Barcelona on es va formar Gaudí i amb qui va simultaniejar obra a prop del Pirineu català, sota el mateix mecenatge d’Eusebi Güell, a la Gran Estació Central de Nova York, el Museu Americà d’Història Natural, o la Biblioteca Pública de Boston, per posar tres exemples. Aquesta era, doncs, una bona carta de presentació per parlar de Gaudí al món.
Uns quants anys més tard, Barcelona reconeixeria Collins fent-lo membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. El 1998, se li va dedicar un carrer que es troba molt a prop dels pavellons Güell de Gaudí, al barri de Pedralbes.
També podem citar en aquest llistat d’ambaixadors internacionals de Gaudí un català que va contribuir al coneixement, i reconeixement, arreu del món de l’arquitecte de la Sagrada Família. Es tracta de Josep Lluís Sert (1902-1983), l’arquitecte barceloní que des de ben jove havia quedat impressionat per l’obra de Gaudí. Sert es va formar a París amb Le Corbusier i es va haver d’exiliar d’Espanya durant la dècada dels quaranta, però va arribar a ser degà de la Universitat de Harvard. Des d’aquesta tarima de gran ressò, els seus escrits i comentaris difonien els valors de l’obra de Gaudí quan a la seva pròpia terra encara no hi havia un reconeixement generalitzat.
… I TAMBÉ EN EL MÓN ORIENTAL
Si hem parlat fins aquí de la difusió internacional pel món occidental, tant o més important també va ser la difusió a orient, on hi va haver una figura clau: Kenji Imai (1895-1987). Va ser un arquitecte japonès que, després de titular-se l’any 1919, el 1926 va viatjar a Europa per estudiar les estacions de metro europees i visitar alguns dels arquitectes més importants de l’època. Així, va tractar amb Walter Gropius, el fundador de l’escola Bauhaus, i Le Corbusier, però quan el setembre del 1926 va arribar a Barcelona per conèixer Gaudí, l’obra del qual admirava, es va trobar que el mestre havia mort en un accident el mes de juny anterior. Tot i això, va visitar l’obrador del temple i va quedar profundament admirat pel projecte i l’obra de la Sagrada Família.
En retornar al seu país, es va convertir en un dels millors estudiosos de Gaudí en l’àmbit internacional i va organitzar exposicions divulgant l’obra i el seu esperit, que el van commoure fins al punt que, el 1948, es va convertir al catolicisme i va ser batejat. Va esdevenir catedràtic de la seva universitat i també president de l’associació Amics de Gaudí al Japó. Destaca, entre la seva obra, l’església de Sant Felip de Jesús a Nagasaki, dins d’un conjunt arquitectònic en memòria dels 26 màrtirs jesuïtes i franciscans que van ser crucificats al turó de la badia d’aquesta ciutat japonesa. Aquesta església, reconeguda des del 1962 amb el Premi Nacional d’Arquitectura del Japó, té dos alts campanars que s’alcen al cel com uns braços amb els dits de les mans oberts i en els quals les formes orgàniques i el trencadís de color revelen, clarament, la influència gaudiniana rebuda.
