Les cinc raons per les quals la Sagrada Família és una visita ineludible

De sobres és coneguda la frase amb què Gaudí va pronosticar l’interès internacional que desperta la Sagrada Família: «Vindrà gent de tot el món a veure el que estem fent». Més d’un segle després, les dades així ho confirmen: en els últims anys, més de quatre milions de persones visiten el temple cada any (i uns vint milions s’hi acosten per contemplar-la des de l’exterior) i, tal com va dir l’arquitecte, hi arriben d’arreu del món. Aquestes dades han fet que la Sagrada Família s’hagi posicionat com el monument més visitat a Espanya durant el 2019, segons el llistat elaborat per la plataforma de viatges Tripadvisor, i el sisè a tot el món, rànquing en aquest cas encapçalat pel Colosseu de Roma, el Museu del Louvre (París) i els Museus Vaticans.

Els motius per visitar la Basílica i conèixer tots els detalls de la seva construcció, així com l’evolució de les obres, ja en la recta final, poden ser tan variats com les persones que volen conèixer-la. Això no obstant, hi ha raons comunes que s’han mantingut invariables al llarg del temps i que són les que han fet d’aquest temple una visita ineludible. Aprofitant que, després del tancament obligat per la pandèmia de la COVID-19, la Sagrada Família torna a obrir les portes al públic (tot i que amb restriccions per motius de seguretat), repassem els cinc motius principals que fan de la Basílica una parada obligatòria.

1. És una icona de l’arquitectura. La Sagrada Família és la mostra d’arquitectura més contundent a l’hora de representar un temps molt concret i convuls: el canvi del segle XIX al XX, quan, de sobte, tot es va transformar en el món occidental i a Barcelona. Va ser llavors quan van sobrevenir la industrialització i els invents moderns, i quan va néixer la classe obrera i van aparèixer els conflictes, la qual cosa va comportar transformacions socials. En aquest context, Gaudí crea una expressiva arquitectura que és fruit d’aquells moments i que es projecta decididament cap al futur. Neix en el modernisme, però va molt més enllà d’aquest moviment i de les qüestions formals o ornamentals vinculades a aquest. Per això, el reconeixement d’aquesta icona, tímid al principi, va anar creixent a partir de la dècada dels cinquanta del segle passat, i es va estendre per tot el món fins a consolidar-se com un model exemplar de l’arquitectura en majúscules, de com les diferents branques tècniques, artístiques i de càlcul que la formen es posen al servei de l’ús i el propòsit de l’edifici, que en aquest cas és la difusió del missatge cristià.

2. És l’únic gran Temple al món que encara està en construcció. El temps de construcció de les catedrals sempre ha acostumat a ser llarg, en alguns casos, realment molt llarg: la catedral de Colònia (Alemanya) va tardar 632 anys a estar acabada; la catedral de Milà, 577 anys, i l’abadia de Westminster, a Londres, es va construir en 500 anys justos. Hi ha altres edificis no religiosos que també han tardat molt a estar construïts, com ara l’Alhambra de Granada, que es calcula que es va aixecar en 600 anys, o el monument megalític de Stonehenge (Anglaterra), que es creu que podria haver tardat 1.600 anys. En qualsevol cas, el temps de les catedrals es va iniciar el segle XII i, com una mena de febre constructora, va ser el motor que va fer créixer les ciutats medievals durant uns tres segles. El fenomen, però, es va prolongar en el temps, i moltes altres ciutats es van anar afegint més tard a aquesta onada. Es van succeir els estils, des del romànic al neogòtic, i podríem dir que, a tot estirar, el temps de les catedrals va arribar fins al segle XIX, tot i l’existència d’algun cas aïllat de ciutat que no va concloure la seva seu fins al segle XX, com Barcelona. És per això que la Sagrada Família, iniciada a finals del segle XIX, és a dir, cap al final d’aquesta etapa, i continuada durant tot el segle XX és, sens dubte, un cas excepcional. Cada catedral té la seva història i els seus motius per allargar les obres, generalment la manca de fons o de donatius, però en el cas del nostre temple podem dir que, encara que sigui a diferents ritmes, les obres sempre han tingut continuïtat. Només van ser aturades en el període 1936-1939, és a dir, durant la Guerra Civil Espanyola, i ara també, per segona vegada en més d’un segle, a causa de la pandèmia de la COVID-19.

3. És l’obra magna d’un geni. Tot i que quan Gaudí va morir tot el poble va sortir al carrer a donar-li el darrer adeu, en aquell moment la seva obra tenia poc reconeixement des del punt de vista de l’art i l’arquitectura. Han hagut de passar anys per tal que rebés el tracte que realment es mereixia. La seva obra s’ha declarat íntegrament Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: el llistat va començar el 1994, i el 2005 s’hi van incloure la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família. I és que Gaudí havia integrat en aquesta obra totes les arts que formen part de l’arquitectura, des de la mecànica estructural fins al més petit detall, sigui funcional o simbòlic. A més, la Sagrada Família, en ser l’obra que va ocupar més temps al seu autor, pràcticament la totalitat de la seva vida professional com a arquitecte, aglutina moltes de les genialitats que Gaudí ja havia anat descobrint en altres projectes.

4. És una obra en la qual es combina a la perfecció la tradició amb la innovació. Aquesta dualitat és així des dels temps de Gaudí i és la que explica, per exemple, que les torres centrals del temple, tot un repte constructiu, puguin estar finalitzades en menys de cinc anys de treball, però que la pedra que s’utilitza per fer-les tingui el toc artesanal i centenari dels picapedrers. El vessant tecnològic de la Sagrada Família inclou la utilització d’elements com ara l’acer dúplex, un acer inoxidable que té més resistència mecànica o a la corrosió, o tècniques com la del tall mecànic de la pedra, però va més enllà de l’obra i inclou també la seguretat i la gestió simultània de l’obra i el turisme. Tot això conviu, al mateix temps, amb un treball d’artesans difícil de veure enlloc més que aquí. En alguns casos, de fet, són els darrers artesans que queden de tècniques que esperem que tinguin continuïtat en finalitzar les obres: des de l’esmentat treball artesanal de donar textura la pedra o el trencadís de colors, fins al treball amb la forja al foc viu, passant pels vitralls emplomats a l’estil de les catedrals gòtiques.

5. Un espai interior ple d’espiritualitat. Fins a l’any 2010, la Sagrada Família atreia els visitants per les seves façanes exuberants. L’arquitectura feta escultura parlava als observadors i de boca en boca passava el missatge que era feta de pedres vives plenes de contingut. Però el 2010 es va celebrar la cerimònia de dedicació del temple com a Basílica i, des d’aquell moment, el temple va obrir el seu interior als feligresos, als pelegrins i als visitants, que es troben amb un espai del qual pocs surten sense quedar trasbalsats. El bosc de columnes de troncs i branques inclinades que sostenen unes voltes foradades per deixar passar la llum com ho fa el fullam dels arbres d’un bosc, la seva gran alçària, les seves proporcions, i el magnífic joc variant de llums que proporcionen els vitralls de colors, defineixen quelcom més que una construcció única: defineixen un espai ple d’espiritualitat que realment corprèn i captiva qualsevol visitant.