La construcció de les torres del temple: així ha anat evolucionant

Quan la Sagrada Família estigui finalitzada, el 2026, comptarà amb un nombre de torres inusual per a una basílica: divuit. Sis d’elles seran les torres centrals que estem construint actualment, mentre que la resta seran les torres campanars, quatre de les quals correspondran a la façana de la Glòria, pendent en aquest moment d’execució. Tanmateix, la manera en què s’han anat realitzant les torres del temple és diferent perquè la seva construcció sempre ha estat lligada al moment en què s’estaven aixecant. De fet, podria dir-se que hi ha dos punts clau que condicionen la seva construcció: la tecnologia del moment i els recursos econòmics de què s’ha disposat en cada època.

En el cas de les torres de la façana del Naixement, per exemple, la construcció va durar al voltant de quaranta anys i, en el transcurs d’aquest temps, es va produir un canvi de sistemes i materials. En aquell moment, el mètode constructiu més habitual per a una obra com aquesta era el de col·locar pedra sobre pedra i, un cop s’anava tancant cada element, s’omplia amb maçoneria, és a dir, amb pedra irregular barrejada amb morter de calç. Aquest mètode era antic, i ho era encara més en el cas de les torres, atesa la seva alçària.

Font: Arxiu Mas

La proximitat de Gaudí amb el comte de Güell, el qual va ser el fundador de la primera fàbrica de ciment pòrtland de l’Estat, va fer que fos un dels primers arquitectes a tenir a l’abast aquest nou material. Per això, si bé la construcció del temple s’havia començat amb l’esmentada tècnica tradicional que ja venia dels romans, la gran durada de l’obra va permetre un canvi de tècnica i materials al llarg dels quaranta anys de construcció en favor del ciment i el formigó armat.

De fet, en el cas de les torres de la façana de la Passió, que es van acabar cap al 1977, després de vint anys de treball, ja es va fer servir completament el ciment pòrtland, si bé en els grans volums, especialment de les parts baixes, es va continuar reomplint amb maçoneria, una maçoneria, però, que substituïa la calç pel ciment pòrtland. Les zones que havien d’anar armades van estar condicionades per la situació econòmica del moment, combinada amb un elevat preu de l’acer. Per això, en el cas sobretot dels fonaments d’aquesta façana, es va recórrer a una donació de Renfe d’uns quants quilòmetres de carrils de via de tren, els quals es van aprofitar per fer totes les graelles interiors. Més endavant, i de manera especial en els terminals, ja es va utilitzar acer d’armar amb la particularitat que, si bé el que es fa servir avui dia és corrugat, el d’aquella època era llis.

Després d’acabar-se les torres de la façana de la Passió, i abans d’iniciar-se els cimboris centrals, es van començar a utilitzar els primers armats d’acer corrugat inoxidable. Els primers es van col·locar a l’interior dels prefabricats de les naus, ja que l’acer inoxidable els protegia de l’oxidació que els podia provocar el fet d’estar molt exposats a la intempèrie. Aquest primer acer inoxidable, tanmateix, encara no era estructural, com sí que ho és a les torres centrals.

De fet, és cap al 2014 quan la construcció de les sis torres centrals comença a abordar-se i, si bé inicialment s’havia plantejat una estructura metàl·lica que suportés la pedra, es va acabar decidint que fos la mateixa pedra la que aguantés part de la càrrega. És, per tant, en aquest moment quan es planteja un sistema de plafons de pedra tesada, una tècnica que consisteix a foradar la pedra massissa que formarà el conjunt del panell. Un cop s’han col·locat les peces de pedra, una damunt l’altra, es travessen unes barres d’acer que seguidament es tensen amb l’objectiu de formar un conjunt molt rígid. Prèviament a la col·locació d’aquests panells, es munten unes columnes d’acer inoxidable d’alta qualitat disposades d’una forma que anomenem «mixta», perquè una part de l’estructura és laminada i l’altra és d’acer corrugat. Com a tècnica constructiva, es pot considerar que el fet de tornar a tenir la pedra com a element protagonista fa que, en certa manera, el resultat sigui el tradicional: de pedra vista i massissa al mateix temps. Tot això va ser possible en aplicar les últimes tecnologies en l’àmbit estructural, de fabricació, exactitud i qualitat. Aquesta tècnica permet fer amb molta celeritat aquesta part del temple. De fet, es preveu que les cinc torres, exceptuant la de Jesucrist, estiguin acabades a mitjans del 2021.

Finalment, en aquests moments ja es treballa el projecte de la façana de la Glòria tant en l’àmbit del disseny com constructiu i, tenint en compte els resultats actuals, tot apunta que la tècnica que predominarà en la construcció de les torres d’aquesta façana serà la de pedra tesada amb una quantitat d’acer molt baixa, a causa sobretot de les formes arquitectòniques. El resultat final serà molt semblant al de les torres centrals, en què la pedra que quedarà vista també tindrà una funció estructural. Tanmateix, la gran diferència serà la varietat d’agrupament de les diferents pedres, que no serà tan homogènia en aquest cas com ho és en les torres del cimbori. Pel que fa a la durada de la construcció, es preveu que pugui ser molt ràpida i que, des del moment en què s’iniciïn, es construeixin en cinc anys.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *